Los años nuevos ha sigut una de les grans sorpreses del passat Festival de Venècia. La nova sèrie de Movistar+, que arribarà a finals d'aquest 2024, és el nou projecte de Rodrigo Sorogoyen, cocreador junt amb Paula Fabra i Sara Cano, trio a qui ja hem pogut entrevistar també. La sèrie narra, al llarg de deu anys i a través de deu Caps d’Any, la relació entre l’Ana i l’Óscar, interpretats per Iria del Río i Francesco Carril. Conversem, junt amb dos companys periodistes més, Maria Cusó de Rac1 i Daniel Mantilla de Kinótico, amb la parella d’actors, que ens parlarà de com van arribar al projecte, com han viscut l’exigència d’aquest i com ha sigut conviure, de tan a prop, l’un amb l’altre. També teniu l’entrevista en format àudio.
- La gent està rebent molt bé la sèrie i és gràcies, en part, a aquesta química que teniu a la pantalla. És una relació de parella que canvia molt al llarg dels anys i és espectacular veure-us treballar des del primer capítol fins al darrer. Com ha estat tot aquest viatge per a vosaltres?
Francesco Carril: Jo crec que té un component una mica de misteri. Dues persones poden enganxar com a parella. Pots enganxar i anar bé per a la pantalla. Però després hi ha un component que és un misteri. Jo em sento molt afortunat, realment, que hagi estat la persona amb qui he fet això perquè ara mateix sento que no podia haver estat una altra persona. De vegades, per més que vulguis que passi alguna cosa, potser no passa; crec que hem tingut sort d'entendre'ns. Compartim una visió no sols de la feina, sinó de la vida, que ens agrada, que ens sedueix de l'altre. A mi m'ha encantat perquè sento que la conec com si fos algú de la meva família, després d'aquest projecte. Tinc el desig que es quedi a la meva vida, he fet una cosa molt important al seu costat. A més, ha estat la primera vegada que jo m'he enfrontat a un personatge tan gran; les primeres vegades sempre tenen una mica de trepidant, de bonic i de nou, i jo no m'oblidaré d'això.
Iria del Río: Que bonic… Doncs comparteixo tot el que has dit. Recordo moments del rodatge de dir-te Però després d'això continuarem sent amics, no? En quina feina, de sobte, en temps rècord, has d'arribar a aquest lloc d'intimitat? Hi havia moments en què en Fran i jo ens havíem de mirar i no podíem. A més, treballàvem amb Rodrigo, que tenia una aposta molt clara i amb un gran compromís amb el realisme, la versemblança i la coherència… No hi ha manera de no ficar-se fins al final. Ha estat com un acte dels dos de confiança de dir Anem amb tot, junts anem amb tot.
- Com ha estat l’origen de tot? Què és el que vau llegir als càstings? Si la sèrie ja estava escrita sencera quan us arriba, com va ser aquest aterratge?
FR: Estaven escrits els primers capítols, fins al capítol 5. Els altres encara estaven en versions. El 10, el darrer capítol, per exemple, ens va arribar gairebé quatre o cinc dies abans de rodar. Al principi li teníem molta por i molt de respecte a això, però després, paradoxalment, va ser una cosa que ens va anar bé. No ens va donar gaire temps a pensar. L’Iria estava des del principi en el projecte i jo vaig fer una prova que va ser llarga, de dues hores. Ja només amb aquella prova, encara que tenia molts nervis, la veritat és que la vaig gaudir. Vaig sortir molt remogut d'aquella audició, la veritat. No sé per què. Vam fer dues seqüències en aquell càsting, la del taxi de Berlín i el que passa després de la primera escena de sexe.
IDR: Hi va haver una sensació quan va entrar el Fran, que feia només 20 minuts hi era i sabíem que l'Óscar ja estava allà. Hi havia una sensació molt compartida.
Iria del Río i Francesco Carril en un fotograma de Los años nuevos. // Movistar+
Rodrigo Sorogoyen, Iria del Río i Francesco Carril durant el presentació de Los años nuevos a Venècia. // Biennale de Venezia
- En el teu cas [a l’Iria], ja hi eres des del principi? Ja sabies que el personatge seria per a tu?
IRD: Sí. Amb el Rodrigo vaig fer el càsting per a Antidisturbios. És un director de cinema que dedica temps, molt de temps de qualitat, a fer càstings. Proposa sessions d´hora i mitja mínim. La sensació que tens és d’anar a fer una sessió de treball amb ell. Aleshores… jo ja havia fet aquesta sessió de treball per a Antidisturbios i temps després em va trucar i em va dir que tenia un projecte que volia que protagonitzés.
- Quan vas escoltar de la sèrie per primera vegada?
