Rodrigo Cortés és, sens dubte, un dels directors espanyols més intel·ligents del moment, algú conscient de tot el que fa i diu. Sempre és un plaer escoltar-lo des d’aquesta elegància i lèxic bregat, disposat a desglossar i entregar la seva nova pel·lícula. Escape, produïda per Martin Scorsese, es va estrenar aquest passat dijous a les sales, mostrant-se com un acte de valentia davant la singularitat de la seva identitat. Adaptant el llibre homònim d’Enrique Rubio, un Mario Casas impenetrable és N, un home amb Asperger que decideix anar contra totes les corrents, contra tot allò que la societat li vol atorgar, totes les comoditats i drets, fins i tot volent arribar a la presó, segurament perquè, en el fons, és una societat que sempre l’ha oblidat.
Parlem amb el director sobre l’adaptació del llibre d’Enrique Rubio, el fet de treballar de forma tan física i emocional amb Mario Casas, com és Scorsese com a director i la relació de Cortés amb la seva pròpia pel·lícula.
Rodrigo Cortés i Mario Casas durant el rodatge d'Escape. // Beta Fiction Spain
- Com et va arribar el llibre de l'Enrique Rubio?
Me’l va enviar ell perquè som amics. De fet, em va arribar molts anys abans que es publiqués, fa 8 o 10 anys... No ho sé, fa temps, ja. Em va agradar molt, molt, però li vaig dir des del primer moment que em va semblar inadaptable. Almenys en la seva literalitat. Li vaig dir que era una novel·la meravellosa, però que em semblava que aquest univers, portat literalment al món del cinema, resultaria fred o assagístic. És la història d'un jove de 18 anys que, amb una síndrome d’Asperger, ha estat educat pels seus pares al marge de la societat, ocultant-li les lleis del món; quan per fi s'enfronta a ell, no entén res i intenta buscar immediatament la reclusió prèvia en què havia viscut. No obstant això, amb el pas dels anys, sentia que la seva premissa era tan poderosa que no m'abandonava. Així que un dia li vaig dir «Enrique, si em permets trair-la, si em permets trair la novel·la, crec que puc respectar-la molt, crec que puc honrar-la, el seu esperit disruptiu i immanejable». Seria un altre personatge, una altra motivació. Al meu cap veig un home trencat que decideix baixar de la vida i que té tant dret com el que més a deixar de prendre decisions; que li diguin quan respirar i quan no. Finalment, em va dir endavant i això ens porta... a aquesta entrevista.
- Quan la traeixes, continues adaptant? Continues adaptant altres històries d'altres pel·lícules o llibres que hagis llegit, o ets sols tu amb el que et porta la ment?
No és enterament ni una cosa ni una altra. Diguem que et sents plenament lliure com a escriptor i comences a treballar des de zero. Però, alhora, si no partissis del material de l’Enrique, no estaries creant aquesta història. Recordo que quan ell va llegir el guió , que per sort li va agradar molt, em va dir «gràcies per conservar el títol» [riu]. I m'ho va dir sense ironia, però em va dir «si haguessis amagat la font, jo no et podria demandar». És com quan Kubrick pren Red Alert i ho converteix en Dr. Strangelove; és una història completament diferent, amb diàlegs nous, que canvia el to perquè el llibre no era comèdia, però d’allà emergeix. D'alguna manera, crec que té a veure amb això; és a dir, a l'univers del cinema, què podria fer perquè l'espectador sentís això mateix?
Anna Castillo i Mario Casas en un fotograma d'Escape. // Beta Fiction Spain
- Quan tractes l'Asperger, que pot ser un dels tabús més grans que encara té la societat, et sents amb una responsabilitat social?
No, no m'he sentit responsable mai a la meva vida, per començar. I no viuria mai amb aquest pes. Quan faig alguna cosa, un llibre, una pel·lícula... no intento fer un món millor, intento fer una pel·lícula o un llibre millor; amb això en tinc més que suficient. No m'atribueixo capacitats taumatúrgiques ni responsabilitats socials, ni intento fer pel·lícules necessàries. De fet, encara no sé què significa aquest adjectiu. Cada cop que algú diu que una pel·lícula és necessària, sempre sé que tracta d'una temàtica que ressona amb la religió imperant en el moment, sigui quina sigui. Com a espectador, m'interessen molt més les pel·lícules bones que les necessàries. D’altra banda, a la pel·lícula no es descriu el personatge com a Asperger, sinó que és un ésser trencat que es baixa del món i que té característiques, pel treball actoral de Mario Casas, que parcialment tenen a veure amb les reaccions d’algú que estigués dins d'aquest espectre; però en altres ocasions tenen a veure amb les reaccions desprogramades del nen, altres amb les postures corporals d'un animal, amb l'egoisme primari d'una bestiola que treu el cap i que no sabem definir si són innocents, si són egoistes... El personatge és indefinible. Amb el Mario mai treballem amb adjectius ni amb etiquetes i quatre persones que veiessin la pel·lícula tindrien quatre coses diferents a dir del personatge.
