Des de la seva irrupció amb ‘Following’ a l’aclamada ‘Oppenheimer’, la carrera de Nolan s’ha omplert d’enormes èxits, on el misteri i el thriller van donar pas a la trilogia de superherois que va canviar tota la indústria comercial del cinema al llarg de més de tota una dècada; al seu torn, l’èxit d’aquestes pel·lícules van permetre la carta blanca de la qual el director disposa avui dia, permetent-se des de la grandiloqüència més gran en la ciència-ficció al retorn a relats de, malgrat els enormes pressupostos, caràcters molt més introspectius.
Les claus del seu cinema i l’èxit que l’ha portat a enfrontar contínuament les opinions del fan popular amb el crític professional ja seran tractats en un altre article especial, però d’entrada ordenem les seves pel·lícules per repassar-ne la carrera.
12. Tenet
La màxima expressió de la immensitat de les imatges del director va portar a una consideració tan altrament grandiloqüent com que havia de ser la pel·lícula que salvés el cinema durant la pandèmia. Nolan elevat a ell mateix va resultar en un espectacle d’una ambició digne d’envejar, però que s’entrebancava amb ell mateix i es desfeia a mesura que la trama avançava i les peces que havien d’encaixar sols resultaven ser-hi per guanyar en espectacularitat.
La millor escena: El setge a l’òpera i una obertura al més pur estil Nolan.
11. Following
Poder presentar tantes claus futures de l’estil d’un mateix en el seu primer llargmetratge és sorprenent. Continus girs de guió, intercanviar diferents línies temporals perquè l’espectador resti tan confós com el protagonista, femme fatales... L’herència neo-noir i una gran intel·ligència en el muntatge, que posteriorment el director refinaria a ‘Memento’, ja prosperava un futur prometedor per a ell, però aquí encara requeria cos i carisma.
La millor escena: Els segments de caràcter documental urbà del protagonista seguint altra gent.
10. The Dark Knight Rises
La resolució de la trilogia que conferia solemnitat i seriositat al cinema de superherois. Criticat per alguns sectors per pecar d’excés d’aquesta foscor i intent de maduresa, aquest és molt més perceptible quan Nolan també excedeix en la suspensió de la credulitat i la causalitat es difumina. Queda reafirmat com un dels millors directors d’acció del moment i aconsegueix aportar l’espectacle suficient com per a sentir-nos plens, però segons visionats o reflexions per qüestionar-ne el camí la desinflen.
La millor escena: L’escalada final del pou i tota la seva referència religiosa en el camí de l’heroi.
9. Interstellar
Considerada per molts dels seus seguidors més afins el seu millor treball, en el seu moment va sorgir la comparació amb l’obra mestra de Kubrick ‘2001: A Space Odyssey’. Lluny d’aquesta, tornava a generar imatges més grans que la vida i hi trobava bellesa i enormes emocions. Creix al llarg de la pel·lícula retratant la solitud a l’espai, però una llarga durada i de nou un clímax on extremadament forçat tot ha d’encaixar d’una forma tremendament emocionant en desinfla el potencial.
La millor escena: El planeta Miller i tota la complexitat que hi ha amb el ritme de muntatge.
8. The Prestige
El director londinenc es mou en aquesta història com un mac amagant cada un dels seus trucs per sorprendre a l’espectador, com si fos un dels seus propis personatges. Una resolució sobre explicada i massa tramposa li juga en contra, però els jocs temporals, l’espectacularitat minimalista al voltant de cada truc màgic i les manipulacions per empatitzar amb els dos rivals protagonistes a diferents moments del film permeten gaudir-la a cada visionat.
La millor escena: L’aparició entre llamps de David Bowie convertit en Nikola Tesla.
7. Insomnia
Nolan continua depurant el seu estil amb el thriller i complexitats emocionals en els seus personatges abans d’entrar totalment al blockbuster i continuar fent-ho amb ‘Batman Begins’. Tanmateix, podria ser la seva pel·lícula menys Nolan, utilitzant una única linealitat narrativa principal on, això sí, continuava capturant amb èxit la desubicació i el desequilibri en el seu protagonista. Aquí, un Al Pacino més que contingut persegueix a un Robin Williams convertit en assassí en aquest policíac esgotador i absorbent.
