Aquesta nit podrem gaudir de la cerimònia dels Oscar. Si bé sembla que moltes de les categories són clares per totes les llargues trajectòries de premis i campanyes, analitzarem les 10 nominades a l’Oscar com a millor pel·lícula del 2023. Moltes d’elles ja les hem tractat en aquesta pàgina web, així com moltes d’altres que no han entrat dins les deu seleccionades.
Per molt que s’hi trobin films d’una autoria tan marcada com la d’Anatomy of a Fall o The Zone of Interest, altres pel·lícules del mateix àmbit, de la crepuscular Cerrar los ojos d’Erice a la tendresa de Fallen Leaves de Kaurismäki, queden fora, per altra banda, d’una forma evident dins el món de Hollywood. Tanmateix, també cal recordar altres obres notòries que han estat oblidades, de la quarta i última entrega de les aventures de John Wick a l’hermetisme del The Killer de Fincher, l’èpica, però criticada, Napoleon de Scott, la seductora May December de Haynes o la impressionant càmera i so del Ferrari de Mann.
Així doncs, repassem les principals candidates a ser reconegudes com la millor pel·lícula, ordenades de la pitjor a la millor.
Emma Stone i Mark Ruffalo en un fotograma de Poor Things. // Fox Searchlight
10. Maestro
Retrat de la vida de Leonard Bernstein (Bradley Cooper), esdevingut el primer director d’orquestra natiu dels Estats Units amb un gran reconeixement mundial. La seva passió per la música el va portar a compondre tant obres simfòniques com populars per a Broadway mentre la seva polèmica vida privada feia trontollar un matrimoni amb la dona que més el va poder entendre i estimar, Felicia Montealegre (Carey Mulligan).
La nova pel·lícula dirigida per Bradley Cooper és tan bona com fallida. Una pluja enorme d’intencions artístiques tan diverses, del musical clàssic al drama convencional, que es confeccionen de forma plàstica. L’emocionalitat èpica s’assoleix sols per moments, conferint-li el to d’un conjunt d’episodis fragmentats i freds en conjunt.
Carey Mulligan i Bradley Cooper en un fotograma de Maestro. // Netflix
9. American Fiction
Fart de no triomfar en una indústria literària que es lucra a base de l’entreteniment “negre” amb clixés ofensius, ‘Monk’ (Jeffrey Wright) decideix fer un llibre “negre” que l’endinsarà en el món que tant critica, ple d’hipocresia, falsedat i ignorància. Mentrestant, buscarà com refer la seva vida personal i familiar.
La seleccionada per Hollywood com la pel·lícula antiracista d’enguany actua contra ella mateixa. La història d’un escriptor que critica la cultura d’obres totalment dedicades a ser de negres la converteix a ella mateixa en una més. El viatge és agradable, divertit i dinàmic, però molt més entretinguda al visionar-la que al pensar-la.
Jeffrey Wright en un fotograma d'American Fiction. // Amazon Prime Video
8. Barbie
Barbie (Margot Robbie) comença a desencaixar moralment i física amb la resta de companyes de Barbieland, on tot és felicitat i colors, i això la porta a viatjar al món real per retornar a la seva considerada vida perfecta.
La pel·lícula més taquillera de l’any és una mostra del progressisme de la societat. Una obra vestida de feminista a la qual se li pot criticar la seva acció de capitalitzar el moviment o d’actuar com a cavall de Troia dins el mateix sistema. Sigui com sigui, torna a ser una proposta molt més intel·ligent al contemplar-la, frenètica, delirant, fantasiosa, que al pensar-la, irregular, descompensada i contradictòria.
Margot Robbie en un fotograma de Barbie. // Warner Bros
7. Past Lives
Nora (Greta Lee) i Hae Sung (Yoo Teo) eren dos amics de la infància amb una forta connexió que es van separar quan la família d’ella, sols amb deu anys, va emigrar de Corea del Sud al Canadà. Molts anys després, quan Nora està estudiant teatre a Nova York, es retroben i passaran una setmana que els enfrontarà al destí i l’amor.
El film més petit, pel que fa a recursos, de la llista, però un dels que té el cor més gran. Tan tràgic com la vida mateixa, mostra l’amor com a motor d’aquesta, atemporal, utòpic, trencador, fantasiós. Una de les entregues més sentimentals i personals amb què quedar-se del passat 2023.
Yoo Teo i Greta Lee en un fotograma de Past Lives. // A24
6. The Holdovers
Un professor rondinaire, fred i solitari d’un prestigiós col·legi americà, Paul Hunham (Paul Giamatti), es veu obligat a passar les vacances de Nadal en el campus, vetllant d’un grup d’estudiants que no tenen on anar. Malgrat els conflictes, forjarà un vincle amb Angus Tully (Dominic Sessa), un problemàtic però intel·ligent alumne seu, i la cap de cuina de l’escola, Mary Lamb (Da’Vine Joy Randolph), qui acaba de perdre un dels fills a la guerra del Vietnam.
