Los años nuevos ha sigut una de les grans sorpreses del passat Festival de Venècia. La nova sèrie de Movistar+, que arribarà a finals d'aquest 2024, narra, al llarg de deu anys i a través de deu Caps d’Any, la relació entre l’Ana i l’Óscar (immensos Iria del Río i Francesco Carril, a qui també vam poder entrevistar). Conversem, junt amb dos companys periodistes més, Maria Cusó de Rac1 i Daniel Mantilla de Kinótico, amb els creadors de la sèrie, Rodrigo Sorogoyen, Paula Fabra i Sara Cano, perquè ens parlin del procés de concepció de la sèrie, les seves inquietuds amb aquesta o com va ser trobar els actors protagonistes. També teniu l’entrevista en format àudio.
- Inicialment, un es pot quedar amb el drama romàntic al llarg dels deu anys, però, al final, el que més pot arribar és el retrat generacional tan concret de la trentena. Com va ser trobar l'ADN de la sèrie?
Sara Cano: El projecte comença, realment, parlant d'una parella, aquest és el germen inicial de la sèrie. El que passa és que, segons anàvem avançant, ens vam adonar que aquesta parella estava fent un viatge cap a la maduresa i que era molt important el pas del temps. Però van ser coses que vam trobar; teníem molt clar el pas temporal que afectaria, que en aquella dècada es viuen un munt de coses.
Paula Fabra: Aquests personatges viuen en un món, tens uns amics… Al final estàs retratant una generació, encara que aquest no era tant l'objectiu, com que és una cosa que passa per nassos. Estàs seguint dos personatges, estàs seguint dues vides, en aquestes vides arriben altres parelles, uns conflictes en un context concret…
Rodrigo Sorogoyen: L'ADN d'una sèrie o d'una pel·lícula es va conformant mentre es fa, no s'acaba de fer a la sala del guió. A més, jo crec que elles [Cano i Fabra] s'hi han involucrat també molt, no sé si tant en rodatge, però sí durant el rodatge; hi ha una conversa permanent tota l'estona amb elles, amb els actors, amb els altres directors, gent de l'equip... Aquest ADN es va conformant d'aquesta manera, que és el bonic que ja m'ha passat a totes les pel·lícules, que és el bonic d’aquest treball i aquest procés. Tens la sensació que ho controles una mica, però no del tot perquè som molts caps i moltes veus.
Rodrigo Sorogoyen, amb Iria del Río al darrere i més gent de l'equip, durant el rodatge de Los años nuevos. // Movistar+
- Quan parles del projecte parles de les pel·lícules i hi ha aquesta cosa que heu repetit moltíssim de “nosaltres ens hem imaginat aquesta sèrie com si cada capítol fos una pel·lícula”. Com us ho heu imaginat des de la idea primigènia fins que han acabat sent aquests deu capítols? Hi ha res molt diferent de com treballaríeu el guió d'una pel·lícula?
PF: Pel que fa al guió diria que res. El guió és igual que fer deu pel·lícules petites, però hi ha coses que ja portes, no és com arrencar una pel·lícula. Hi ha conflictes que ja estan sembrats.
RS: No són deu pel·lícules des de zero, evidentment. Però sí que és veritat que a l'hora d'escriure com si fos una pel·lícula, totes són diferents. No hauries de fer deu pel·lícules iguals per a l’espectador, els deu Cap d’Any iguals. Tot havia de tenir un sentit en aquell mapa que teníem de la sèrie completa. Una que sigui una habitació d'hotel, una altra que la podíem fer en una ciutat estrangera…
- La sèrie s'estructura sobre la muntanya russa que és una relació, amors, desamors… Des de fora, un pot pensar que el repte més gran era no caure en allò previsible i sorprendre des d'aquest realisme com a creadors. Fins a quin punt aquest era el repte més gran que us plantejàveu? O fins a quin punt no us espantàveu perquè crèieu en el poder d'aquesta parella?
RS: Jo crec que hem cregut sempre en el poder de la normalitat.
PF: I el poder de la vida.
SC: No teníem por que se separessin, que visquessin altres experiències, que estimessin altres persones…
PF: No cal tant artifici, tant drama… Al final, la vida ja és més o menys interessant. Cal anar una mica de la mà d'un guió, però és que ens alimentem d'això a la vida i mola. Que t'expliqui la teva amiga la seva història, que al final la seva història anirà de M'he discutit amb la seva parella o m'ha passat això… Són moltes petites coses.
