Alex Garland ja ressonava des de principis de segle com a un no sols prometedor, sinó directament consolidat, guionista, sempre acompanyant les obres del seu company britànic Danny Boyle (La platja, 28 días después i Sunshine). Acompanyant les dinàmiques imatges del director de Trainspotting, Garland ja suposava una ferma mirada de la relació entre l’humà i la natura, l’explotació dels seus recursos i l’egocentrisme específic (quelcom sempre present en els grans productes de ciència-ficció que han sorgit des de la crítica Nova Onada dels anys seixanta, d’El planeta dels simis a 2001: una odissea a l’espai).
Després dels guions de Nunca me abandones i Dredd, al 2014 va saltar a la direcció i es va sumar a aquell grup contemporani tan selectiu on també es poden trobar Christopher Nolan i Denis Villeneuve, de les màximes autoritats en la creació d’imatges i confecció de mons singulars, demostrant que el cinema de gènere també és cinema en general. Tanmateix, Garland es trobaria en un extrem en contraposició a Nolan i seria el director canadenc, Villeneuve, qui serviria d’enllaç. És a dir, les obres del director britànic defugen de qualsevol mena d’espectacularitat, s’encapsulen en la perspectiva dels seus protagonistes, en relatats intimistes, sobris, de consciència omnipresent sobre la responsabilitat de tot el que es mostra i el com es fa.
Aprofitant l’estrena del seu nou film, Civil War, ja a les grans pantalles, repassem la seva filmografia amb aquest rànquing per desxifrar els seus codis artístics.
Alicia Vikander i Alex Garland durand el rodatge d'Ex Machina. // Universal Pictures
4. Men (2022)
Arranquem el rànquing amb bastanta contra voluntat, demostrant que si parlem de les pel·lícules dirigides per Alex Garland no podem parlar de males obres. Men és el tercer llargmetratge del britànic i va arribar després de la minisèrie Devs. Si a les anteriors la ciència-ficció continguda era el vehicle per conduir una contundent anàlisi de les relacions interpersonals i les deficiències en la comunicació, amb una crítica tan present que el terror apareixia per mantenir la tensió, en especial a Aniquilación, aquí els rols s’intercanvien.
Harper (enorme Jessie Buckley) passarà unes vacances en una casa de camp britànica mentre conviu amb el dol per la pèrdua del seu marit. El terror creixerà en un relat asfixiant mentre contemplem com tota la resta d’habitants del poble són homes interpretats per un metamòrfic Rory Kinnear. Una conclusió cronenbergiana aportarà el desenllaç més ben perfilat de la seva obra, en una metàfora de com el mal, en la seva quotidianitat terrorífica, sempre pren la mateixa cara comuna. Malgrat el descomunal viatge que ofereix, es desenvolupa al llarg d’una única proposta que es retroalimenta i, per tant, com a espectadors hem de poder acceptar-la. A més, certes introspeccions en el passat de la parella poden descompensar el to en excessos de dramatisme.
La millor escena: La construcció atmosfèrica de la ja emblemàtica escena del túnel.
Jessie Buckley en un fotograma de Men. // A24
3. Ex_Machina (Ex Machina; 2014)
Primera de les seves direccions i per molts la més ben assolida. No és que no ho sigui, encara més, podria ser-ho perfectament. De fet, el més probable és que sigui la més ben arrodonida i regular, però l’ambiciositat de les altres dues fan que Ex_Machina ocupi aquesta injusta tercera posició. Un jove programador (Domhnall Gleeson) és seleccionat pel cap de la seva empresa (Oscar Isaac) per participar en un experiment on avaluï les qualitats humanes d’una intel·ligència artificial humanoide molt avançada (Alicia Vikander).
Garland construeix un ferm bloc que conjuga tot en un i reprèn el debat del límit del paper de la intel·ligència artificial que ja construïa Kubrick el 1968. Aquí, el terror és menys present i es mostra en forma de tens thriller on des dels primers minuts som conscients que no sabem tota la veritat, sabem que Garland ens manipularà i li acceptem el tracte per les contínues atractives propostes estètiques, on l’amenaça de la I.A. es mostra seductorament en una convergència orgànico-inorgànica, anhelant la fisicitat de la carn i la humanització de les emocions.
La millor escena: els interrogatoris entre un desconcertat Domhnall Gleeson i una Alicia Vikander en mode femme fatale.
Sonoya Mizuno i Oscar Isaac en un fotograma d'Ex Machina. // Universal Pictures
2. Aniquilación (Annihilation, 2018)
Després de la reclusió en un sol espai d’Ex_Machina, Aniquilación demostra que es pot crear la mateixa sensació en una obra molt més gran en tots els sentits. Aquí, Natalie Portman és una professora de medicina que es retroba amb el seu marit (Oscar Isaac), després que desaparegués en una missió militar secreta. Per convicció personal, el personatge de Portman es veu obligada a formar part d’un equip de dones que s’introduirà en un bosc contaminat per una força extraordinària de la qual ningú havia sobreviscut fins ara... excepte el seu marit.
En aparença d’aventures, Aniquilación és una raresa de la qual tots podem gaudir. Una proposta formalment brillant que exemplifica totes les claus del cinema del director britànic, fins i tot les seves mancances, però que acceptem gratament. Ens submergim en aquesta història de confrontació amb les nostres pors i passat per fer front al desconegut, a la força d’una natura que es rebel·la, singular i poderosa. Al llarg que el relat es teixeix observem ja constants de Garland, com la problemàtica de la comunicació, en especial en les relacions romàntiques o d’afectivitat, la mirada masculina sobre la fortalesa de la dona i la singularitat de l’exterior davant una humanitat monòtona i previsible.
La millor escena: La bellesa que la natura assoleix en l’escena dels camps de cossos florits.
Natalie Portman en un fotograma d'Aniquilación. // Netflix
1. Civil War (2024)
Finalitzem amb la més actual de les pel·lícules d’aquesta llista. Civil War és un film per gaudir a la pantalla gran i encara es té el privilegi de poder fer-ho. En la seva personal Apocapyse Now, salvant-ne les distàncies, Garland construeix un relat homèric d’uns fotoreporters que, enmig d’una guerra civil estatunidenca, volen arribar a la Casa Blanca per entrevistar el president abans que sigui assassinat. El director britànic reprèn la fermesa del seu discurs en una història tan poderosa i valenta que es podria pensar que cap estatunidenc actual podria haver filmat.
El viatge no és regular, ja que per destensar el relat es pot perdre el to en certs sentimentalismes i és cert que torna a flaquejar en la conclusió del film (aquí no per la precipitació d’aquest, sinó per la seva previsibilitat). Tanmateix, un té la sensació que la gran major part de les decisions preses són no sols les correctes, també les millors, per construir un terrible escenari que de la forma més metacinematogràfica possible, els protagonistes decidiran immortalitzar amb les seves càmeres.
La millor escena: Jesse Plemons i el “tu quin tipus d’americà ets?”
Kirsten Dunst en un fotograma de Civil War. // A24
Añadir comentario
Comentarios