La millor escena: La persecució a la boira i la metàfora de la paranoia mental en què ens endinsem.
6. Inception
La primera incursió a la ciència-ficció amb un argument més que interessant. On directors com Lynch haurien tendit a la grandiloqüència existencial i emocional des del surrealisme, Nolan segueix a la grandiloqüència de l’espectacle des d’una acció enormement gratificant per a l’espectador. L’existència d’una major introspecció en el concepte dels somnis o cor entre tanta desesperació destructiva queda compensada (almenys en les necessitats d’un primer visionat) amb el nivell d’una acció en escala perfectament estructurada.
La millor escena: El passadís de l’hotel a gravetat zero i la superposició de capes.
5. Batman Begins
Nolan va canviar tota la indústria comercial cinematogràfica demostrant que es podia portar el cinema de superherois al seu terreny. Seguim en el thriller, els protagonistes masculins traumatitzats per les seves pèrdues i en cerca de propòsits per descobrir-se. L’herència del neo-noir i policíac amb el que ja havia treballat van permetre endinsar a la foscor i solemnitat de l’autoria del seu director una pel·lícula d’orígens que es desmarca de la resta com una rara avis.
La millor escena: Els reforços de Batman en la seva escapada més gòtica d’Arkham.
4. Memento
El pas entre ‘Following’ i ‘Insomnia’ era d’un talent pel thriller i el suspens enorme que jugava amb diferents linealitats temporals per despistar-nos i desubicar-nos totalment, empatitzant amb un home que té pèrdues de memòria molt freqüents i necessita saber qui va matar la seva dona. Ja eren perceptibles els sentiments d’incomprensió i solitud, la figura de la dona manipuladora o corruptible, canvis en la fotografia per remarcar punts de vista o situacions temporals i de les màximes representacions del cinema negre modern.
La millor escena: Qui persegueix a qui i el Nolan més juganer entre tanta densitat.
3. Oppenheimer
L’última de les incorporacions a la llista s’afegeix a la llista del Nolan més intimista i introspectiu. Encara es troba l’ambició física d’‘Interstellar’ o ‘Tenet’, però aquí està molt més continguda i reprimida per donar pas a l’ambició emocional. Pot continuar presentant sobre explicacions i que sobretot pesen en un tercer acte anticlimàtic, però el director s’arrisca en introduir-se en el sentiment de culpa del científic, jugat amb el terror. Al llarg del film, utilitza les relacions amb els personatges que l’envolten per definir-lo enmig d’una brillantor tècnica superba.
La millor escena: La culminació de tota la tensió creada a la prova Trinity amb el silenci de la barbàrie.
2. The Dark Knight
Obra que transcendeix generacions i la història del cinema. Nolan aprofundeix en la foscor i les seves aproximacions al cine negre amb aquest sufocant thriller en continu moviment. Continua exemplificant allò que és molt més interessant la figura d’un Bruce Wayne imperfecte que la d’un Batman moralista, però la força antagònica d’un caòtic Joker el treu tant de la seva zona de confort que el film dota d’un equilibri simplement perfecte. Des de les seves herències de Mann amb el robatori de l’arrencada al final convertint-se en el cavaller fosc, assoleix un to de malson constant i enormement trobat.
La millor escena: La brillantor direccional en l’interrogatori i el pas al posterior caos dramàtic.
1. Dunkirk
Després de totes les seves filigranes d’acció, ciència-ficció i thriller, va ser quan es va atrevir a desmarcar-se’n per entrar en el bèl·lic i va fer un dels millors films del gènere quan va assolir l’excel·lència absoluta en el seu cinema. Claustrofòbica, caòtica, dinàmica, intimista, espectacular, diferents linealitats temporals que es combinen, el silenci de la solitud... Totes les millors claus del seu estil es troben aquí depurades al màxim per a una pel·lícula arrasadora a totes les emocions.
La millor escena: La bellesa en la seva culminació final.
Añadir comentario
Comentarios