RS: És veritat que no sabíem del cert com de bé podia arribar a funcionar, però, evidentment, la base estava des del guió. Mentre estàs fent la sèrie t'hi vas reafirmant. És que això funciona, de veritat. Es queden ells callats mirant-se, no s’han dit res i funciona. També la sèrie té la sort que això ho fas al capítol 8 i funciona encara més, a l'1 és més complicat… M'estava recordant ara del moment de rodar l'escena de sexe del capítol 1. No estava plantejat des del guió i de cop i volta, estàs veient com allò funciona. També has d'arriscar-te una miqueta, pots fallar. Però recordo que aquest risc el vaig prendre, en aquest cas, amb una certa seguretat. Jo crec que això funcionarà, a temps real, un pla… I crec que funciona. Pot incomodar més, pot incomodar menys, però és el llenguatge de la sèrie. Si estàs contant dues persones prenent copes o xarrups durant tres minuts, per què no ho explicaràs, no? És la mateixa “banalitat”.
- Per la part del càsting, heu agafat dos actors que realment no havien tingut produccions tan importants a l'audiovisual. Francesco havia fet mil coses al teatre, per exemple. En quin moment sorgeix aquesta decisió?
RS: Ja fa temps que crec més en els actors que en el nom de l'actor adequat. Crec que en aquesta sèrie anava millor un actor més desconegut per la mateixa raó de la normalitat. A Iría del Río, per exemple, no li vam fer càsting i havíem de portar algú del mateix perfil.
- Les plataformes també pensen com vendre després la sèrie. Hi va haver alguna conversa d'agafar un altre perfil?
RS: No. És veritat que jo sento que Movistar+ confia molt en mi; sempre m'he sentit molt recolzat amb això i mai no hi va haver una conversa.
Rodrigo Sorogoyen, Iria del Río i Francesco Carril durant el rodatge de Los años nuevos. // Movistar+
- Fins a quin punt us preocupava la durada dels capítols, sobretot en una època en què tot passa tan de pressa?
SC: Inicialment, no volíem haver de cenyir-nos a una durada concreta. Si un capítol ha de durar 39 minuts, que en duri 39, i si en dura 55, que en duri 55. Vam tenir aquesta llibertat, que és fantàstica.
RS: Això de la immediatesa és una lluita que jo intento portar... Cal tenir-ho en compte perquè, sinó vius d'esquena al món, però no en vull participar.
PF: Si donem llibertat a la història de tenir els temps que demana, probablement serà molt agraït de veure. Si no ho estàs allargant ni escurçant, no serà de difícil consum.
RS: Fins i tot crec que és una arma, fa diferent a la sèrie. Qualsevol producte actual és tallat en muntatge pel mateix pla; saps que després d'aquest pla vindrà això i vindrà en aquest moment. Quan deixis un pla tres segons més del que és normal, l'espectador diu Què està passant? Aquí està passant alguna cosa estranya, no sé si m'agrada o no m'agrada, però ja és diferent. Hi ha un capítol que comença amb en Francesco [personatge de l’Óscar] aixecant-se a casa d'una noia; el veus de cop i volta 10 o 20 segons en aquest llit. Crec que això avui dia no es fa en una ficció comuna. Ja dius Aquí passa alguna cosa; m'agrada estar amb aquest noi, en aquest llit, 20 segons. Perquè no saps què està pensant, però tu vols imaginar què és; un pensarà una cosa, un altre una altra… Això és preciós, un valor de la nostra sèrie i de les ficcions que ho fan, que evidentment ens hem fixat en algunes.
SC: És una cosa que evita el fet que no tinguis la temptació d'agafar el mòbil o qualsevol altre estímul.
PF: Hi ha un moment d'uns xarrups en una festa on, de sobte, es queda la càmera i sembla que estàs jugant, que et tocarà a tu o a mi. Aquell moment m'encanta.
SC: No està passant res interessant perquè aquesta escena no està per res, està per gaudir i per voler ser-hi, veure-la, riure, passar-s'ho bé… És un regal.
PF: Un parell d'amics que van veure uns muntatges em deien que l'Ana i l'Óscar trigaven molt a ajuntar-se al primer capítol. Sempre ens va generar una mica de por aquesta festa perquè el més normal, el més típic, és que noi coneix noia i després ja estan junts tota l'estona, però realment no és així; generalment, hi ha molt joc de mirades, a veure com m'apropo, a veure amb quina excusa…
Sara Cano i Rodrigo Sorogoyen durant la roda de premsa de Los años nuevos. // Biennale de Venezia
- En tot aquest viatge hi ha molta mena d'escenes, de discussió, de sexe, de mirades en silenci… Quina podria haver estat la més difícil, tant a nivell conceptual com d'escriure o dirigir?
SC: Hi ha una escena en un taxi que és un recopilatori de moltes coses…
RS: I jo faria canvis ara… [riuen]
SC: I jo reescriuria el pilot, aquesta conversa ja l'hem tingut [continuen rient]… I després, també, el capítol el 10. Aquest va tenir molta complexitat.
PF: Al pilot també va ser molt difícil trobar el to i vam passar com per tres sèries diferents, molt diferents.