Enorme Payne, enorme Giamatti, enorme Sessa i enorme Randolph. Una història tan singular que no sembla formar part d’aquesta dècada. Guarda l’esperit i l’esperança per un món més just i amb més integritat moral que la de les pel·lícules de la dècada a la qual se situa. Uns incompresos socials que descobreixen en ells mateixos una creença en viure gràcies als que els acompanyen.
Da'Vine Joy Randolph, Paul Giamatti i Dominic Sessa en un fotograma de The Holdovers. // Focus Features
5. Anatomy of a Fall
Sandra i Samuel (Sandra Hüller i Samuel Theis), parella d’escriptors, viuen amb el seu fill cec Daniel (Milo Machado Graner) en un xalet enmig els Alps francesos. La misteriosa mort del marit i l’aparent violència en l’execució inicia una investigació que posarà en el punt de mira a la seva parella i la relació que mantenien, debatent entre el suïcidi i l’assassinat.
Una de les sorpreses d’aquesta cerimònia és sens dubte la irrupció de la guanyadora de la Palma d’Or a Canes i que ni tan sols havia sigut presentada pel seu país. La pel·lícula francesa, amb una complexitat, sensibilitat i sinceritat dignes del millor cinema d’autor europeu es vesteix de veritable feminisme per establir un judici a la veritat.
Sandra Hüller en un fotograma d'Anatomy of a Fall. // Les Films Pélleas
4. Oppenheimer
La introspecció en la vida privada i pública del científic i creador de la bomba atòmica J. Robert Oppenheimer (Cillian Murphy).
La principal candidata de la nit i haurien de girar-se molt les tornes per no ser la cerimònia somiada per Christopher Nolan. El director estatunidenc es concentra per despullar-se d’excentricismes tècnics i narratius i entregar la seva obra més clàssica conceptualment. Això sí, amb un desplegament d’intel·lecte enorme que s’introdueix, fins i tot experimentalment, en la ment del científic.
Cillian Murphy en un fotograma d'Oppenheimer. // Universal Pictures
3. The Zone of Interest
El comandant d’Auschwitz Rudolf Höss (Christian Friedel) i la seva dona Hedwig (Sandra Hüller) s’esforcen a construir una vida familiar idíl·lica en una casa amb jardí prop del camp de concentració.
Segurament l’obra més hermètica de la llista i, sens dubte, una de les propostes més úniques de l’any, estranyament introduïda en el públic més convencional. Glazer situa el terror de l’holocaust a plena llum del dia i sempre de fons. Un rerefons constant i infernal. Un conte de fades nazi construït a base de dolor asfixiant i omnipresent.
Fotograma de The Zone of Interest. // A24
2. Poor Things
Després que el brillant i poc ortodox científic Dr. Godwin Baxter (Willem Dafoe) revisqui a la jove Bella Baxter (Stone), aquesta estarà ansiosa per aprendre i descobrir món. S’escapa amb Duncan Wedderburn (Mark Ruffalo), un sofisticat i pervers advocat, en un viatge on defensarà la igualtat i alliberació en el seu descobriment de la identitat.
La reinterpretació del terror del Frankenstein de Mary Shelley, adaptant l’obra homònima d’Alasdair Gray, situa a la nova criatura en el modernisme conceptual de la societat. Una creació plena d’innocència i mancada de corrupció que descobreix els plaers de la vida i, d’aquesta manera, a ella mateixa. Un conte feminista empoderador que s’executa com una festa d’estímuls desbordant.
Emma Stone en un fotograma de Poor Things. // Fox Searchlight
1. Killers of the Flower Moon
Ambientada a l'Oklahoma de la dècada de 1920, narra els assassinats en sèrie dels membres de la nació indígena Osage, molt rica en petroli; una sèrie de crims brutals que més tard es coneixeria com el "Regnat del Terror".
Scorsese. Sempre Scorsese. Ningú situa o mou la càmera com ell, ningú atrapa amb els seus personatges com ell i ningú explica la història dels Estats Units com ell. Si John Ford a The Man Who Shot Liberty Valance usava el western per imprimir la llegenda, eternitzar-la, i donar pas a la democràcia, aquí Scorsese fa el seu anti-western per desmitificar la llegenda i introduir-se, fosc, robust, solemne, dens, en les bases d’aquest país.
Robert De Niro i Leonardo DiCaprio en un fotograma de Killers of the Flower Moon. // Apple TV+
Añadir comentario
Comentarios