Després del seu pas pel festival de Sant Sebastià, El llanto, catapultada a ser una de les pel·lícules espanyoles de l'any, va arribar a Sitges, el festival que més podria exaltar el seu gènere. El film, que va guanyar la Concha de Plata a la millor direcció, és una història de terror intergeneracional, omnipresent i infinita, narrada sota tres pilars femenins totèmics. Parla d'una persecució a la dona i la negació social d'aquesta, que sempre s'hereta.
Parlem amb Pedro Martín-Calero i Isabel Peña, director i guionistes de la pel·lícula, sobre tot el viscut des del premi a Sant Sebastià, la importància de les actrius en aquest relat i la situació del cinema argentí, també implicat en la producció del film.
Isabel Peña, Malena Villa, Pedro Martín-Calero i Ester Expósito durant la presentació de la pel·lícula. // Sitges Film Festival
- Com esteu vivint tot l'enrenou de la pel·lícula, especialment des de Sant Sebastià per aquesta Concha de Plata? Quan arribeu allà ja us comença a arribar que soneu pel premi?
Pedro Martín-Calero: No ens esperàvem gens el premi... Per a nosaltres el premi ja hauria estat arribar fins allà. És veritat que la projecció va anar molt bé, hi havia una energia, una tensió... creia que havia agradat i ja em vaig oblidar del possible premi. Va ser molt sorprenent.
- Quines reaccions us estan arribant de la pel·lícula?
Isabel Peña: Sincerament, estic notant aleteigs de molts tipus; noto que hi ha gent a qui li està agradant i hi ha gent a qui no, i ho dic des d'un lloc súper sa, perquè em sembla que està bé. Hem fet una pel·lícula on, des del primer minut, tant el Pedro com jo sabíem que estàvem prenent algunes decisions impopulars. Hi ha gent que no hi està entrant, que no està comprant la proposta, o que directament hi ha coses que no li agraden; ahir ho parlàvem, també, com que és una pel·lícula que té tres parts, però sobretot dues, hi ha una cosa del cervell humà que ens fa haver de triar quina ens agrada més. Tot això em sembla que és part del joc i es viu des d'un lloc una mica tens, però crec que és bo, que si El llanto agrada a alguns i a altres no, parla bé del que hem fet.
PMC: Crec que provoca coses i això ja és un valor.
- Us ho imaginàveu, durant el procés de creació?
PMC: Sospitàvem una mica que passaria.
IP: Quan estàs treballant, almenys responc per mi, no projecto molt la realitat futura, em sembla un parany, però sí que és veritat que hi ha vegades que era com, A veure, això ho podem explicar o podem no fer-ho. Doncs vinga, no ho explicarem. Hi ha gent a qui no li molarà.
PMC: És un procés tan llarg... El portem escrivint des de fa quatre anys, començant el 2019. És tan llarg que no veus tant a futur, però sí que prens certes decisions que ja t'hi estàs traient un públic més ampli.
IP: Els meus pares, per exemple, estaven a Donosti veient la pel·lícula... Doncs no els ha encantat. És una cosa amb què també comptàvem una mica. Estem parlant de personatges molt joves que es relacionen d'una forma que fins i tot per a nosaltres és nova. Sabíem que podria no deixar entrar amb molta amabilitat a un tipus de públic, però ja hi comptàvem.
PMC: Si l'artista fa la seva obra per acontentar els seus pares... [riuen]
- Entrant una mica a la pel·lícula... Els crítics sempre busquem posar un adjectiu o una etiqueta. Hi ha qui diu que és pel·lícula feminista; al final, el maltracte a la dona hi és. També hi ha qui diu que parla de com els traumes es mantenen al llarg de les generacions... Com la veieu, vosaltres mateixos?
IP: Sí que la considero feminista, i a molta honra.
PMC: Hi ha una voluntat, crec. És un tema molt delicat i que hem hagut de tractar amb respecte, sinceritat, dins del gènere. Hi ha alguna responsabilitat.
IP: Pel que fa a aquesta herència, ens agrada pensar que el que s'hereta no és la maledicció amb tots els seus matisos de la violència. El que s'hereta, malauradament, és el fet que no et creguin i et considerin una boja.
