Crítica ‘Érase una vez el Oeste’, l’èpica del western hipermodern de Netflix | ‘American Primeval’

El cinema sempre té maneres extraordinàries de dialogar-nos. Enmig de les onades mediàtiques amb què aquest, i les coses com són, nosaltres també, ens movem, hi ha històries i gèneres sencers que queden enrere per donar espai a noves formes i possibilitats. Segurament, és des d’aquest passat que allò que ens ha quedat enrere ens interpel·la, des de la nostàlgia que exalta el que havia sigut i es recrea en el que podia haver continuat sent.

Aquesta és la grandesa amb què el western, com a pare del gran cinema clàssic, ha jugat en la nostra memòria i ha construït un univers sencer d’iconografies, frases lapidants, herois immortals, aventures homèriques i paisatges omnipresents, des de l’èpica al crepuscle. Amb la raresa dels fills que retornen a les aventures dels seus pares, Érase una vez el Oeste, la nova minisèrie de Netflix, és un bany pels amants moderns de les reinterpretacions del gran gènere i el ressorgiment d’aquest.

Preston Mota, Taylor Kitsch i Betty Gilpin en un fotograma d'Érase una vez el Oeste. // Netflix

Amb una proposta tan ambiciosa com la que s’ha deixat veure del projecte de Kevin Costner i la seva Horizon: An American Saga, la sèrie creada per Mark L. Smith busca englobar tot el que el western pot simbolitzar. Es construeix com un edifici total, èpic, d’històries de vides diferents que s’entrecreuen i que permeten fer el retrat absolut de les pel·lícules que poden cohabitar en el monumental escenari que és el desert de l’oest, les ciutats sense llei i els conflictes entre estatunidencs i natius. Sens dubte, l’aposta de Costner és la d’un homenatge total als referents clàssics del gènere, a l’èpica romàntica i al western existencialista de Ford, a l’elegància de les mirades perdudes en el paisatge i unes històries pròpies de les grans llegendes. En canvi, Érase una vez el Oeste estableix grans rimes amb el post-western clàssic, la desconstrucció de les mitologies, la violència extrema de l’spaghetti western i la brutalitat de Peckinpah en reconfigurar el gènere dins, encara, de la identitat estatunidenca (això sí, pròpia d’una societat crítica que accepta molt més el debat sobre la impuresa de les llegendes que l’exaltació d’aquestes mateixes).

Hi ha un paral·lelisme innegable amb Once Upon a Time in the West de Sergio Leone, pel·lícula que clarament també es construïa com un western èpic i cru. Mentre que el títol original ja la transporta a aquesta identitat com a obra, la seva traducció espanyola rebia l’icònic nom, però molt menys seductor, d’Hasta que llegó su hora. Per altra banda, aquí sí que arriba aquesta sèrie amb l’Érase una vez el Oeste, presentant les possibilitats d’aquest oest, mentre que el seu títol original, possiblement no tant atractiu, ja introdueix de ple el to de l’obra: American Primeval (“Amèrica primitiva”). Smith, guionista de projectes oberts a les tragèdies apocalíptiques (de fet, ha sigut l’encarregat del guió del nou film de Ridley Scott, adaptant La constelación del perro, també apocalíptica), és l’escriptura rere, sobretot, El renacido d’Iñárritu. La pel·lícula del mexicà bevia de l’estètica d’un western nevat, cru i cruel, de mirada ultramoderna sobre la supervivència en temps que ja no reconeixen la grandesa estètica dels herois. És el mateix escenari d’aquesta sèrie, el d’un ecosistema violent que mai utilitza la seva brutalitat per caure en la sàtira de l’spaghetti western, sinó per imaginar un drama absolut on els protagonistes han quedat orfes de seny i simpatia per sobreviure de la tirania humana.

Derek Hinkey en un fotograma d'Érase una vez el Oeste. // Netflix

Una mare amb el seu fill amagant el passat del qual fugen, volent arribar sigui com sigui al pare del fill, un grup de mormons que els acullen en el seu viatge, un fort en format de poblet amb l’única llei de l’alcohol i el salvatgisme, una alteració del vaquer sense nom que sí que reconeix el sentit del bé, els natius resistint a la invasió dels estatunidencs a les seves terres, un grup ultrareligiós consumit per les ànsies de poder del seu líder, l’exèrcit estatunidenc rere la lluita per l’ètica dels drets dels civils... Tots s’agrupen en l’immens desert, espectador d’un xoc total que gens escatima en l’espectacularitat de l’acció més trepidant i la foscor del realisme que accepta.

Si bé pot ser que per molts moments caigui en la recreació d’aquesta foscor obsessiva (consumida segurament per la necessitat d’un to excessivament madur), l’escenari de Smith és la gran aposta visual del western filtrat per l’imaginari hipermodern, molt més efectista en els amants de l’espectacularitat que dels devots de l’essència clàssica del gènere.