RS: L'escena de sexe del capítol 1 també era complicada perquè marcaria com rodar el sexe. És el que sempre passa, una vegada ho trobes ja està, però trobar-ho i sent un tema delicat… Com ho expliques això? En quant temps? A mi m'agrada molt una escena d’ensomni del capítol 7; aquesta escena em flipa i també va ser complicada, perquè l'Óscar està al cap i tot és una conversa que tens tu amb un somni…
- Hi ha petites decisions que realment són fonamentals a l'hora de marcar què és la sèrie. El to, el llenguatge, la classe dels personatges… És difícil no pensar en Linklater i en la trilogia d'Abans de… Però, al final, tenen un punt molt intel·lectual que pot no ser present a la sèrie. La crítica és allà, no és artificial, però es nota la vostra feina darrere. Com és prendre aquestes petites decisions que determinen què és realment Los años nuevos i allò que la separa d'altres sèries i pel·lícules?
RS: Molta conversa. Saber què volem, convèncer-nos, que em convencin, que jo les convenci, revisitar… Jo tenia molt clar que el capítol 10 era un pla seqüència en un hotel, però quan jo vaig dubtar d'aquesta decisió elles em van recordar per què l'havia pres. Pel que fa a la classe social, sabíem quina classe social volíem; el que no sabíem és si estàvem aconseguint representar-ho.
SC: I molta reescriptura. Vam llençar un primer pilot i ara encara sort que el llencem. Un gos s'escapava de la festa i els personatges es coneixien buscant un gos per Madrid. Res a veure.
- Realment, en qualsevol dècada pot passar alguna cosa. A la dels trenta tens els primers desamors, les morts… Després de la bona experiència i la bona rebuda de la gent, us esteu plantejant fer dels quaranta als cinquanta o dels cinquanta als seixanta?
RS: No ho hem parlat, però jo ho he pensat, òbviament. Tinc molts projectes per a un futur, però en una utopia és molt bonic, m'encantaria tenir tres vides. [riuen] Hi ha dues opcions, fer a Francesco i l'Iria d'aquí a deu anys, o agafar una altra parella als cinquanta o als seixanta.
- Al sisè capítol, que és el que parla de la pandèmia, aquesta suposa un clar punt d'inflexió de maduresa per als personatges. Fins a quin punt creieu que la sèrie és filla de la pandèmia o aquesta va influenciar la sèrie?
RS: Tot allò que la pandèmia ens ha influït a nosaltres, és clar. Jo em considero un afortunat perquè no hi he tingut grans problemes, però òbviament m'ha tocat la pandèmia, com a tots. Havia de sortir, surt, i l'Óscar el travessava per la seva condició de metge.
PF: És una conversa que va arribar quan vam plantejar el sisè capítol, però no és que la pandèmia ens hagi influenciat d'alguna manera i que com a creadors hàgim fet la sèrie d'una manera diferent per haver viscut la pandèmia.
Rodrigo Sorogoyen, amb Iria del Río al darrere i més gent de l'equip, durant el rodatge de Los años nuevos. // Movistar+
- Però l’Óscar és metge per retratar la pandèmia?
PF: No, sempre va ser metge. Va ser una cosa que teníem clara des del principi. L'Ana tindria aquesta mena de falta de vocació de no trobar-se gaire i un metge és, a priori, el contrapès.
- Pel que fa a les decisions a nivell de format, no utilitzar música de partitura quan ha estat molt important al teu cinema [a Sorogoyen], ser més auster, una posada en escena més nua… Per després canviar-ho en l'últim episodi. Què ens podries dir?
RS: Intento renovar-me, buscar camins diferents per no avorrir-me, per no avorrir, que és el més horrible que pot passar al món de contar històries… Un cop sé que em vull renovar i que vull explicar coses de manera diferent, també per provar-me, per trobar noves maneres, ha de tenir sentit amb la història que estàs contant. Respon a un to. A l'hora de posar la càmera o utilitzar tal lent o format, intentes que tingui sentit i que vagi amb la història. Vaig concebre la primera part com una més cinematogràfica, mentre que a la segona part vam obrir més la pantalla, la càmera en mà apareix al final per explicar una mica la fragilitat, ja que com més madur ets, més dubtes tens… A la primera part hi ha la impulsivitat d’aquesta potència de la joventut, per exemple. En el darrer capítol, en canvi, el pla seqüència té molt sentit perquè és el cim de la naturalitat i el realisme; si els personatges callaran 10 segons, doncs que estigui l'espectador 10 segons amb ells callats; em sembla la nuesa màxima, estar en aquesta habitació; em sembla que el pla seqüència era una última meta, a part de com va ser de bonic rodar un pla seqüència amb tot l'equip al final del rodatge; feia que l'emoció estigués molt més a flor de pell, tant per a la gent de l'equip com pels actors.
Añadir comentario
Comentarios