Rànquing saga Mad Max, totes les pel·lícules de la pitjor a la millor

Aprofitem la nova entrega, amb Anya Taylor-Joy i Chris Hemsworth al capdavant, per repassar els diferents títols amb aquest rànquing.

5. Mad Max i la cúpula del tro (Mad Max Beyond Thunderdome; 1985)

Després de la catàstrofe nuclear, Max Rockatansky creua un desert on perd la seva caravana de camells. Arriba a una ciutat on li proposen canviar-li a canvi d’atacar al tirà de la ciutat subterrània, un nan que fabrica gas de metà amb excrements de porc.

L’última entrega de la trilogia original protagonitzada per Mel Gibson va ser la més criticada de totes en el seu moment. Si bé ha guanyat culte amb els anys, especialment a nivell popular per la icònica Tina Turner com a antagonista, continua sent la més irregular de totes. Amb un model catastròfic molt similar al de la pel·lícula prèvia, on el caos natural ha consumit a tots els habitants en una bogeria contra tota mena de principi antròpic, es diferencia en tancar-se en un ambient tancat, com si de L’home que va matar a Liberty Valance es tractés per concloure amb la trilogia. De fet, es recrea en la seva formulació d’un ambient western, aquí amb la ciutat sense lleis, enmig del desert, com a centre de creació dels principis més purs i menyspreables de l’individu. No obstant això, manca de tota mena de to crepuscular, i busca continuar desglossant el ja mostrat prèviament. L’experiència és totalment divertida i aventurera, però en aquest sentit no innova. Justament, quan canvia de to i apareixen els nens perduts, la convergència amb aquesta espècie de Peter Pan és irregular i contradictòria. Miller va acostar el seu protagonista al gènere familiar de la dècada dels 80, un on, justament, no n’havia de formar part.

Mel Gibson en un fotograma de Mad Max i la cúpula del tro. // Warner Bros.

4. Mad Max. Salvajes de autopista (Mad Max; 1979)

En un futur postnuclear, Max Rockatansky, un policia encarregat de la vigilància d’una autopista, haurà d’enfrontar-se a uns criminals que actuen com a vàndals, sembrant el pànic per les carreteres. Quan, durant una persecució, Max acaba amb Nightrider, el líder del violent grup, la resta de la banda jura venjar la seva mort.

Amb un pressupost de sols 350.000 dòlars i una recaptació de 100 milions, George Miller va convertir-se en un dels creadors cinematogràfics de referència a finals de la dècada dels setanta. El seu personal univers arrencava amb la versió distòpicament més moderada de totes, on es veien els inicis de l’obsessió per la possessió, la gasolina i l'automobilisme, conjugant de meravella amb la falta de recursos per la filmació. Miller ja mostrava una destresa enorme en el tractament de l’acció i un pols ferm al no censurar-se amb les possibilitats de la narració. La pel·lícula, seguint la família de Max Rockatansky, mostra el seu viatge a la solitud, a esdevenir Mad Max. D’aquesta forma, és l’única que manté unes possibilitats romàntiques abans que aquestes desapareguin per complet al corrompedor desert. És cert que mostra una irregularitat que segueix una estructura de constant dent de serra i que pot fer trontollar l'interès de l’espectador i l’ús de la intensitat. Tanmateix, Mad Max és un increïble exercici de llibertat artística al qual seguir observant com a referent per la singularitat de la seva visió, aquí ja obrint un descomunal camp de possibilitats que el seu creador ha sabut explorar com el millor cowboy solitari.

Steve Bisley i Mel Gibson en un fotograma de Mad Max. Salvajes de autopista. // Kennedy Miller Mitchell.

3. Furiosa: De la saga Mad Max (Furiosa: A Mad Max Saga; 2024)

La jove Furiosa és arravatada del ‘Lloc Verd de Moltes Mares’ i cau en mans d’una horda de motoristes liderada pel Senyor de la Guerra, Dementus. Arrasant amb tot el que es troben arriben a la Ciutadella, presidida per Inmortal Joe. Mentre els dos tirans lluiten pel domini, la ja adulta Furiosa ha de sobreviure a moltes proves mentre reuneix els mitjans per trobar el camí de tornada a casa.