IRD: M'havia arribat que hi havia un projecte, però no sabia ni el contingut ni la història que hi havia. Aleshores el Rodrigo em va trucar i me'l va explicar fent un cafè. Mai no m'oblidaré d'aquell cafè perquè quan em començava a relatar... És que vaig per ordre. Aquesta és la història d'aquest paio i aquesta tia, oi? Al llarg de deu anys, les nits de Cap d'Any... Capítol 1, passa això, això, això... I després fliparàs perquè al teu personatge li passa això i això... La seva forma apassionada d'explicar-te sobre el projecte... M'ha fet un regal molt, molt gran.
- El realisme de la sèrie és tan gran que, com a espectadors, empatitzem molt amb els vostres personatges. Tens la sensació que poden estar parlant de tu o de la persona del costat. Com a actors i no com a espectadors, també ho sentiu com un viatge personal? Fins a quin punt només sou actors i separeu el personal del personatge?
IDR: No ens hem pogut escapar d'aquest mirall que fa la sèrie... Ho fa a l'espectador, però també ens ho ha fet a nosaltres com a intèrprets. Hem revisitat les nostres històries amoroses i familiars i les hem posat en comú. Hi ha hagut moments en què hem hagut de posar damunt la taula les nostres maneres de posicionar-nos davant del conflicte, davant de l'amor, davant de la fragilitat... I ha estat bonic també conèixer-nos en aquest context. Ha estat un viatge personal fer aquesta sèrie, sens dubte, encara que veure-la també n'és un altre.
FC: És curiós, això que s'està parlant de la versemblança. Crec que també té a veure amb una gosadia, de posar-hi tot. Obrir-nos en canal amb alguna cosa i comprometre'ns. Jo és que no concebo la feina d'una altra manera.
Francesco Carril, Iria del Río i Rodrigo Sorogoyen durant la preparació de Los años nuevos. // Movistar+
- El Rodrigo comentava que podria haver escollit qualsevol altra dècada, però que la dels trenta als quaranta és una època molt important a la vida d'una persona. És una època molt vital a l'ésser humà, però que en perspectiva de gènere es viu una mica diferent. Això ho tenen els vostres personatges, d'una manera molt subtil que es va esfilagarsant a mesura que van passant els anys. Com es viu d'un lloc i de l'altre?
FC: Jo recordo que sempre tinc la sensació que dels trenta als trenta-tres va ser una edat súperfeliç, de plenitud, suposo que pel que m'estava passant, per les circumstàncies... A partir dels trenta-quatre hi va haver com una espècie d'assentament i comences a revisitar certes coses, encara que, alhora, amb molta curiositat pel que ha de venir. Més que pel que m'he mirat a mi, és com m'he mirat en relació amb altres coses: la relació amb els pares, per exemple, que és una cosa que està molt a la sèrie, la relació amb els meus amics... És com una dècada en què comences a veure qui és a la teva vida, qui vols que hi estigui, qui no. Comences a deixar coses fora i comences a quedar-te amb altres. Tant de bo dels quaranta als cinquanta o dels cinquanta als seixanta vinguin èpoques tan trepidants com aquesta.
IRD: Pel que fa a allò de la perspectiva del gènere, podríem indagar sobre aquesta perspectiva qualsevol edat de la vida. Què passa dels vint als trenta? Què passa dels trenta als quaranta? Hem estat tot el matí pensant que crec que el cada època presenti a cada edat és el més important que t'ha passat a la vida perquè és el que estàs vivint llavors; creus que dels trenta als quaranta serà transcendentalíssim i després resulta que dels cinquanta als seixanta encara està tot per venir. Dels trenta als quaranta tots hem viscut un desamor, un amor, una ruptura, tots estem en aquest trànsit; com a dones, aquest trànsit és de posar en balança i entendre en quin punt estem laboralment, professionalment, si això pot conviure amb una maternitat, si la precarietat que hem arrossegat com a generació ens ha permès arribar a aquesta edat amb la possibilitat de desenvolupar-nos en aquest sentit, si volem o no volem, si ens ve de gust o no ens ve de gust. En aquest sentit, afrontar certs moments del personatge de l’Ana m'ha fet plantejar coses que ja me les plantejava. Hi ha una correlació molt directa amb allò que estan vivint els nostres personatges i allò que estem vivint nosaltres com a persones, compartim edat, temps i societat.
Francesco Carril i Iria del Río en un fotograma de Los años nuevos. // Movistar+
- L'últim capítol està rodat en seqüència, cosa que no s'ha d'haver fet abans a Espanya a aquesta escala. Com va ser viure'l des de dins com a actors? Com va ser viure'l a nivell interpretatiu i emocional?
