Ana Belén i Los Javis van aconseguir el que van predicar al llarg de tota la gala dels passats Goya 2024. La seva cerimònia somiada i perfecta. Glamur en una convergència vintage-modernista on els èxits i la cultura espanyola connecten amb l’inevitable pas del temps i els seus avenços en les lluites socials. Mi gran noche de Raphael, des de la melòdica i carismàtica Amaia a la festivitat de Bisbal, van encetar una gala fresca, sense masses sorpreses, però que va assolir la creació d’un espai segur i de respecte per a l’art i les persones que s’hi dediquen i volen fer-ho amb llibertat.
La celebració, al més pur estil de Los Javis, va desplaçar-se de la gresca a l’intimisme emocional, i d’aquesta a, altre cop, la diversió més alliberada de complexitats possible. Els homenatges folklòrics van protagonitzar alguns dels moments més emocionats, des del recordatori a Concha Velasco amb els números musicals a càrrec dels presentadors de Mamá, quiero ser artista i Chica ye ye, al recordatori de Todo sobre mi madre pel seu vint-i-cinquè aniversari, amb les actrius i director, que després anunciarien la previsible i gran guanyadora de la nit com a millor pel·lícula espanyola del 2023.
Enzo Vogrincic en un fotograma de La sociedad de la nieve.
Javier Ambrossi, Ana Belén i Javier Calvo a l'alfombra vermella dels premis Goya 2024. (Carlos Alvarez/Getty Images)
L’èxit de La sociedad de la nieve
Sent la seleccionada com a representant espanyola pels Oscar d’enguany, era previsible que en plena campanya fos La sociedad de la nieve la gran guardonada de la nit. Merescudament en totes o pràcticament totes, va arrasar en les categories tècniques (maquillatge i perruqueria, disseny de vestuari, muntatge, fotografia, so, efectes especials, direcció d’art, direcció de producció i música original), on ja sumava nou gallardons. No obstant això, també cal tenir-hi en compte l’esperable Matías Recalt com a actor revelació en el paper de Roberto Canessa i els evidents premis per a Juan Antonio Bayona a millor director i millor pel·lícula. Les dotze estatuetes la situen com al tercer film més premiat, sols per darrere de les tretze de ¡Ay, Carmela!, de Saura, i les catorze de Mar adentro d’Amenábar.
La Sociedad de la nieve ja no és sols una gran pel·lícula, sinó també tot un esdeveniment cinematogràfic internacional que el cinema espanyol necessitava des de feia temps. Malgrat la internacionalització d’Albert Serra, en especial al territori francès, o d’Alcarràs de Carla Simón al guanyar a la Berlinale, aquests films sols restaven en especial als terrenys del cinema d’autor, un nínxol riquíssim culturalment però d’escàs públic. Bayona, seguint els passos del seu mestre Spielberg, ha assolit créixer en un públic més genèric, introduint-hi cinema d’autor en el cinema d’entreteniment pur, assolint la gran convergència amb què el cinema es va crear en els seus inicis, dedicat a les grans masses. Sempre fidel a les seves arrels de cinema de gènere, l’ha pogut anar explorant des de diferents perspectives i l’èxit és introduir-les en un públic on totes les seves decisions, per molt arriscades que fossin, i ho són, calen en aquesta audiència. El resultat és abismal.
Juan Antonio Bayona al rodatge de La sociedad de la nieve.
Cerrar los ojos i la resta de pel·lícules
Pel que fa a la resta d’obres, algunes en van sortir més ben parades que altres. 20.000 especies de abejas i Robot Dreams serien les altres grans guanyadores de la vetllada. La primera ja partia de l’èxit al festival de Berlín i aquí es va emportar el reconeixement del millor guió original, millor actriu secundària, Ane Gabarain, i la millor direcció novella a càrrec d’Estibaliz Urresola Solaguren, qui ja és una de les grans veus femenines del país, junt amb la ja mencionada Carla Simón o les altres dues també nominades Isabel Coixet per Un amor i Elena Martín per Creatura. L’altre guió va anar a càrrec de la pel·lícula de Pablo Berger, que va poder passar pel festival de Canes i també va guanyar la millor pel·lícula d’animació (a l’espera improbable però fantàstica de l’Oscar). És senyal que els temps estan canviant quan l’adaptació d’una novel·la gràfica, l’homònima de Sara Varon, és una pel·lícula d’animació sense diàlegs i, tanmateix, per tota la seva estructura narrativa i allò que succeeix al voltant dels personatges, guanya el millor guió adaptat de l’any.
Pel·lícules com Saben aquell o Creatura, malgrat el previsible reconeixement per la metamorfosi de David Verdaguer en l’humorista Eugenio, no van acabar de brillar al llarg de la nit davant la competència, però són mostres d’un enorme cinema, no sols nacional. Mostren una solidesa, responsabilitat i una enorme emoció en el relat que en entorns on el cinema d’autor és l’eix central serien gratament aplaudides, i la mostra és el reconeixement del film d’Elena Martín a la quinzena de realitzadors a Canes.
També va passar pel festival francès l’última i brillantment crepuscular obra de la llegenda Víctor Erice, Cerrar los ojos. Per molt que Jose Coronado fos premiat, el cas del director basc és d’aquells autors incompresos, però que no necessiten deixar de ser-ho. El pas del temps els reconeixerà, com si d’una pròpia pel·lícula d’Erice es tractés. Cerrar los ojos és més gran que qualsevol festival o gala de premis. És més gran que qualsevol altra pel·lícula feta aquest any. És un esdeveniment cinematogràfic i metacinematogràfic. És més gran que la vida mateixa perquè és la vida en si.
Jose Coronado, Víctor Erice i Manolo Solo durant el rodatge de Cerrar los ojos. (Manolo Pavón)
Una gala plena de reivindicacions
Des del saber qui serien els presentadors de la cerimònia, la declaració d’intencions estava feta. Els temps canvien i amb ells ho fa la gent. Necessari en ple rebombori per les acusacions de violència sexual del director Carlos Vermut, el discurs feminista va impregnar tota la gala, des dels diferents discursos per part d’actrius als monòlegs dels presentadors o del mateix president de l’Acadèmia. Si bé la separació d’obra-artista ha tornat a estar en el centre de debat, la solidaritat va ocupar omnipresentment tota la cerimònia.
El record pel poble palestí també va estar present, igual que la crida per més oportunitats dins el cinema espanyol a la gent negra i el necessari discurs a favor del col·lectiu amb el reconeixement a 20.000 especies de abejas, on una nena trans es coneix a ella mateixa, i la victòria de Rigoberta Bandini per la millor cançó del film Te estoy amando locamente.
Urresola amb els seus Goya per millor guió original i direcció novell. (EFE/Mariscal)
Añadir comentario
Comentarios