Ester Expósito en un fotograma d'El llanto. // Caballo Films
- Recordo quan Almodóvar va estrenar Madres paralelas, que li preguntaven per com hi havia incorporat l'ús dels telèfons mòbils. Aquí hi ha una enorme fusió del cinema amb les noves tecnologies i que entra al llenguatge cinematogràfic. Com va ser, sobretot a nivell d'escriptura del guió, però també a nivell visual, com entren els missatges o els vídeos? Com us ho imaginàveu?
IP: La part de l’Andrea és ella amb el seu telèfon. En veure que seria així, ho vam abraçar. Crec que intentàvem tota l'estona esprémer tota la tensió possible d'aquesta situació atmosfèricament tan rica. Sé del que és capaç el Pedro a nivell de director, del tipus d'atmosferes que pot crear amb molt poc, sobretot amb coses molt ordinàries. Estava tranquil·la en aquest sentit. Intentava esprémer des del paper amb la confiança que ell continuaria fent-ho des de la imatge.
PMC: Va ser un repte brutal. En aquesta primera part, hi ha molt temps de personatges sols, almenys en un mòbil; era clau com trobar això d’una forma cinematogràfica. Després també arribem a un concepte que em va ajudar a trobar la forma, que va ser el com quan estàs en un món real, o amb gent, reps un missatge i, de sobte, aquest món virtual es converteix en més real que el món real en què et trobes.
- Sentiu que, en aquest sentit, està evolucionant el llenguatge cinematogràfic, tant en guió com visualment, amb la incorporació de les tecnologies?
IP: No hi ha una altra opció. En totes les històries que tinguin a veure amb espionatge, per exemple, abans hi havia cabines. Ara els sospitosos porten un mòbil. Cal anar amb els temps.
PMC: És veritat que et fan l'amor més difícil, sobretot des del guió...
IP: Desromantitzen. El cinema té fins i tot l' obligació d'anar de la mà dels temps.
- Pel que fa al procés de càsting, com va ser buscar aquestes tres actrius que són com els tres pilars de la pel·lícula? Ja vam veure a Ester Expósito amb Venus, que ja tenia relació amb el terror, Mathilde Ollivier ja hi havia estat a Overload, que també era terror, però en el cas de la Malena Villa, és la seva primera vegada. A nivell de direcció, es nota aquesta diferència d’experiència amb el terror?
PMC: És que són tan bones, unes tres bèsties... Les vaig dirigir, però són d'aquestes actrius que poc cal fer-hi a més. A la Malena, per exemple, no li agrada gens el terror i va acceptar perquè li va encantar el guió.
- I com va ser aquest procés de càsting? Escrivíeu el guió ja imaginant una cara o una manera d'actuar, o el personatge evoluciona quan arriba l'actriu?
IP: Totes dues opcions són compatibles. Teníem les cares força clares quan escrivíem, fins al punt que l’Andrea era Ester Expósito des del primer minut. És veritat que amb Magui i amb Camila no teníem el càsting gaire clar, però jo sí que tenia una actriu francesa al meu cap que em servia per treballar. Segur que tu tenies els teus propis referents [al Pedro].
PMC: De fet, en el cas de la Malena, adaptem una mica el personatge a ella, perquè no era el perfil físic que estàvem buscant, i tampoc comptàvem amb aquesta força. Però la vam veure i vam saber que era ella. Amb la Mati va ser una mica semblant; ella no parla espanyol, l’ha après fonèticament, que mostra la capacitat i la força que té ella.
Àlex Monner en un fotograma d'El llanto. // Caballo Films
- Ja des del principi hi havia aquesta unió entre Argentina i Espanya?
IP: Una vegada ja ens adonem del que tenim entre mans, hi havia una cosa que ens agradava molt, que aquest mal, aquest dolor, travessés espais i temps. Necessitàvem dues èpoques i dos espais, i com més lluny estiguin, més poder. I tu sempre has tingut una filia argentina... [riuen]
PMC: Sí, jo vaig viatjar a Argentina perquè tenia un amic allà i em vaig enamorar del país, és brutal. I hi havia alguna cosa molt cinematogràfica allà, no ho sé... I vaig dir, Algun dia ho faré. De sobte teníem la història, aquesta necessitat, que també és orgànic per l'idioma...
