Valerio Mastandrea dirigeix el seu segon llargmetratge, Nonostante, que arribarà sota el títol Feeling Better als Estats Units. Va ser la pel·lícula encarregada d’inaugurar la secció Orizzonti al passat festival de Venècia; parla d’un home que viu sense preocupacions, en la còmoda rutina de l’hospitalització, fins que coneix una dona que sí que vol viure, viure de veritat. Malgrat ser un drama romàntic, utilitza la comèdia i l’abstracció per buscar un punt de conte.
M’hi acosto i em trobo tot el contrari a la imatge d’un director de cinema elevat; és un home senzill, que dona la mà, somriu i no es preocupa de despullar-se al parlar de la seva nova pel·lícula. Conversem dels seus temors com a artista, la seva manera de treballar i què ha buscat amb aquesta obra. Al final, en saber que soc de Barcelona, parlem de la ciutat i em compara Espanya amb el seu país. Teniu l’entrevista també en format àudio.
Valerio Mastandrea durant la presentació de Nonostante a Venècia. // Biennale de Venezia
- La pel·lícula tracta temes molt controvertits com la mort, superació, acceptació… Com de difícil és no caure en la sensibilització excessiva? Fa por com a artista?
És clar, és clar… Fa por tot. En aquesta pel·lícula, la por era total perquè intentem construir una història d'amor en un context increïble que la gent ha d'acceptar després un minut i mig de metratge. Balancejar, trobar un equilibri sobre la manera d'explicar alguna cosa realistament, però en un món que no és realista, va ser molt difícil. Justament el repte va ser aquest, intentar explicar els temes més grans de la història, de l'existència, l'amor, la mort, la vida, el record… de la manera més original possible, encara que sent també retòric algunes vegades; la retòrica no és un mal quan, de sobte, la volteges. És una pel·lícula plena de paradoxes, contradiccions… Quan el personatge està plorant, per exemple, diu Estic millor, ho sento. Ho sent perquè l'amor és més important que la vida; el record és més important que la mort. Hem intentat posar moltes coses a sobre i, justament, el desafiament, el repte, era aquest.
Dolores Fonzi i Valerio Mastandrea en un fotograma de Nonostante. // HT Film
- Creu que aquest cert toc de comèdia o de fantàstic era necessari per trobar aquest equilibri i ajudar que el drama avanci? La història ja va ser concebuda així?
Sempre ha estat així. El to ha estat la primera pedra del palau. Amb la primera pel·lícula, Ride, ja vaig treballar amb l’Enrico Audenio al guió i aquest és el to del meu cinema. Si faig cinema com a director, serà sempre això, de ser tràgics en una forma de comèdia, d'una manera grotesca i paradoxal. Crec que el to de la pel·lícula ha salvat la gravetat dels temes. Et permet ser lleuger i lliure i el cinema t'ajuda així; el cinema pot volar, pot parlar amb el teu cos.
- És intentar trobar un punt de bellesa o de poesia a la tragèdia.
Exacte.
- Tracta la comèdia en una història que no és còmica, és un drama. Dirigint-se a si mateix, recorda el cinema de Nani Moretti. És un dels referents?
Ja m'ho han esmentat abans, també. Jo crec que a ell li agradaria, però... M'agrada molt aquest acostament, però és una mica divers perquè el cinema de Nani és únic, no es pot repetir. Jo he d'aprendre a dirigir-me i a dirigir els altres, soc un actor una mica peculiar. Jo no he triat aquesta pel·lícula com a actor, va ser tot per circumstàncies. Crec que dirigir els altres és molt difícil per a mi perquè vull que ells actuïn com jo, de manera molt carnal. Dirigir-me a mi ha estat molt més simple, però, en canvi, editar-me va ser terrible, catastròfic.
- Perquè no s'agradava?
Perquè em veig en una zona de confort com a actor, però soc una persona que es vol sabotejar sempre, buscar les coses més difícils. És com una feina de psiquiatria. Però ho vaig passar bé, la vaig gaudir molt perquè la gent que treballava amb mi és la gent que vaig conèixer fa anys com a actor, gent en qui confio molt.
- Ha definit la seva manera d'actuar com a carnal, física. Creu que la seva forma de dirigir és la mateixa? Com si fos la seva manera d'entendre el cinema.
Exactament. Com a actor és interessant, però com a realitzador tot ha de ser més ràpid. Jo busco coses tot el temps i com a director és molt difícil perquè el temps et mata, els diners t'acaben. Aleshores… Veig la gent molt preocupada, però jo no sé què faré cada dia. No sé què faré. Sé que tinc feina; aniré i tots anem junts a buscar aquesta feina. És una manera no de passar responsabilitats als altres, sinó de compartir la feina. El cinema és això, és una comunitat que treballa, l'un amb l'altre.
