Les 10 millors pel·lícules de la Berlinale 2025

10. Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo); dir: Joel Alfonso Vargas

Presentada en la secció de perspectives, el debut en la direcció de Joel Alfonso Vargas és un relat comú tan fatalment divertit com realment dramàtic. Vargas aprofita tota l’herència vital d’haver-se criat en el Bronx per plasmar-hi, des del més pur estil indie, la joventut d’una bala perduda, de nom Rico. Venedor de sucs de fruita amb alcohol per la platja, fumador d’herba i en constant conflicte amb la seva germana i una mare que intenta tirar com pot, el protagonista confiarà en les seves mateixes falses promeses de ser una nova i millor persona, responsable, de cop, en saber que ha deixat embarassada a una menor. Sense recrear-se en el drama ni en la sàtira dels tòpics, Mad Bills to Pay és una petita pel·lícula que s’engrandeix al llarg del visionat, retratant ànimes perdudes i aïllades en el mateix plànol de la imatge, que sols els queda poder aprendre a base de desgràcies i decepcions.

Juan Collado en un fotograma de Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo). // Berlinale

9. If I Had Legs I’d Kick You; dir: Mary Bronstein

De la mà d’A24, Mary Bronstein retorna a la direcció després d’haver dirigit Yeast el 2008 i tot sembla apuntar-la com una de les futures grans directores del cinema d’autor més obertament comercial. Amb el segell inconfusible de la productora, la pel·lícula es mou pels terrenys del terror minimalista, el que se’ns filtra molt més des del suspens modern, d’èxit i, fins i tot, possible pel·lícula-esdeveniment assegurat. Sent una de les diverses lectures en el festival sobre les dificultats psicològiques de la maternitat (rima temàticament amb Mother’s Baby, també competidora de la Secció Oficial, encara que, aquesta, molt més fallida en una proposta que no acaba de trobar el to entre l’ambició cronenbergiana i un discurs social que no contempla poder coure’l fora de la lentitud de pel·lícula de festival d’autor), el film es troba més pròxim a terrenys com els de Jo, ¡qué noche! de Scorsese com una suma de tensions còmiques per endinsar-nos en la desesperació i soledat de la protagonista.

Rose Byrne en un fotograma d'If I Had Legs I’d Kick You. // Berlinale

8. What Marielle Knows; dir: Frédéric Hambalek (Was Marielle Weiß)

Òpera prima total del director alemany, What Marielle Knows es construeix com una comèdia mordaç, malgrat que Hambalek en cap cas la consideri com a tal. La pel·lícula parteix d’una situació tan delirant com que, a partir d’una bufetada que una nena rep per part d’una companya a l’escola, ara és capaç de saber què fa i què pensa tothom, inclosos, evidentment, els seus pares. La faceta còmica és clara com a mitjà del deliri que pren cos, i la mordacitat, la ferocitat que fa que el seu director la situï molt més des del drama, actua des de la seva desconstrucció total dels idealismes europeus de les classes assentades i d’aparences perfectes, guardadores de mortals secrets rere les seves caretes de falsedat. Malgrat la sensació d’una pel·lícula petita i innocent, dialoga sobre els assenyalaments moderns a les culpabilitats parentals des d’una figura omnipresent, divinitzada i jutjant, com la d’una filla que no compren el que descobreix.

Laeni Geiseler en un fotograma de What Marielle Knows. // Berlinale

7. Girls on Wire; dir: Vivian Qu (Xiang fei de nv hai)

Tremendament imperfecta, però terriblement disfrutable, la nova pel·lícula de la directora xinesa Vivian Qu va suposar una de les apostes més singulars del festival; una pel·lícula capaç de transcendir els gèneres i fusionar-los, de construir infinites altres pel·lícules en el seu interior i de viure en elles mateixes, mitjanament demiürga del que crea i ambiciona, encara que no acabi mai de compaginar en equilibri tota la seva mescla de tons. Girls on Wire parteix del que podria semblar convertir-se en una brutal història d’acció i terror amb una jove que escapa d’un centre de maltractament per convertir-se en el drama familiar de la noia que troba la seva cosina després de molts anys, sent, en algun moment, un film que dialoga sobre el procés de gravar i construir pel·lícules (en els millors moments, la cosina és una doble d’acció en una pel·lícula d’arts marcials) i acabar en un thriller amb la màfia del principi perseguint-les. Increïble viatge.

Liu Haocun i Wen Qi en un fotograma de Girls on Wire. // Berlinale

6. Dreams (Sex Love); dir: Dag Johan Haugerud (Drømmer)

Guanyadora de l’Ós d’Or d’enguany, Dreams culmina, amb Sex i Love, la trilogia del noruec Johan Haugerud. Recordant en molts moments a la trilogia dels Tres colors de Kiéslowski (molt més per la seva ambició que pel seu resultat), Haugerud busca fer un íntim retrat de l’erotisme rere les nostres pulsions emocionals. Sense en cap moment assolir, i segurament tampoc buscar, l’absolutisme existencialista de l’obra de Kiéslowski, el noruec treballa des d’un intimisme reclòs en ell mateix; el resultat és molt ben assolit, però li acaba pesant una estatueta com la del festival, sent, en el fons, un altre drama d’autor europeu. Haugerud se centra en l’experimentació del primer amor d’una jove estudiant cap a la seva professora d’anglès, a qui visita a casa seva per aprendre a teixir i trobar una maduresa en una emoció tan aliena per una ment tan jove. La pel·lícula troba els seus millors moments en la narració en paraules del que la noia està descobrint.