IP: El que va donar una mica l'última empenta va ser tota la literatura de Mariana Enríquez, que el 2019 encara no havia publicat la seva novel·la, però tot el seu univers, que me’l va presentar el Pedro, estava sobrevolant-nos moltíssim... Va haver-hi aquest fanatisme que ens va fer triar La Plata.
- Què té, de cinematogràfic, Argentina?
PMC: Té alguna cosa europea, no és ancorada en el passat, però una mica més salvatge. Als carrers hi ha alguna cosa... És una mica més viu, menys organitzat. No ho dic jutjant, hi ha més llibertat també en certs aspectes socials, la vida és molt present. I és fotogènic. Buenos Aires no diria que té una bellesa intrínseca, no és Roma, però hi ha alguna cosa, aquesta força, que la fa cinematogràfica .
- Ja per acabar, continuant parlant una mica d’Argentina, a Sant Sebastià hi va haver la manifestació pel seu cinema, heu tingut bona producció argentina... Vau notar diferència entre les facilitats que vau tenir en aquesta producció espanyola i la producció argentina? I cap a on creieu que acabarà anant tot això del cinema argentí?
PMC: Jo he rodat per publicitat en molts llocs... cada país té la seva idiosincràsia, però sí que em va sorprendre amb les petites coses, pels permisos de rodatge, per exemple. Són coses que semblen una ximpleria, però que després influeixen en com es roda, com et relaciones amb l'equip; els rodatges són complicats, sempre es lluita perquè l'equip estigui bé. Sí que va canviar una mica per la cultura. Primer vam rodar a Espanya i després, va ser com molt orgànic, no hi havia tants diners perquè les 100 persones de l'equip hi fossin, de manera que els tècnics eren d'allà. Em van sorprendre aquestes petites coses. I jo ara diré la meva opinió d'on anirà el cinema... I és que no en tinc ni idea. És que és terrible, és tan irracional el que està passant que no hi ha un pla constructiu. No entens on hi ha el límit perquè se n’estan passant dels que creies impossibles de superar tota l'estona. També és un poble molt unit, fort, és un poble molt resilient i supervivent, espero que vencin, però no ho sé.
IP: A risc de no ser molt original, sento que estem amb aquest tema en una distòpia que té molt ressò de vella història, és com els nazis cremant llibres... Com la ultradreta tem que siguem intel·ligents, que siguem independents, que tinguem cultura... Em fa moltíssima por, molta més que els fantasmes. Però em quedo amb el que ha dit el Pedro del poble argentí, i tant de bo vencin. Des d'aquí farem el que puguem per recolzar-los.
- Què us arriba d'ells? Com ho estan vivint?
PMC: La Malena és argentina i ens explica que estan tristos... Ells tenen molt humor, i riuen, encara sort, perquè sinó es moririen. Jo crec, però estan acollonits i molt preocupats, és que no s’està rodant. Saps la de pel·lícules argentines que hi ha hagut a festivals internacionals aquest any, i que l’any que ve potser no n'hi ha cap? Però perquè no s’està rodant res.
IP: S'han carregat l'INCAA. El cinema és car, però genera molt més diners del que costa. És de ser ximples, perquè què deixaran a centenars i centenars de famílies a l'atur ? No té cap sentit.
Mathilde Ollivier en un fotograma d'El llanto. // Caballo Films
- I la riquesa cultural, també.
IP: Però a ells els interessa la monetària, no? Doncs també se l’estan carregant. La cultural ja és que els aterra.
PMC: A Corea del Sud, un país súper pobre, als anys 40-50, aposten per la tecnologia; de sobte, hi ha un rodatge americà allà, i se n’adonen del mineral que els va suposar. Van decidir apostar pel cinema. I mira ara, és una potència mundial, un país nan amb una gran riquesa econòmica.
- Doncs cal esperar... I amb esperança.
IP: Marxem calentets, d'aquesta entrevista.
Añadir comentario
Comentarios