Rànquing les 10 nominades a Millor pel·lícula als Oscar 2025

10. Wicked (Wicked: Part One); dir: Jon M. Chu

A molts va sorprendre el resultat de l’aposta de la Universal per recuperar el món d’El màgic d’Oz. Tot el que envolta la pel·lícula és ultramodern: l’adaptació d’un musical clarament reconegut que actua com a preqüela i, al seu torn, és capaç de retre homenatge i beure de la silueta d’un clàssic indiscutible com és la pel·lícula de 1939 (i sent una primera part). Enmig de tot plegat, Wicked sorprèn i seria impossible sense entendre la figura del director M. Chu, ment d’alguns dels musicals cinematogràfics més interessants dels últims anys. Flueix amb un esperit d’aventures familiars extraordinari i dota de la visió moderna de poder donar espai als personatges femenins. Com a pel·lícula, és cert que en cap moment pot acabar de treure’s el títol d’obra prefabricada i convencional. Seria una sorpresa el seu èxit als premis.

Cynthia Erivo i Ariana Grande en un fotograma de Wicked. // Universal Pictures

9. A Complete Unknown; dir: James Mangold

Acabada d’estrenar a les sales espanyoles, Mangold retorna a homenatjar una celebritat musical. Tant el biopic sobre Johnny Cash (amb Joaquin Phoenix) com Logan i Le mans ’66 demostren la capacitat de Mangold per enfrontar-se a descomunals projectes i assegurar una clara efectivitat en els resultats. A Complete Unknown no sorprèn com a aproximació comercial i efectista a la figura de Dylan, s’oblida de la seva irreverència i no li ret homenatge com a pel·lícula, malgrat mai avorrir o caure en la idealització total de la figura. Seguint els seus passos des que comença a formar-se com a cantant fins que abandona l’acústica per prendre la guitarra elèctrica, la pel·lícula se sent com una fórmula mil vegades vista, sempre exitosa a mig camí. L’Oscar per un gran Timothée Chalamet no acabaria sent tan descabellat, encara que tot apunta a tornar-se’n amb les mans buides.

Timothée Chalamet en un fotograma d'A Complete Unknown. // Fox Searchlight

8. Emilia Pérez; dir: Jacques Audiard

De proposta mega-ultra-hiper-supra-moderna, el film és un musical que sembla renegar tota l’estona del clàssic, que veu del pop, el hip-hop i, fins i tot, del corrido, però també del camp, el mal gust i l’estilització de la irreverència. Clarament irregular, el film se sosté amb magnetisme impressionant sempre que Zoe Saldana regna la pantalla. La desaparició de l’actriu en tot el nucli central de la pel·lícula, la dedicació en aquest segon acte per convertir-se en obra social i els excessos de mirada europeista de Jacques Audiard (francès) per retratar un Mèxic carregada de tòpics (sense actrius mexicanes) la trontolla desmesuradament. Poc més cal afegir a tota la polèmica que ha sonat entorn de la pel·lícula (tret dir que l’argument de fons del linxament en molts casos ha sigut una transfòbia socialment arrelada), però ara mateix sols sembla poder emportar-se el premi a millor actriu secundària i, potser, el d’alguna cançó.

Zoe Saldana en un fotograma d'Emilia Pérez. // Why Not Productions

7. Aún estoy aquí (Ainda Estou Aqui); dir: Walter Salles

Des del seu pas pel festival de Venècia, la pel·lícula de Salles s’ha convertit en una de les principals pel·lícules fora de l’entorn estatunidenc (i ara sembla poder emportar-se en premi a millor pel·lícula estrangera). En forma de thriller social, la pel·lícula brasilera segueix el perseguiment de l’Estat a un polític antagònic a les seves polítiques i la consegüent lluita de la seva dona. Irregularment allargada, funciona espectacularment com a thriller en el seu segon acte, recordant la sobrietat amb què es mou Mohammad Rasoulof (també a pel·lícula internacional), però les seves necessitats de retret homenatja a la realitat i tancar amb el retrat l’allarguen i la recreen en el drama fàcil. Sens dubte, el millor del film és la seva construcció del nucli familiar abans de trencar-se.

Fernanda Torres en un fotograma d'Aún estoy aquí. // VideoFilmes

6. Cónclave (Conclave); dir: Edward Berger

Berger sent una admiració absoluta per l’espectacularitat dins el cinema d’autor, sigui des del bèl·lic o el thriller majúscul, sempre dialogant sobre l’actualitat que envolta els terrenys on es troben els seus protagonistes, solitaris davant un món que ja no creu en els ideals que encara continuen ells defensant. Cónclave és un thriller polític dins el papat, un que no coneix la simpatia entre els seus protagonistes, sols mirades en silenci, de reüll, secretismes i manipulacions. Berger, entre diàlegs rapidíssimament picats, pot perdre el to en caure en la sàtira entre excessos de serietat, però construeix un retrat i debat sobre la masculinitat brutal, asfixiant i divertit a parts iguals, observant a una societat que ja no sap on mirar. Tot l’apunta a ser una de les clares favorites de la nit, entre guió, actor i, fins i tot pel·lícula; sent una tria increïble, seria la més conservadora de les possibilitats.

