Guanyadora del premi del públic i a millor fotografia al recent festival de Sitges, Strange Darling és un dels grans títols que vam poder veure. Resulta una llàstima la petita distribució a sales concretes perquè és d’aquells casos on el thriller d’autor es retroba amb el sentit més lúdic de l’entreteniment intel·ligent. Una pel·lícula on res ni ningú és el que sembla i que aprofita el seu joc narratiu per alternar els capítols per oferir un dels grans viatges d’aquest any.
Parlem amb el director de la rebuda al festival, com treballa amb aquesta enorme dupla d’actors i la seva importància de rodar en analògic.
JT Mollner durant el rodatge de Strange Darling. // Miramax
- En el thriller sempre hi ha hagut directors manipuladors i volia començar preguntant-te per aquesta idea de canviar l’ordre dels capítols. Ho tenies clar des del punt de partida o va sorgir durant el procés?
Quan vaig escriure el film, ja ho vaig fer en l'ordre que veus a la pantalla. Sabia que aquest ordre havia de ser així des del principi.
- Per què vas escollir aquesta idea? Què penses que aporta a la història?
Penso que és molt difícil trobar una narració nova en qualsevol gènere. Tot el que estem fent és trobar maneres diferents d'abordar narracions familiars i personatges familiars. Em vaig sentir com si fos una manera única per presentar arquetips molt familiars.
- Avui dia, el lloc de les dones és un tema de què molts films parlen. Com penses que aquest film es relaciona amb les pel·lícules d’avui dia? La trobes més propera als thrillers eròtics dels 90?
[riu] Tot el que sé és que el film és com el sento. Hi ha molts films dels 70 i els 60 que em van influenciar, evidentment. Jo era un nen als 90; potser, per accident, se sent més connectat amb els 90 perquè va ser, definitivament, una de les dècades que em va fer voler fer pel·lícules. Crec que molts dels films dels 90 i els 70 eren més agressius, apassionants i valents. Així que si et recorda a aquests films, és probablement una bona notícia.
- Creus que el cinema ha perdut aquest estil agressiu?
No tots els films, n’hi ha d’increïbles. Rivales ho és, i Hasta los huesos. Titane de Ducurnau, per exemple. Hi ha pel·lícules que encara són molt agressives i valentes. L’obra d'Ari Aster és d'aquest estil, o els films de Lynne Ramsey... Però sento que no n'hi ha tants. Ara n'és l'excepció, no la regla. Quan en veig un que se sent valent i apassionant, se sent únic. Em va agradar molt Love Lies Bleeding, també, que és, probablement, la meva pel·lícula preferida d'aquest any fins ara. Crec que aquests films existeixen, però ja no són comuns. Potser és per això que la gent connecta amb la nostra pel·lícula i se sent com si fresca, encara que per mi sigui familiar.
Kyle Gallner en un fotograma de Strange Darling. // Miramax
- La música de Craig Dillon aporta molt poder a la fotografia. Com ha sigut el procés de treballar junts?
És un compositor fenomenal. Parlem molt sobre la música del film sent abrasiva, agressiva i apassionant. Vaig treballar amb un compositor anomenat Colin Stetson al meu primer film i vaig pensar que podríem treballar una altra vegada, però ell estava ocupat. Vaig haver de trobar un nou compositor i vaig trobar el Craig. Vam parlar de la sensació que volia obtenir amb la seva música. No podia copiar a Colin Stetson perquè ell fa coses molt específiques, així que li vaig preguntar i em va portar la idea de fer servir un modulador o un sintetitzador per fer aquest so tan únic. Crec que el resultat és genial i tant de bo tornar a treballar junts.
- Quan ahir va aparèixer a la pantalla que la pel·lícula està gravada en 35 mil·límetres, tot el públic va aplaudir. Què vas sentir amb aquella reacció?
Va ser molt bo escoltar-ho. Algunes persones no els agrada que ho digui al començament del film, però per mi va ser molt important fer-ho. Aquest no és un film de Christopher Nolan o Martin Scorsese de 200 milions de dòlars. És un film de baix pressupost i vull que els filmadors que el vegin sàpiguen que és possible fer-ho.
- Què és el que aporta l’analògic que no assoleixi el digital?
M’evoca una certa emoció subconscient que és incomparable i irreproduïble. No és que sigui millor o pitjor, és la pintura que prefereixo fer servir. Es troba tant a la línia amb l'estètica que sento que és el millor que puc utilitzar. M'agrada com afecta el procés a la meva pel·lícula. El procés de fer la pel·lícula, no només la manera com es veu una vegada acabada, sinó també la manera com l'equip s’hi acosten mentre escolten el film, mentre el senten. Es crea una reverència pel procés al set. No ho pots aconseguir amb una càmera digital que pugui gravar-ho tot. Aquí, cada foto importa, cada moment importa. M'agrada aquesta escassetat.
- I què tenia aquesta pel·lícula que et va fer saber que havia d’estar enregistrada en analògic?
