La nostra cultura ens obliga a celebrar allò que sembla que no celebraríem la resta de l’any. Passa amb la unió familiar en les festes nadalenques o gaudir de tenir una parella el catorze de febrer. Tanmateix, aquesta no és una llista de les arquetípiques pel·lícules romàntiques sintètiques i hipertrofiades de dolçor. Són com la vida mateixa i com l’amor s’expressa en aquesta. La més gran de les emocions no hauria de continuar sent tractada amb la simplicitat resultant de la sobreproducció. Perquè és el sentiment que va causar la Guerra de Troia. Perquè és la història de Romeu i Julieta.
No es pot entendre la grandiloqüència de l’amor sense Shakespeare, ja que les grans històries no són aquelles carregades de dolçor, sinó les realistes, en les que es pateix, se sent passió i desig reals. És el perquè les millors històries d’amor tendeixen a ser amors impossibles, perquè no arriben a corrompre’s pel dia a dia, a pertorbar-se; es mantenen en la fantasia i allò més primigeni i poderós.
Comencem.
Sunrise: A Song of Two Humans (1927) – Director: F.W. Murnau
La primera de la llista és una obra tan antiga com moderna. Murnau defuig parcialment de l’expressionisme de Nosferatu, combinant-lo amb un realisme que dota a la imatge d’un ensomni capaç d’anivellar-se a l’existencialisme tractat. Després de la temptació de l’assassinat de la seva parella, ambdós es redescobriran enmig de la ciutat i el dinamisme d’aquesta. A Murnau no li calien mots per executar una de les anàlisis més complet i intel·lectual de la història del cinema.
George O'Brien i Janet Gaynor en un fotograma de Sunrise: A Song of Two Humans. // Fox Film Corporation
Casablanca (1942) – Director: Michael Curtiz
La pel·lícula romàntica més famosa i transcendent de la història també n’és la millor. La Capella Sixtina del romanticisme. Una pel·lícula de personatges solitaris i de poques paraules, de passats trencats i remordiments omnipresents. Un dels guions més ben perfilats, dibuixant personatges icònics i algunes de les frases més emblemàtiques, de les que elles mateixes podrien resumir tot el gènere en si. Perquè sí, als somiadors, als herois romàntics, als que creuen, sempre els quedarà París.
Humphrey Bogart i Ingrid Bergman en un fotograma de Casablanca. // Warner Bros.
À bout de souffle (1960) – Director: Jean-Luc Godard
La diferència entre el film més important en la filmografia del Godard i l’única que seria capaç de superar-lo, Le mépris, és la seva lectura i esperança en un amor irreverent i inconformista. Hereva del cinema negre i clarament exemplificadora d’una manera d’entendre la narrativa que estava sorgint entre els estudiosos de la revista Cahiers du cinéma amb la nova onada de cinema francès, aquesta obra és un cant a la rebel·lia juvenil, perquè en els temps transcorreguts què hi havia més rebel que poder estimar?
Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo en un fotograma d'À bout de souffle. // Impéria Films
Days of Heaven (1978) – Director: Terrence Malick
Malick. Sols ell ha sabut dibuixar a la perfecció l’equilibri entre prosa i vers, narració entre paraules i imatges, actes entre accions i emocions. Junt amb Badlands, Malick captura allò més mínim per convertir-ho en allò més existencialista i gran. De la humilitat dels seus personatges en fa ambició literària; sols ells són capaços d’arribar als sentiments més purs i primigenis, on l’amor, i sols el veritable amor, des de l’admiració, és el vincle més personal que defineix la nostra lluita.
Brooke Adams i Richard Gere en un fotograma de Days of Heaven. // Paramount Pictures
Hannah and Her Sisters (1986) – Director: Woody Allen
Manhattan té l’herència del cinema francès amb possiblement la seva pel·lícula més intimista, on la comèdia queda molt més a banda per deixar espai al poder dramàtic. Annie Hall és la bogeria estilística de la combinació excel·lent de totes les idees narratives possibles per acabar definint el millor dels alter ego del seu creador. Però Hannah and Her Sisters, des de les múltiples perspectives dels seus protagonistes, aconsegueix com cap altra, i d’una manera tan sòlida, l’equilibri entre tot el que es narra i el poder omnipresent de la càmera per retratar-ho.
Carrie Fisher i Michael Caine en un fotograma de Hannah and Her Sisters. // Orion Pictures
When Harry Met Sally... (1989) – Director: Rob Reiner
La pel·lícula més obertament còmica de la llista. Reiner assoleix el que ja és un clàssic total, absolutament atemporal. No sols per la seva transcendència cultural, també perquè assoleix transcendir a l’amor, el retrata d’una forma eterna i atemporal, com ho feia John Ford amb l’aventura a The Searchers. D’una forma cruelment realista, els protagonistes deambulen entre falsos intents de trobar un amor inconformista i sintètic. Però ells saben què és realment l’amor i només les seves decisions els separarà d’acabar-lo gaudint o perdre’l entre pors i silencis.