Ralph Fiennes en un fotograma de Cónclave. // Access Entertainment

5. Dune: Parte Dos (Dune: Part Two); dir: Denis Villeneuve

La immensitat del desert, l’obsessió absoluta fins a la bogeria, enormes cucs a ser cavalcats, destins shakespearians en els protagonistes d’aquesta tragèdia, la grandiloqüència feta obra. La segona part de l’adaptació de la novel·la de Herbert és, sens dubte, camí a ser de les pel·lícules preferides entre el gran públic: l’autoria feta espectacle. Villeneuve frega la petita distància que sempre l’havia separat del cinema de Nolan i aquí sembla heretar-lo per complet; això sí, s’ha convertit en un creador d’imatges sense precedents, capaç de filtrar-se per la nostra retina i operar espectacularment en el nostre imaginar. Tanmateix, és cert que la magnificència en què es mou el director es tradueix en hermetisme descomunal per molts moments, fet que el pot haver distanciat de ser la gran guanyadora de la nit (tret dels reconeixements tècnics).

Timothée Chalamet i Austin Butler en un fotograma de Dune: Part Two. // Warner Bros

4. La sustancia (The Substance); dir: Coralie Fargeat

Cronenbergiana, lynchiana, kafkiana, kubrickiana, ducurnauiana... i, segons com es plantegi el futur de la directora, directament fargeatiana. La francesa, ja havent impactat el món amb Revenge, assenyala la modernitat de la societat amb la mateixa hiperestilització que aquesta es mostra. Metadialogant amb la realitat, Demi Moore pot convertir-se en l’actriu que retorna a la glòria en guanyar l’Oscar a millor actriu, com si d’una fantasia del seu personatge es tractés. Espaterrant, La sustancia és un retorn a la nova carn i la seva crítica social (el premi a millor maquillatge també és indiscutible); encara que, per moments, pugui haver-hi sols repetició narrativa i predicibilitat rere l’espectacularitat de les imatges, aquestes ens impacten i dominen sense retorn... Vaja, com si la pel·lícula ens fos la mateixa substància particular.

Demi Moore en un fotograma de La sustancia. // MUBI

3. Los chicos de la Nickel (Nickel Boys); dir: RaMell Ross

La gran sorpresa de l’any del cinema independent. Las vidas de Sing Sing i A Real Pain s’han quedat fora de les 10 nominades a millor pel·lícula, malgrat que l’Oscar a millor actor secundari sembli anar a Kieran Culkin. RaMell Ross ha confeccionat una obra mestra descomunal, un retrat de la persecució moderna estatunidenca a la comunitat negra per aterrar, gelar i fascinar a parts iguals. Bevent de l’estela del Small Axe de Steve McQueen, la pel·lícula es construeix i s’engrandeix al voltant de les vides comunes, retratant la seva realitat, des d’aquest humanisme, i amb una impremta estilitzadament brillant, on no s’entén que la direcció de Ross, gravant sempre des del punt de vista dels seus actors, endinsant a l’espectador en la història des de l’avantguarda total, no hagi sigut nominada.

Ethan Herisse i Brandon Wilson en un fotograma de Los chicos de la Nickel. // Metro-Goldwyn-Mayer

2. Anora; dir: Sean Baker

Palma d’Or a Canes i, ara mateix, la principal favorita, junt amb Cónclave, a l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any. La seva aposta seria la d’un cinema diferent, el de la irreverència del cinema independent, el que s’ha construït des de la perifèria de la comercialització. Baker navega entre promeses trencades, paraules perdudes en el vent, somnis fracassats, personalitats incompreses. Anora són quatre o cinc pel·lícules en una mateixa, un viatge del Scorsese més accelerat i animal i la comèdia física del cinema mut a un retrat modern de la soledat cruspida pel grànul de la imatge i el magnetisme de la ciutat, on la necessitat silenciosa d’afecte real interpel·la a tothom.

Yuriy Borisov i Mikey Madison en un fotograma d'Anora. // Neon

1. The Brutalist; dir: Brady Corbet

Després de la polèmica d’Emilia Pérez, semblava ser la principal favorita, però els escàndols del seu ús d’intel·ligència artificial i l’hermetisme de Corbet en la monumentalitat del discurs on transita apunten a l’èxit d’Anora o Cónclave. Segurament, les altres s’emportaran millor guió, justificant el de pel·lícula, mentre que el reconeixement de direcció sí que arribarà a Corbet, al seu homenatge a l’enteniment del cinema com la possibilitat d’apel·lar a quelcom superior, a l’èpica grandiloqüent a la qual ja havien arribat grans autors soviètics des de la literatura. Les imatges de Corbet, clarament modernes, convergeixen en l’ambició clàssica del projecte del director per, al final, viatjar a l’essència de què vol dir “cinema”. El cinema és complex, tan contradictori com gran, i de vegades, per obres com The Brutalist, ens crida a poder creure encara en ell.