Furiosa seria la més diferent de tota la saga si no fos que totes elles ho són de les altres, totes diferenciades per diferents execucions narratives o enfocaments d’aquest univers on la falta de petroli com a recurs essencial és motor del despertar de les emocions més essencials. En aquest cas, l’última entrega de la saga, i encara disponible a les sales de cinema, és una preqüela que segueix el personatge de Charlize Theron de Fúria a la carretera. Amb totes les possibilitats narratives que deixava a l’aire, Miller s’encarrega de desglossar-les aquí, amb la més literària de les pel·lícules. El director segueix un extens període, de la infància a l’adolescència, on la tirania, la bogeria i el salvatgisme normalitzen la violència als ulls d’una primera innocent nena, una després venjativa i mecanitzada jove. El film segueix alguns desequilibris d’intensitat, especialment amb les dificultats d’arrencar fins a l’aparició dels penetrants ulls d’Anya Taylor-Joy, però la seva força interpretativa i l’èpica de Miller entreguen una de les pel·lícules més excitants als amants de l’acció. La hipertròfia de la imatge, conseqüència de l’acumulació d’efectes visuals ja no pràctics, i un Chris Hemsworth com a antagonista, divertidament molt més pròxim a la ironia que a la bogeria, poden restar al visionat, però aquest continua a un dels nivells més elevats possibles.

Anya Taylor-Joy en un fotograma de Furiosa: De la saga Mad Max. // Warner Bros.

2. Mad Max: Fúria a la carretera (Mad Max: Fury Road; 2015)

Perseguit pel seu turbulent passat, Max Rockatansky creu que la millor forma de sobreviure és anar sol pel món. No obstant això, és portat a formar part d’un grup que fuig a través del desert en un Camió de Guerra conduït per una Emperadriu d’elit: Furiosa. Escapen d’una Ciutadella tiranitzada per Immortan Joe, a qui li han pres un bé irreemplaçable. Embogit, el Senyor de la Guerra mobilitza a totes les seves bandes i persegueix implacablement als rebels en una guerra de la carretera d’altes revolucions.

Davant la sorpresa de tothom, Miller va saber reinventar completament, en fons i forma, una saga que ja formava part de la història i el segle passat. Així, un univers conseqüent de la por per l’escassetat del petroli com a recurs es metamorfitzava en la por actual pel canvi climàtic i la futura escassetat de l’aigua com a recurs natural, resultats directes de l’acció antròpica de la humanitat i la saturació del capitalisme com a sistema polític universal. D’aquesta forma, la saga innovava també en un exercici d’estilització de l’acció i la violència al més artísticament barroc dels escenaris possible, encaixant a la perfecció amb la bogeria de la proposta i congeniant amb tot un públic jove que encara no havia arribat a les entregues originals. L’herència de la trilogia provindria especialment de la segona pel·lícula, amb tot el rerefons de western que implica l’assalt a un camió (en el fons, una diligència de l’oest). L’extraordinària entrega de Miller suposaria una execució d’estímuls tan descomunal que pràcticament no descansa en les seves dues hores de persecució, salts, explosions, mirades silencioses, guitarristes-llançaflames… i un personatge que ja formaria part de la iconicitat de la saga. Furiosa és realment la pel·lícula i ho demostra la preqüela que ara ha arribat. El relatiu desdibuixament de Max en contraposició a ella seria de les poques irregularitats a retreure a una de les millors pel·lícules de la seva dècada, junt amb l’oblit d’efectes pràctics, per molt atractiva i extraordinària que sigui la nova proposta. Amb tot, Miller tornava a situar-se al centre cinematogràfic com a geni creador de microcosmos màxims.

Fotograma de Mad Max: Fúria a la carretera. // Warner Bros.

1. Mad Max 2, el guerrer de la carretera (Mad Max 2: The Road Warrior; 1981)

Després de l’holocaust nuclear, la gasolina s’ha convertit en un bé escàs. Max, heroi solitari, inicia una lluita sense Quartell per ajudar a una colònia de supervivents constantment atacada per un grup de violents guerrers que intenten robar un tanc de gasolina. Max decideix ajudar als defensors del tanc.

Acabem amb, segurament, la més estimada pels amants de tota la saga de George Miller. La segona entrega de la trilogia original suposaria un establiment de les principals característiques a desenvolupar en les següents reinterpretacions d’aquest univers, una obra de la qual partir, a la qual observar i admirar. La fisicitat de tot el que apareix en pantalla i el conjunt de tots els efectes pràctics permeten que el que es mostra sigui absolutament autèntic i etern, atemporal per la singularitat d’un univers que ni està tan a prop com per ser documental ni tan lluny com per no interpel·lar-nos des de la ficció. Aquesta singularitat dota a l’omnipresent desert de la bogeria corrempedora, inevitable i retroalimentable que sols coneix la violència i l’egoisme com a mitjà per expressar-se. Ja com a cowboy desconfiat i solitari, Max Rockatansky es fusionarà amb el desert a l’haver perdut tot allò que li mantenia l ssney en el primer film. La seva naturalesa aromàntica (no antiromàntica) es convertirà en una constant en la resta de la saga, decisió que justament eleva a la màxima importància l’amor com a motor antagònic a l’homogènic i establert odi en un món abandonat i perdut.