Tot el que he gravat, excepte els comercials pels quals he estat contractat, ha estat gravat en film, gairebé. Soc pintor i és la meva pintura, és el que m'agrada fer servir. Per mi, mai va ser una elecció gravar en film o en digital, sinó amb quin tipus de film gravar; vam triar certes lents més antigues, com 50D, perquè volíem una saturació de color alt. M’interessava que la pel·lícula tingués un to de somni o conte i sabia que no podia aconseguir-ho amb el digital.
- Ha canviat la manera com et prepares per a un projecte, com et relaciones amb ell?
Sempre ha estat el mateix. Espero continuar millorant-me [riu]. Aprens cada cop; m'agrada preparar, preparar i preparar. Sempre he valorat les proves amb els actors, però si tenim una setmana proves, abans solia estar en una habitació cada dia, amb els actors dient línies, i ara potser passo quatre dels dies només tenint sopars i dinars, discussions amb ells, i només tres dies dient línies. Vull crear la camaraderia, la companyia.
- Com ha sigut crear aquesta comunió amb un parell de protagonistes com aquesta gran dupla d’actors?
Em va donar molta sort que s’entenguessin tant. No em puc prendre gairebé cap crèdit perquè són tan bons... Em sento agraït d'haver estat capaç de ser part de posar-los en una posició on mostrar el talent que tenen.
Willa Fitzgerald i Kyle Gallner en un fotograma de Strange Darling. // Miramax
- Comparteixen moltes escenes diferents. Entre diàlegs, íntimes... Què és més difícil de gravar com a director i per preparar els actors?
Les escenes íntimes, les escenes silencioses, són sempre les més desafiadores. Són les més importants per a mi, perquè sense un bon caràcter i connexió humana, cap de les accions o la violència importa. Si no importa el que passi als personatges i no semblen reals, la violència no significa res. La veritat és que en aquest film no van ser gaire difícils; jo estava nerviós per com ho volia, però, un cop vam començar a gravar, tant la Willa com el Kyle estaven tan perfectes junts i tenien una connexió tan real, que crec que es tradueix a la imatge. Estic molt agraït.
- Com va aparèixer, tot plegat?
Tenia la imatge d'una dona en estrès, corrent pels boscos, i em va recordar la noia final arquetípica, la Laurie Strode de Halloween. Continuava tornant a aquesta imatge i no sabia per què. Després ho vaig descobrir i vaig saber que havia d'escriure. Se'm va acudir com un somni, va ser una d'aquelles coses que em va espantar fins a tenir-la escrita. Va ser un procés molt únic i gratificant.
- Sempre ha estat així? El que primer apareix és una imatge?
Sí, sempre hi ha una imatge i un personatge, i després la història ve al voltant. A vegades, acaba sent una mala idea i es mor a l'escriptori. Però també pot valdre la pena.
Willa Fitzgerald en un fotograma de Strange Darling. // Miramax
- La pel·lícula està rebent molt bones crítiques i està sonant com una de les clares candidates per poder guanyar el festival. Ara que el procés de creació ja ha acabat, com et sents amb tot plegat?
Ha sigut un film molt difícil de fer i ha sigut un procés molt desafiant. A alguns financers no els va agradar el que estàvem fent i va ser molt difícil convèncer que estàvem fent alguna cosa valuosa o especial. No sé com fer un film que li agradi a un públic. Només sé com fer un film que m’agradi a mi. Sempre esperes que un públic es connecti amb el film, és molt emocionant i satisfactori per a mi perquè ha sigut una feina plena d’amor i va ser molt difícil. Ha sigut un film inimaginable per a mi perquè mai no vaig pensar que faria alguna cosa que connectés amb la gent fins a aquest punt. Pel que fa als premis i coses així... És una mica absurd perquè és tot subjectiu i molt diferent. Hi ha tantes pel·lícules que m'agraden que no significa gaire per a mi, encara que sigui bo per al màrqueting. M'agrada que els crítics i les audiències entenguin el que intentem aconseguir, hi ha molt poques persones que no entenen el film.
- Creus que hi ha gent que no l’ha entès?
La gent sempre t'entén malament com a artista. Sempre. En la meva primera pel·lícula, potser la meitat de les persones que el van veure ho van entendre malament. Però ara sembla que només siguin un de cada cent, per exemple. És depriment quan la gent no ho entén, però ara sembla que la majoria de les persones realment hi connecten; m'agrada que les dones hi connectin.
- Com et sents quan veus que no connectes amb part del públic?
Vaig ser influït per cineastes que han fet pel·lícules molt divisives. Cineastes com David Cronenberg, Ingmar Bergman, Julia Ducurnau... Sempre assumeixo que qualsevol cosa que faci, si la faig bé, enfadarà la gent o crear controvèrsia.
- Potser la controvèrsia no és realment dolenta, perquè mostra que el film és realment agressiu, com deies al principi.
Sí, sí, exactament.
Willa Fitzgerald en un fotograma de Strange Darling. // Miramax
Añadir comentario
Comentarios