Albert Serra guanya la Concha d’Or amb ‘Tardes de Soledad’ | Festival de Sant Sebastià

La polèmica davant el film

Però no. Ha sigut Tardes de soledad. El documental d’Albert Serra sobre el torer Roca Rey en el seu dia a dia, des que es vesteix de llums i colors fins que es desvesteix. Hauria sigut molt més probable el reconeixement amb el premi a millor direcció, però un jurat presidit per la gallega Jaione Camborda, directora de la passada guanyadora del festival, O Corno, ha decidit creure en el poder del cinema. “Pel seu poder artístic, perquè a través del llenguatge cinematogràfic la pel·lícula atorga un ampli espai a l’espectador per jutjar, perquè creiem en el poder de l’art per generar moviment, pensem que aquesta obra ens permet reflexionar sobre els límits de la creació artística, sobre la por i la brutalitat, sobre la tradició i la masculinitat, entre molts altres aspectes”, mencionava Camborda abans d’anunciar el títol de Serra.

Creure que el festival no s’atreviria a tal reconeixement artístic era previsible, sobretot després de les moltes protestes polítiques i socials, amb el PACMA exigint la cancel·lació de la projecció i manifestant-se després d’aquesta. Ara bé, és Tardes de soledad una estilització de la tortura? És una reivindicació de la tradició de l’art en l’assassinat? Tal com mencionava l’equip del film en recollir el gallardó, amb aquest premi es demostra que tot no és tan senzill com estar a favor en contra, sent aquest ja el primer punt d’inflexió, ja que hi hauria qui diria que no es pot ni debatre sobre la tauromàquia. La veritat, si és que existeix, és molt més complexa que qualsevol discurs o bandera. És impossible mostrar un rebuig total a allò tan arrelat en la nostra societat, sense comprendre’n els motius o arguments.

Imatge promocional de Tardes de soledad. // Andergraun Films

El film davant la polèmica

Durant el seu discurs, Albert Serra defensava aquella cosa tan pura de fer cinema i de la qual sempre s’ha mostrat un abanderat. Sempre ha buscat la innocència total en tot allò que retrata, sense jutjar, ja que, per ell, la màxima religió en què creure és el poder de la càmera. No hi ha artificiositat en les seves pel·lícules, tot és natural i humà, el poder de la veritat. Ho demostrava des d’Honor de cavalleria, sols que, al llarg dels anys, ha aconseguit polir els seus discursos i omplir de força dramàtica tots els plans dels seus personatges consumits per l’omnipresència del paisatge. La seva carrera explotava amb La mort de Lluís XIV i tota la fisicitat i erotisme del tacte de la carn en les cures del rei, mentre trobava el seu punt més àlgid a Pacifiction i aquell relat terrorífic sobre el misteri, desembocant en un lynchià i obsessiu thriller a la bogeria.

Ara, amb Tardes de soledad, es manté com un dels directors més autèntics del moment i el gran defensor del cinema d’autor i l’avantguarda de les formes. Tots aquests dies s’ha remarcat la seva identitat com a documental, com si aquesta etiqueta la situés un escaló per sota de la resta de ficcions i el seu tractament de la veritat hagués de ser menys valuós. Ningú situa la lent com Serra i, de nou, transcendeix totes les etiquetes i normes. Utilitza un documental que segueix el grup de torers liderats per Roca Rey per crear un film amb un llenguatge cinematogràfic excels, una convergència de totes les eines del cinema per crear la més incòmoda, asfixiant i sí, estilística, de les atmosferes possibles.

Albert Serra durant el rodatge de Tardes de soledad. // Andergraun Films

Al final, sols el film

En el fons, tot el cinema de Serra sempre ha sigut un documental. Una successió de films que construeixen un enorme retrat de la condició humana. Passió, tirania, por, desconcert, manipulació, seducció, orgull... Tot ha estat present en un cinema on és molt fàcil pensar que simplement es deixa la càmera i es permet que avanci l’acció, però a través d’una fotografia impecable, aquí construint un quadre totèmic amb la sorra fusionant-se amb els colors llampants dels vestits de Roca Rey i la sang tacant tot el que l’abasta, una música asfixiant que permet que els fotogrames impactin immortalment en la retina de l’espectador  i un muntatge ja citat, permeten que tot es construeixi amb màxima delicadesa cinematogràfica.

És a dir, és innegable tot el que hi ha rere la tauromàquia i per moments sembla impossible que l’equip de Roca Rey hagi accedit a despullar-se de tal forma. Ni la violència extremadament física i carnal, ni la respiració d’un toro tan salvatgement viu com el que ballarà amb ell, tela en mà, ni la construcció d’un nucli adulador tan clarament masculí, havien estat mai portats amb tal puresa a l’audiència. Si no hi hagués estilització en els moviments del torer ni en el clima construït en aquella plaça, aquesta no seria una tradició tan arreladament polèmica. Serra no jutja ni busca fer-ho, perquè aquesta ja serà la nostra feina amb el que ell ens comparteix, s’allunya de directes discursos polítics i es limita, per si fos poc, a capturar l’essència de tot.