Valerio Mastandrea en un fotograma de Nonostante. // HT Film
- M'ha comentat que la seva manera de fer cinema és la mateixa. Sent la seva segona pel·lícula, creu que la manera de com es prepara per a un projecte, a l'hora d'escriure, per exemple, és la mateixa?
Més o menys. Sempre passen tres anys. És clar, jo sento que la pel·lícula és lliure des d'ahir, quan la vaig entregar al públic. Fins ara, fins ahir, només era meva i de la gent que treballa amb mi. Tres anys i mig. Passaràs moltes fases, quan escrius, quan dirigeixes, quan actues, quan ets en el set, quan edites… Tot. Les coses canvien, l'ànima d'aquesta pel·lícula és la mateixa, però la manera de crear emocions ha crescut, cada dia augmenta.
- Hi ha directors que es tanquen, no veuen res de cinema per no agafar idees dels altres, hi ha directors que veuran tot el cinema que el pugui recordar al seu projecte. Quina és la seva manera de treballar?
Jo no veig res, tampoc quan edito. No per la por de copiar, sinó perquè ets a la teva pel·lícula, necessites això, és una obsessió que lentament haurà de ser distant. Jo no havia vist la pel·lícula des de fa dos mesos, fins ahir. La vaig veure en aquella projecció meravellosa, tècnicament perfecta; la pel·lícula va durar cinc hores per a mi, és un metratge d'una hora i mitja, i ahir no s'acabava. Canvia els teus ulls, la teva manera de sentir la pel·lícula… Però ahir, els últims cinc minuts, vaig sentir que la pel·lícula naixia de debò, davant del públic.
Valerio Mastandrea durant el rodatge de Nonostante. // HT Film
- Si no veu res de cinema durant la creació, té referents per a la pel·lícula igualment?
Sempre els tens. Els directors amb què he treballat com a actor, però també Lost in Translation. És la pel·lícula d'amor que sento més gran i volia replicar l'emoció que em deixa aquesta pel·lícula. N'hi ha moltes altres, és clar... Tothom s'enamora una vegada a la vida, espero; veient la pel·lícula, no et preguntes Per què s'estimen?, Per què s'enamora? No se sap; es diuen Estic enamorada de tu i Jo també, però no sabem per què, passa així moltes vegades.
Comentava que un gran repte era poder tractar el drama en aquest equilibri. Era el repte més gran de la pel·lícula com a creador? Què és el que li ha pogut costar més?
Han estat reptes continus per poder posar el públic en contacte amb la pel·lícula després del primer minut. L’audiència ha de jugar amb nosaltres, acceptar el joc. Això era molt difícil, calcular el to i tenir el públic a prop. El cinema és sempre arriscar, i ho pots fer perquè el cinema t'ajuda a arriscar.
- Fa pànic arriscar? Creu un que està arriscant massa?
No, és una por creativa, constructiva, no és una por com a tal. És excitant també, però has de respectar sempre el relat. La història té les seves regles i podràs anar-te'n fora, però sempre hi ha una regla a mantenir. Desenvolupar la història i acabar-la. Després pots jugar, fer coses, perquè la gent ja la respectarà.
- Com a artista, en aquest procés de creació, és molt hermètic els canvis o el projecte s'ha anat alterant a mesura que s'ha anat desenvolupant?
Ha canviat molt. Com he dit abans, no canvia l'ànima de la pel·lícula, però canvia la manera, la manera com arribes a les escenes, al foc de l'escena. Això passa mirant, treballant, mostrant la pel·lícula a gent que no en sap res, fent projeccions a gent que et coneix, directors, amics... Ets de Barcelona, tu?
Valerio Mastandrea i Dolores Fonzi en un fotograma de Nonostante. // HT Film
- Sí, sí, de Barcelona. Hi ha estat?
Sí, sí, és clar. Hi he sortit amb un amic, fa molt de temps.
- Quina és la part favorita?
On vegi el mar sempre estic bé. La meva xicota va viure-hi molt, allà, dos anys. Conec Gràcia, és clar; la Barceloneta una mica. Espanya és millor que Itàlia. Ara sí, molt. A Espanya hi ha més coratge.
- Per què creu això?
Per moltes coses. Pels serveis, la relació amb la gent, la política… i tot. La sento molt més viva que aquí. Per mi, ara és el país europeu més modern, sobre mil coses. Drets, economia, política, tot. Has de viure aquí un any i mig. Després parlem una altra vegada.
- Perfecte. Moltíssimes gràcies.
A tu.
Añadir comentario
Comentarios