Des que Daniela Forever es va projectar per primera vegada a Sitges que ja es va regirar tot el festival. La nova pel·lícula de Nacho Vigalondo, qui va explicar, entre bromes, que encara no sabia si considerar-se director de cinema, i menys quan va estar a punt de deixar-ho, gira al voltant d’una parella quan ella mor. Un revolucionari mètode per controlar els somnis permetrà al nostre protagonista retrobar-s’hi, recordar i explorar en allò que va perdre.
Parlem amb Vigalondo de totes les comparacions que ja estaven sortint amb la seva pel·lícula, de la seva evolució com a cineasta i de com veu el cinema actual, especialment després d’haver fet una pel·lícula tan entregada a la singularitat.
Nacho Vigalondo durant la presentació de la pel·lícula. // Sitges Film Festival
- Han sortit algunes crítiques i ja comencen a sortir comparacions. A nivell temàtic surt l’Olvídate de mí, també surt Origen de Nolan... Quan vas començar a desenvolupar la idea, eres conscient d'això? Fins a quin punt les tenies presents?
Una vegada que jo faci una pel·lícula amb aquest tema, les comparacions seran aquestes, ja ho saps de mà, però has d'arribar a un lloc que per a tu sigui un altre, un lloc nou. Entenc que és molt fàcil establir paral·lelisme, ser molt superficial també, des de la mateixa sinopsi. Però jo necessito arribar a un territori que, almenys a mi com a espectador, sigui un territori que en un moment serà inexplorat per a mi. Potser després estic ficant la gamba hi ha una pel·lícula que ha fet el mateix, millor i amb més mitjans, però jo necessito el sentiment d'aventura d'arribar a un lloc que per mi no sigui una pel·lícula que ja hagi vist. És la mateixa definició d'aventura, no saber on arribaràs a parar. Quan escric aquesta pel·lícula, no sé on acabaré, quan la dirigeixo, tampoc, així com tampoc sé com reaccionarà la gent; d'igual manera, quan la gent la vegi, tampoc sap on acabarà... Com a espectador, és el que més agraeixo, les pel·lícules que em porten a un lloc. Les comparacions són inevitables i són útils per definir la pel·lícula, però espero que la desembocadura sigui una altra.
- Una cosa són les comparacions que fem els crítics, però tu, com a director, també te les poses?
No. De fet, per a mi, quan estàs fent la pel·lícula, totes les analogies que hi haurà ja les saps. Dius, Val, val, això recordarà a això... Hi ha un moment en què estan Henry i Beatriz mirant per la finestra i veus que el punt de vista canvia, i dius, Això és com a Origen si estiguéssim dins de l'edifici. Això està aquí, però el motor és un altre, sempre; és el reconeixement de quelcom que és íntim en un moment donat, però pot ser transformat en imatges. Sinó, estaries jugant a alguna cosa a què jugaves quan eres curtmetratgista. Però no, fer una pel·lícula requereix molt temps de la teva vida, requereix molta energia, és un tros de la teva vida, i l'aspiració última és que d'una manera, més o menys encriptada, resultis en una pàgina del teu diari, no una referència a una altra pel·lícula.
Henry Golding i Beatrice Grannò en un fotograma de Daniela Forever. // Filmax
- Des de Cronocrímenes, la teva primera pel·lícula, ja han passat disset anys. Creus que has canviat com a artista? Et sents amb les mateixes inspiracions o motivacions?
No ho sé. Intento evitar pensar en aquests termes. Crec que és perillós pensar en un mateix. És inevitable, per altra banda. A mi, per exemple, em faria mal sentir que cada any, pel·lícula a pel·lícula, estic més còmode, o faig un cinema més segur, segur per a tots. Estic pensant en termes econòmics i mercantils. També soc molt conscient que nosaltres, els cineastes, ho donem tot al començament, i a partir d'aquí ens desdibuixem una mica. M'agradaria pensar que estic afilant-me en un sentit, però, evidentment, la resposta no la tinc jo. Aquestes preguntes me les faig, però no m'atreveixo a contestar-les. El que sí que sé és que no estic fent un cinema cada cop més segur, això sí que ho sé.
- A la pel·lícula prens certes decisions arriscades, amb molts girs de guió. Creus que a nivell modern cada vegada estem més encasellats en què la pel·lícula sigui més quadrada?
El que sí que de vegades percebo és que estem travessant una etapa particularment conservadora, no en relació amb la meva pel·lícula, sinó a altres. Fins i tot em sorprèn que la crítica més jove és la que més demana que les pel·lícules segueixin un patró molt reconeixible. És una inversió de l'ordre. Recordo que quan era més jove veia que els crítics més vells eren els que volien que el cinema fos molt reconeixible i molt reiteratiu, mentre que ara sembla que es gira la truita. És curiós. La crítica que més condemna a Coppola sol ser la més jove. Crec que vivint una època particularment conservadora, però també perquè el cinema s'ha estancat en fórmules cada cop més omnipresents i més difícils d'esquivar.
Añadir comentario
Comentarios