Meg Ryan i Billy Cristal en un fotograma de When Harry Met Sally... // Castle Rock Entertainment
Les amants du Pont-Neuf (1991) – Director: Leos Carax
Després de l’obra mestra incommensurable que és Mauvais sang, on l’amor ja era tractat com un acte de rebel·lia al que sols els incompresos eren capaços d’arribar-hi purament, Carax estableix un dels films culminants de la magnificència que és l’amor. Les amants du Pont-Neuf és un bany d’emocions i estímuls des del cinema contemplatiu on dos sensesostre troben en estimar l’única causa per a la qual lluitar, d’una forma humana, egoista i possessiva, perquè després de perdre-ho tot sols els queda l’única persona que els entén millor que ells mateixos. Tràgica, incompresa, cruel, dura, esperançadora i romàntica.
Juliette Binoche i Denis Lavant en un fotograma de Les amants du Pont-Neuf. // Films A2
Thelma & Louise (1991) – Director: Ridley Scott
De totes les obres mestra declarades de Scott, Thelma & Louise, també present a la llista, s’acostaria més a Blade Runner. La ciència-ficció o la road movie en forma de persecució sols és l’excusa per definir a persones solitàries, abandonades per la societat i que, novament, troben esperança en un amor tan complex i pur com ell mateix. Perquè la persona que estimem i el com ho fem és la via més sincera i profunda que ens defineix a nosaltres mateixos, i la relació entre aquestes dues heroïnes empoderades és tota una declaració valenta en poder estimar.
Susan Sarandon i Geena Davis en un fotograma de Thelma & Louise. // Metro-Goldwyn-Mayer
The Age of Innocence (1993) – Director: Martin Scorsese
L’adaptació de la novel·la homònima segueix el punt de la pel·lícula anterior i també la següent. La dicotomia d’estimar a qui se t’ha predestinat estimar o a qui realment sents desig. La innocència entre la sensibilitat, la puresa de les emocions, l’elegància de les mirades i el poder de les paraules defineixen els nostres dos protagonistes, eterns enamorats. No hi ha res en el que creguin més perquè no hi ha res que els hagi fet estar més vius. La pausa assolida pel mestre Scorsese és de les més emblemàtiques del seu cinema més intimista, confeccionant a la perfecció amb la seducció del narrat.
Michelle Pfeiffer i Daniel Day-Lewis en un fotograma de The Age of Innocence. // Columbia Pictures
The Bridges of Madison County (1995) – Director: Clint Eastwood
L’altra aventura romàntica de la llista, on l’amor és fantasia que et separarà entre llegenda eternament impossible o somni alliberador. Poques vegades Eastwood ha aconseguit tant cor com en aquest film, una història on una dona de casa, arrelada en una família que ha marxat de viatge, coneix un fotoreporter aventurer. Només la seducció que es desprèn quan Meryl Streep es despulla perquè la brisa del vent li recorri el cos amb la mateixa llibertat que ella ha tornat a sentir en enamorar-se ja val la pena.
Meryl Streep i Clint Eastwood en un fotograma de The Bridges of Madison County. // Warner Bros.
Before Sunrise (1995) – Director: Richard Linklater
La primera de la trilogia que més bé ha explicat l’amor. Aquesta era definida per Ethan Hawke com el que podria ser. És la fantasia, l’esperança i creença en l’amor, per molt impossible que aquest sigui (i segurament per això és tan personal). Linklater va conèixer una noia al llarg d’una nit i, sense intercanviar-se els números de telèfon, li va dedicar aquesta pel·lícula de rebels romàntics que creuen en un món on l’amor més passional i juvenil és el motor.
Julie Delpy i Ethan Hawke en un fotograma de Before Sunrise. // Columbia Pictures
In the Mood for Love (2000) – Director: Wong Kar-Wai
En el film de Kar-Wai tot es desdibuixa. La fotografia es difumina i el temps es dilata i distorsiona. L’experiència real connecta amb la fantasia irreal, arribant al que realment és l’amor. Allò viscut i allò desitjat. L’èxtasi i la tragèdia. El desig i la solitud. Dues persones veïnes es coneixen quan les seves respectives parelles són fora, però el descobriment de la connexió entre aquestes parelles els descobrirà un nou amor com a única solució davant la desesperació de la solitud.
Maggie Cheung i Tony Leung Chiu-Wai en un fotograma d'In the Mood for Love. // Block 2 Pictures
Before Sunset (2004) – Director: Richard Linklater
Nou anys després de la primera entrega, tant realment com fictícia, la parella protagonista es retroba en un film aquí definit per Hawke com el que hauria de ser. Ell escriu un llibre que esdevé tot un èxit sobre el què va viure tot aquell dia a Viena. Tal com va fer Linklater amb la primera pel·lícula, explicant com es va enamorar, el personatge de Hawke ho fa per poder-s’hi retrobar. Més conscient, hereva de la narrativa del cinema francès, és París l’escollida per presenciar una enormement madura declaració de com estimar i com creure-hi. El més important de tot, després dels anys, és que l’execució de Linklater és amb el mateix somni juvenil que en la primera.
Ethan Hawke i Julie Delpy en un fotograma de Before Sunset. // Warner Bros.
Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004) – Director: Michel Gondry
Com sempre, la ciència-ficció és capaç d’arribar on el realisme no pot, a allò que se sent, però no es diu, allò que es desitja, però no s’executa. La ment prodigiosa de Charlie Kaufman confereix a aquest film de Gondry el to ja comú d’ànimes que vaguen per la societat entre desesperació i solitud, en cerca d’un propòsit. Aquí, Clementine se sotmet a un tractament per esborrar de la seva memòria tots els records de la desesperada relació amb Joel, qui, en un intent de també oblidar-la, reviu tot el viscut i sentit.
Kate Winslet i Jim Carrey en un fotograma d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind. // Focus Features
Before Midnight (2013) – Director: Richard Linklater
Nou anys després de l’icònic i absolutament climàtic final de la segona entrega a París, se segueixen els passos de la parella en una pel·lícula que Hawke defineix com el que realment és. Passen els anys amb la seva crueltat i l’oxidació de les emocions, però Linklater continua amb la seva fantasia en aquell amor impossible, ara ja sabent que ho continuarà sent, ja que aquella noia va morir unes setmanes prèvies en començar el rodatge de la primera pel·lícula. No obstant això, ara és Grècia la que pot contemplar l’evolució adulta del que va ser un somni.
Ethan Hawke i Julie Delpy en un fotograma de Before Midnight. // Sony Pictures Classics
Carol (2015) – Director: Todd Haynes
Per moments seguint el perfil d’In the mood for Love, Haynes defineix l’amor des de la distorsió tècnica de la imatge, el desdibuixament de la realitat. Un amor impossible absolut. Si l’obra que n’assenta les bases és el Romeo and Juliet de Shakespeare, aquí tornem a trobar-nos amb dues persones incompreses que d’estimar-se en fan una lluita. Una aventura inacceptable i sempre qüestionada. Un acte de rebel·lia sensual, sincer, imperfecte com ho són les seves protagonistes, una jove dependenta i una dona elegant i sofisticada que vol fugir del seu marit violent.
Rooney Mara i Cate Blanchett en un fotograma de Carol. // Film4 Productions
Phantom Thread (2017) – Director: Paul Thomas Anderson
La penúltima obra de Paul Thomas Anderson el continua mantenint com el millor director dels últims trenta anys. Un autor capaç de fotografiar totes les emocions que es desprenen dels gestos i actes executats. La seducció en pintar el cos de l’amant que hi ha a la següent pel·lícula citada aquí es converteix en la mesura del cos d’ella per un modista extremadament elegant i pulcre. Aquesta història romàntica viatja de la seducció i elegància a la tensió del conte de terror en un dels films més complexos dels darrers anys.
Vicky Krieps i Daniel Day-Lewis en un fotograma de Phantom Thread. // Universal Pictures
Portrait de la jeune fille en feu (2019) – Director: Céline Sciamma
Directament declarada com una de les pel·lícules més estimades i aclamades dins el cinema d’autor i intimista. El vers de la transcendència de la rebel·lia de Carol és elevat en un relat infrangible que sembla poder-se trencar en qualsevol instant de la seva fragilitat i sensibilitat. Una pel·lícula de gestos, mirades i silencis, on una pintora ha de retratar en un quadre a una dama que està a punt de casar-se. De nou, l’amor impossible és present, aquí des d’una seducció amb el tractament emocional dels cossos immens.
Adèle Haenel i Noémie Merlant en un fotograma de Portrait de la jeune fille en feu. // arte France Cinéma
The Worst Person in the World (2021) – Director: Joachim Trier
No hi ha major amor que el que una pot o hauria de sentir per si mateixa. És el que descobreix la protagonista d’aquesta història, que gira al seu voltant al llarg del principi de la fase adulta, on el descobriment de la persona passa pel descobriment de les emocions i, per tant, de l’amor. Desig, fantasies, incomprensió, pèrdua, tant d’un mateix com de qui t’envolta... Tot es troba en el film de Trier, convertit també en una d’aquelles pel·lícules que desperta gran admiració en els cercles de la cinefília, especialment europea, que no entendrà mai la força del que succeeix sense la importància de la introspecció.
Herbert Nordrum i Renate Reinsve en un fotograma de The Worst Person in the World. // Oslo Pictures
Decision to Leave (2022) – Director: Park Chan-wook
Acabem per reafirmar-nos en l’estat de gràcia en el que es troba el cinema asiàtic. En la seva particular Vertigo, malgrat que Chan-wook en negui les intencions actives d’una revisió, es pren les llibertats suficients per recordar-la amb plànols i fotografia per retornar a la història d’un amor impossible, ara emmarcant-nos als codis cinematogràfics i socials actuals. La potència emocional i la sensibilitat amb què el director sud-coreà treballa a cada fotograma, entre simples i còmplices mirades i moviments de mans, és abismal per recordar-nos fins on lluitaríem per fer possible l’impossible.
Park Hae-il i Tang Wei en un fotograma de Decision to Leave. // Moho Films
Añadir comentario
Comentarios