Ella Øverbye i Selome Emnetu en un fotograma de Dreams (Sex Love). // Berlinale

5. Mickey 17; dir: Bong Joon-ho

Estrenada ja aquest passat divendres, Mickey 17 s’ha convertit en un dels esdeveniments claus d’aquest any per a la cinefília més devota dels autors. Després de l’èxit indiscutible de Parásitos (Palma d’Or a Canes i Oscar a Millor pel·lícula, vaja, com Anora), el sudcoreà Bong Joon-ho retorna als Estats Units i les possibilitats narratives en la ciència-ficció dels missatges anticapitalistes i ecologistes. Com ja ho demostrava a Snowpiercer, el director sap moure’s amb grandiloqüència dins dels projectes més ambiciosos, construint una pel·lícula que ara ja cohabita en l’imaginari col·lectiu de què és Bong Joon-ho. Amb doble entrega de Robert Pattinson, doblement fascinant, el film denuncia les explotacions empresarials, tant humanes com terrenals, sense mai oblidar el deliri de la comèdia més salvatge que ja havia demostrat el mateix director. Funcionant molt més en la seva primera meitat, això sí, la repetició d’acudits i una paròdia superficial acaben destil·lant una proposta molt més fascinant per l’obra mestra que podria haver sigut.

Robert Pattinson en un fotograma de Mickey 17. // Berlinale

4. Blue Moon; dir: Richard Linklater

Sent sempre motiu de celebració un nou Linklater, aquest va suposar, i amb motius obvis, una de les projeccions més esperades de tot el festival. Intel·lectual, divertit, seductor, tràgic, valent, clàssic... Sempre han plogut en les nostres tintes els adjectius per classificar un dels grandíssims autors estatunidencs del cinema contemporani. Aquí, Linklater torna a aturar espai i temps, preparat per fascinar-nos de comèdia trepidantment feroç, de trencar-nos de dalt a baix amb la més desoladora de les mirades, com el narrador manipulador, omnipresentment autoconscient i romàntic que és. Blue Moon, una de les cançons més emblemàtiques del lletrista Lorenz Hart, aquí és una descomunal pel·lícula que ens sotmet des de la seva confecció d’obra petita, narrant la nit del nostre protagonista (absolutament immens Ethan Hawke, dedicat en cos i ànima), entre la soledat i l’amor, l’esperança i la desesperació, condemnat a un fatalisme al qual es nega a acceptar, com aquell que no pot oblidar un amor no correspost.

Margaret Qualley i Ethan Hawke en un fotograma de Blue Moon. // Berlinale

3. Kontinental ’25; dir: Radu Jude

El romanès Radu Jude ja fa anys que està ultraconsolidat en el cinema d’autor més irreverent i salvatge. A Un polvo desafortunado o porno loco ja guanyava l’Ós d’Or a millor pel·lícula de la Berlinale del 2021, i a No esperes demasiado del fin del mundo es convertia en un referent total de les noves narratives cinematogràfiques, guanyant el Premi especial del jurat a Locarno i la Millor pel·lícula a Gijón. Ara, el director torna a Berlín i s’emporta un merescudíssim Ós de plata al millor guió. Jude ja no parla com qualsevol altre narrador, ho fa des del seu mateix imaginari, des de l’univers que ell mateix ha creat; un, on ja no hi ha esperança, com si ja ens trobéssim a la fi del món, però de la qual, com anunciava el títol, tampoc en podem esperar gaire, condemnada al fatalisme i surrealisme provocats pel capitalisme i la globalització d’uns temps moderns mancats de sensibilitat i empatia, tràgics, però també delirants.

Eszter Tompa en un fotograma de Kontinental ’25. // Berlinale

2. El mensaje; Iván Fund

Ós de Plata al premi del jurat, la pel·lícula argentina va ser una de les grandíssimes sorpreses del festival. Iván Fund, que ja arrossega una carrera convencent molt més la crítica que al públic, es consolida com un dels rostres amb més pes dins del cinema argentí del moment, resistint-se a les problemàtiques i dificultats que a aquest li ha tocat viure. El mensaje és un film en tota regla, un que ens interpel·la des de l’estimulant neorealisme màgic i la seva construcció atmosfèrica, de mirades perdudes en el silenci i paraules en el vent, del pes del més important, tot allò que no es diu. La història és el de menys, la d’una família trencada, que viatja entre poblats, amb una neta que pot saber què pensen les mascotes de la gent. El que importa és, justament, la paraula, el missatge, tot allò amb què som incapaços de comunicar-nos; a vegades, la imatge és capaç de capturar molt més, només amb dues mirades creuant-se en l’espai i el temps.

Anika Bootz en un fotograma d'El mensaje. // Berlinale

1. What Does That Nature Say To You; dir: Hong Sang-soo (Geu jayeoni nege mworago hani)

La nova pel·lícula de Hong Sang-soo va arribar l’últim dia de les obres presentades a competició oficial, sent l’últim i més estimulant dolç d’una edició certament decebedora. És una pel·lícula molt més complexa en tot el que guarda en el seu interior, en el debat que genera, una obra molt més senzilla en la seva superfície, però abrasadora en la seva essència; vaja, com, en el fons, els seus protagonistes, resguardats rere la falsedat de les seves caretes de felicitat i somnis de vida perfecta. En un mateix dia, un jove poeta coneix la casa i família de la seva parella, prometent la pel·lícula més divertida i màgicament enlluernadora del director sudcoreà. Però això és Hong Sang-soo. Res en els nostres protagonistes és el que sembla i tot canvia per trencar-nos, utilitzant la càmera com a mirall on veure’ns reflectits de les mentides i ètiques senzilles amb què tots construïm els nostres personatges cada dia.