Top 10 les millors pel·lícules del 2022

10. ‘Crimes of the Future’

El retorn del mestre Cronenberg als seus orígens és molt més Cronenberg del que ens podíem haver imaginat. Amb un pols molt més pausat i que ha anat guanyant amb els anys, mai la nova carn havia sigut tan madura. Ara sí semblant haver trobat resposta a quin és el nostre lloc en un món corromput i impur, i en aquest cas en una societat on la cirurgia és el nou sexe, necessitem envoltar-nos de gent a qui estimar i que ens pugui cuidar, ja que davant la soledat, aquest és l’acte que ens forma com a espècie.

9. ‘Argentina, 1985’

A hores d’ara podria semblar impossible fer una de les pel·lícules més destacables del subgènere de judicis, però ja ho va aconseguir Steve McQueen i ara Santiago Mitre n’agafa el relleu. Amb clar i necessari (ara més que mai) discurs polític, el director argentí se situa entre la sàtira dinàmica i la crítica èpica a la crueltat en un relat difícil però perfectament equilibrat; fresc però contundent. Els millors moments? Quan Mitre sols posa la càmera per fer-nos presents de les seqüències clau que es van viure en el real Judici de les Juntes. “Nunca más”.

8. ‘Close’

Després d’haver-se centrat en el punt de vista d’una adolescent en un món socialment femení a ‘Girl’, ara Dhont juga amb l’altra part. Una ideal família moderna que ni qüestiona la identitat o orientació del seu fill, sinó que simplement en busca la felicitat i vivència de la infància prèviament a l’arribada de l’adolescència, veu com el noi pateix els efectes d’aquesta última en entrar a l’institut. Els ulls externs jutgen la relació d’amor que tenia amb el seu millor amic en una difícil però necessària història de silencis i la recerca d’un mateix.

7. ‘Mantícora’

Carlos Vermut es va fer un lloc en la indústria espanyola després de l’enorme ‘Magical Girl’, però la seva crua i recaragolada mirada s’expandeix mentre el relat esdevé més íntim. La reducció de personatges li permet centrar-se sols en una jove parella per parlar d’aquells tabús presents i que ningú més gosa tocar. El monstre que portem a dins en silenci, l’amor prohibit, la necessitat de compensar-nos amb algú altre. Vermut no normalitza la presència de mantícores, sinó que en un món fosc i solitari la posa sobre la taula per poder-ne parlar.

6. ‘Tár’

Blanchett s’endinsa en un dels papers més enigmàtics i absorbents que hagi pogut protagonitzar mai. Sota la batuta de Field, l’hermetisme del fons amb què treballa queda compensat per una forma més que atractiva. Els abusos de poder professional poques vegades havien estat tan ben mostrats recentment, amb una subtilesa que obra camí a la ment d’una trasbalsada directora d’orquestra amb la qual sents que cada vegada t’enfonses més cap a una bogeria sense retorn.

5. ‘The Northman’

Robert Eggers. Robert Eggers! Possiblement, el millor director sorgit a l’última dècada. L’exquisit control d’una posada en escena plena de matisos i lectures religioses per endinsar-nos al fosc món del terror mitològic ha portat al director estatunidenc al seu treball més ambiciós fins al moment. El seu personal Hamlet (basat en la llegenda que va inspirar a l’obra de Shakespeare) obre camí a honor, venjança, ambició personal, bogeria, traïció, crueltat i redempció en una pel·lícula tan immersiva i d’autor com grandiloqüentment espectacular.

4. ‘Alcarràs’

Curtes es quedaven totes les converses que es van generar amb l’èxit català de la Carla Simón. Continuant amb el mateix perfil de ‘Estiu 1993’ i la clara herència del neorealisme italià, no hi ha detall que se li escapi a l’ull de Simón i el més petit i íntim d’aquests és convertit en el més personal i commovedor en l’entorn de la nostra família de conreadors presseguers. Justament són els més mínims gestos els que ens allunyen de l’enorme realisme del qual en formen part per aproximar-nos al màgic món de l’abstracció; en ell, en són protagonistes la innocència de la infància (tal com demostrava Víctor Erice) i la mirada de l’experiència.

3. ‘Pacifiction’

Sense abandonar les seves senyes d’identitat, Albert Serra s’endinsa en una fascinant pel·lícula, possiblement amb el seu llenguatge cinematogràfic més convencional fins al moment, però que es confecciona sublimment per a generar una història immersiva. Estem en camí d’una bogeria fosca, secreta, a la que no hi posem cara, perillosa, sufocant. ‘Pacifiction’ és un estat mental. Són les camises i ulleres de sol de Magimel. Els ventiladors a les cares suades. Les mirades sense resposta. El seu personal Club Silencio de ‘Mulholland Dr.’, seductorament terrorífic, dona pas al mal més arrelat en l’espècie humana.

2. ‘Aftersun’

A grans directors hauríem de mirar per comparar la irrupció de Charlotte Wells. De mirada nostàlgicament treballada i perfectament equilibrada amb una maduresa personal i tècnic exquisida, la directora britànica recorda l’estiu que va viure amb el seu pare. La innocència d’ella no ens allunya de la crua realitat amb què ha de conviure, tal com fa Simón a ‘Alcarràs’, sinó que s’hi endinsa amb la suficient fortalesa per compensar la càrrega tràgica de la trencada figura paterna i extreure’n puresa; a la vegada, ho assoleix amb la suficient distància brechtiana per no cremar el relat.

1. ‘Decision to Leave’

Acabem amb Park Chan-wook per reafirmar-nos en l’estat de gràcia en el que es troba el cinema asiàtic. En la seva particular ‘Vertigo’, malgrat que ell en negui les intencions actives d’una revisió, es pren les llibertats suficients per recordar-la amb plànols i colors per retornar a la història d’un amor impossible, ara emmarcant-nos als codis cinematogràfics i socials actuals. La potència emocional i sensibilitat amb què el director sud-coreà treballa a cada fotograma, entre simples i còmplices mirades i moviments de mans, és abismal per recordar-nos fins on lluitaríem per fer possible l’impossible.