FC: Es barrejava molt el final de la sèrie, a nivell emocional. Sabíem que estàvem arribant al final després de tants mesos treballant i això ens va generar una emoció molt forta. D'altra banda, em sembla que es va generar una sensació d'equip que jo no havia viscut abans. Era preciós veure l’equip treballar. A mi m'impressionava molt veure Álvaro Carla, que era l'operador, amb la càmera a l'espatlla... Tots aquells 47 minuts memoritzant quan havia de canviar de pla, memoritzant les posicions… Veure al de so com havia de generar una coreografia sobre els mobles per no ser vist i no ser captat per la càmera… La sensació de fer un pla seqüència a mi em recordava molt el teatre des d'un altre lloc. Això de memoritzar el text no era una cosa que m'impressionés gaire. M'impressionava més veure tot aquest equip humà al servei del mateix. És molt emocionant quan veus tanta gent tan emocionada i compromesa amb alguna cosa; això em continua impressionant molt a la vida. Som aquí, durant dues nits, compromesos amb aquests 47 minuts. I això em va emocionar i, indubtablement, me'l vaig endur al capítol. Això hi és. Part de l'emoció que té l'Óscar per pensar en aquesta gent també.
IDR: No passa tant que tots els integrants d'un equip de rodatge tinguin una responsabilitat tan compartida alhora; de sobte, és fonamental de la persona que està sota l'escala, amagada per dir-li a l'extra que just passi en aquell instant en què baixes l'escala. Crec que el fet d'estar-hi tres dies amb una responsabilitat tan gran tots… va ser molt màgic i especial, una sensació de col·lectiu que jo no havia viscut tan dràsticament en cap rodatge.
- Parlàvem de la química que heu tingut i al final compartiu la gran majoria de les escenes junts. Com ha estat afrontar les escenes en què els personatges han estat sols i no heu tingut l'altra part?
IDR: Amb molta estranyesa. Quan vam acabar de rodar a Berlín pel capítol 5, el Fran se'n va anar a Madrid. Va desaparèixer de sobte, després de mesos; va ser una sensació molt curiosa. Com a màxim, vam estar sense rodar junts un mes i escaig.
FC: Ens trobem a faltar perquè va ser molt estrany. Va passar una cosa molt bonica quan jo vaig tornar per rodar una seqüència que tenim junts, perquè aparec de cop i volta.
IDR: Jo no sabia que hi era. Hi va haver tot un complot de tot l'equip i quan es va donar acció, vaig notar de sobte una mà a l'espatlla. Va ser tan bonic això…
FC: Quan un dels dos no hi és, es genera un buit que deixa el personatge que et fa pensar-hi.
IDR: És preciosa aquesta idea del buit que es genera dins un quan hi ha una ruptura.
- Fins a quin punt teniu consciència o pesa el fet que quan això s'estreni sereu la cara visible de tota una generació? Això és també un retrat social de la precarietat, dels trenta… Esteu preparats per viure el fet que la gent us aturi i us digui que han viscut això, que han estat els seus trenta o els seus quaranta?
IDR: Jo tinc molta curiositat, no sé com serà això, no sé què passarà. Estic curiosa, no sé com em sentiré.
FC: A mi em fa una mica de respecte, això de ser la imatge d'una generació. Em genera molta pressió i molta por. No vull ser representant de res, vull que a la gent li agradi, s'emocioni i gaudeixi això que ha estat tan important i bonic.
- En algun moment d'aquest viatge us vau adonar que l'aventura havia sortit bé, que l'aposta de Rodrigo era correcta, que la vostra inversió emocional i el camí que havíeu fet fins a arribar-hi havia donat els seus fruits?
FC: Durant el procés del rodatge no vaig tenir una sensació de dir Ho hem fet, ho hem aconseguit. Cada capítol era un repte, estàvem més en Això encara no, això encara no hi és, això s'ha de barallar, això cal fer-ho.
IDR: I perquè el Rodrigo, fins al darrer dia de rodatge, té un nivell de meticulositat i autoexigència molt alt. Per això crec que les coses surten com surten, no és pas casualitat en absolut. Fins a l'últim dia no hem celebrat res, hem pencat, pencat i pencat, hi hem estat tot el temps. Aquests dies és una cosa que m'emociona una mica perquè estem veient que això ha passat, que la feina ja està feta.
Rodrigo Sorogoyen, Iria del Río i Francesco Carril durant el rodatge de Los años nuevos. // Movistar+
- Hi ha tot un viatge ultrarealista entre discussió, mirades en silenci… Les escenes que més us han costat són les de discussió? I per què creieu que pot ser això com a actors?
FC: Jo no crec que hagin estat les de discussió. Actuar una discussió és fàcil, fàcil i molt divertit. El que és més difícil és entrar-hi, estar recollint un plat i fregant-lo. Com més quotidià, els actors pensem que això no té gràcia. Això és el més difícil d’actuar, precisament. Quan estàs més nu i sense poder agafar-te a res. Tot allò que tingui conflicte és més assimilable. El que és difícil és quan aparentment no hi ha conflicte, tant per bé com per malament.
Añadir comentario
Comentarios