Crítica ‘Adolescencia’ (2025), èxit i condemna de la televisió moderna | ‘Adolescence’

És molt curiós com el consum immediat i la necessitat constant d’estímuls s’ha apoderat del nostre dia a dia. Les sèries s’han cruspit les pel·lícules i s’ha retornat a aquella suplantació de la televisió sobre el cinema, com a la dècada dels cinquanta, amb una major banalització de les causes narratives (ara amb un allargament per omplir els episodis que destil·la les càrregues dramàtiques). D’aquesta manera, des de la dependència de consum, qualsevol nova sèrie se’ns converteix en la millor dels últims anys, una obra mestra que feia temps que ningú veia (o, per contrari, una decepció total i un fracàs).

Adolescencia, sens dubte, és de les primeres. En forma de minisèrie de quatre episodis, ha parasitat en boca de tothom i sembla que ningú hagués vist res similar en molt temps. Si les sèries són el nou cinema, no és només pel seu desplaçament com a principal font cinematogràfica de referència popular, sinó que, justament, s’han fet cinema; els episodis s’han allargat i s’han modulat d’una hiperestilització i atenció en la presentació de la imatge, com si directament de pel·lícules es tractés (ja oblidant la posada en escena senzilla per deixar que la trama cobrés tota la importància).

Mark Stanley, Stephen Graham, Amelie Pease i Christine Tremarco en un fotograma d'Adolescencia. // Netflix

La gran pregunta és fins a quin punt les sèries no s’han ja convertit en el nou cinema, sinó que l’han sobrepassat; fins a quin punt ja no tenen la presentació de les pel·lícules i la seva parafernàlia i dimensió formal ha tapat per complet el fons narratiu. El cas d’Adolescencia és complex perquè justament sí que és una aposta que funciona, i amb moltíssima excel·lència per moments, però és la seva rara avis com a sèrie justament produïda per Netflix, la que assenyala la situació actual i l’homogeneïtzació del producte que la plataforma vermella va iniciar. Quant de poder i singularitat hi ha a la seva nova sèrie? La veritat és que molt. Adolescencia es mostra com un cru aproximament i retrat de l’adolescència en els temps d’actualitat instantània. Arrencant amb l’espectacular i asfixiant detenció de Jamie Miller, un noi de tretze anys sota l’acusació d’assassinat d’una companya seva de classe la nit anterior, la sèrie dialoga sobre la complexitat del moment que ens ha tocat viure, tenyits per la súper globalització que impliquen les xarxes socials i l’exposició de la nostra imatge en elles (curiós, també, com això ha alterat la nostra forma de relacionar-nos amb la imatge i consumir cinema).

Pràcticament tot el que ha ressonat al voltant de la sèrie ha sigut la seva presència formal, una entrega tècnica descomunal que implica que cada episodi ha sigut gravat en un continu pla seqüència sense tall, canviant de localitzacions i implicant una entrega absoluta de tot l’equip, tècnic i d’actors, per estudiar les coreografies al voltant de la càmera. Ens trobem en el mateix: fins a quin punt era necessari i empodera la història o, en canvi, és un atractiu estilístic per guanyar-se un públic que només necessita al·lucinar amb estímuls que tapin la narració. És impossible no recordar l’obra mestra descomunal de Hitchcock, La soga, on implantava el primer pla seqüència continu (encara que amb certs trucs), fent de l’escenari tancat un personatge propi que es cruspís la resta mentre la tensió augmentava; és a dir, no sobrepassava la narració, sinó que l’empenyia en el suspens. A Adolescencia li funciona pràcticament tot: una història que, malgrat els grisos dels personatges, està lluny de jutjar-los, una exposició de la masculinitat entre generacions (i amb la presència de la pressió dels temps moderns), uns actors entregant cada porció de carn a l’emoció que el moment requereix, un guió mil·limètricament cuidat, on cada personatge suposa extrems diferents d’una societat polaritzada i una ambició de la imatge admirable.

Ashley Walters i Faye Marsay en un fotograma d'Adolescencia. // Netflix

Malgrat tot, és cert que la mateixa identitat de la sèrie li juga en contra per moments. L’acceptació del pla seqüència permet una absorció de l’espectador en els espais tancats descomunal, com si nosaltres mateixos també forméssim part de l’escenari, i serveix com una classe magistral de l’escala de plans, fixant-nos en els moviments de càmera dins el mateix pla seqüència, aproximant-se i allunyant-se, canviant de personatges. Això no impedeix que hi hagi moments en què la parafernàlia acosti la sèrie a l’efectisme, a la jugada fàcil per sorprendre, abandonant la història i el narrable, sent-ne molt més important.

Hi ha molts moments en què la veritat pot semblar el centre de la trama, el si Jamie Miller ho va fer o no, però no té importància. Adolescencia, per sobre de tot això, fins i tot de l’ambició tècnica, és el retrat dels rols de poder entre gèneres, són les inquietuds i alternança de valors personals en diferents generacions, és la possibilitat de la instauració del màxim terror modern en la família clàssicament feliç i exitosa. I sí, hi ha escenes on Adolescencia, malgrat formar part de les necessitats de consum d’avui dia, és del millor de la televisió en molt temps.