- Menciones al Mario... Crec que podem dir que ha tingut una evolució a nivell de la seva carrera on ha acabat sent un actor físic i robust. Com el descriuries com a actor?
És un guerrer, un insensat. No mesura riscos, busca el desafiament, el risc. Busca el compromís actoral i les feines complicades. Mou músculs que no havia mogut mai. Ho vaig sentir des del principi i vaig pensar que era l'actor idoni. Li demanava que es tirés des del vuitè sense comprovar si hi havia xarxa a sota i es va llençar. Sabia que es llençaria i ho va fer. De fet, l'única cosa que li vaig dir abans de començar a treballar va ser «confia». Res més. «No sé on anirem, però estaràs protegit, confia; no et protegeixis perquè et protegiré; et protegiré al set, al rodatge i al muntatge, però tu no et protegeixis». I no es va protegir mai, es va diluir en el personatge. De fet, moltes vegades, quan tot estava al seu lloc per rodar, li deia, «molt bé, ara en farem diverses sense tallar. Quan arribem al final, només et diré, «tornem a primera». Ningú farà res, ningú parlarà, tothom tornarà a la primera posició i ningú farà ajustaments ni corregirà res». Potser estàvem 25 minuts sense tocar res. Arribava un moment que, per repetició, els actors entraven en una mena de trànsit en què ja no sabien gaire bé què estaven fent, ja deixaven de pensar. Quan després de 25 minuts tallàvem, el mateix Mario tornava d'aquell lloc, d'aquell somni, i em deia «no tinc ni idea de què he fet i no tinc ni idea d'on vinc». Això només és possible generant les condicions perquè passin coses, no mitjançant instruccions concretes.
- Hi ha directors que sempre diuen que sols volen fer la primera o segona presa perquè tot allò altre és com una còpia de l'anterior, que cada vegada és més artificial. Què en penses?
Jo puc parlar del que faig. No crec que estiguin equivocats ni crec que tinguin raó. A la meva experiència, cada actor és un món. Hi ha actors que donen una cosa molt genuïna a les primeres preses. Per exemple, personalment, no faig assajos al principi, sinó abans de rodar. Però en set es roda des de la primera presa. Encara que hi pugui haver errors, encara que hi pugui entrar un micròfon, però es roda des de la primera presa. No és el mateix disparar amb pólvora que sense. Això genera una tecnologia, una tensió de treball que és completament diferent. Hi ha coses que en muntatge surten d'aquesta primera i segona presa. Però hi ha altres actors que no són així, van construint i van arribant a llocs. També hi ha preses que són molt complexes tècnicament i s'han d'anar erigint pas a pas. El que sí que és cert és que, en la meva experiència, generalment muntes la primera, la segona, o la penúltima presa. O bé passa una cosa molt genuïna molt aviat, o bé es va construint i hi arribes al final. Quan hi arribes, en fas una altra, però aquesta altra ja no és el mateix.
Mario Casas durant el rodatge d'Escape. // Beta Fiction Spain
- Sents que continues aprenent dels actors en dirigir-los? Què t'ha pogut aportar el Mario?
Compromís, per començar. Una professionalitat extrema. Ell és extremadament professional i educat amb tothom, però no dedica ni un centímetre a ser guai amb ningú. Ni amb el de vestuari, ni amb la maquilladora... No fa un esforç extra perquè puguin parlar bé d'ell, de què maco és, sinó que ell ja ho és. És educat i té una concentració absoluta que no trenca mai. És al personatge tota l'estona, sempre de forma matisada. Hi va haver un moment que em va dir «em pots anomenar N?» I vaig pensar «a veure si és un flipat, un Daniel Day-Lewis...». I no, no. Sabia on era i, de fet, quan li podia dir Mario i quan N. Hi havia vegades, quan arribàvem a aquesta dissolució en què ell percebia el món com a través d'una esfera entumida, en què no era convenient trencar aquell moment. Però això no procedia de cap pretensió, sinó d'una concentració real i efectiva. El seu compromís és constant, va perdre 15 quilos, tenia les mans fetes monyons quan mai no s'havia mossegat les ungles, només sopava. De dia només fumava i prenia cafè, així que rodàvem sempre en dejú, pràcticament. En arribar a casa menjava alguna cosa i se n'anava a dormir. Veus que no hi ha una feina de construcció on l'actor s'està imposant al personatge, sinó que ell es dilueix en el personatge.
- És coneguda la teva devoció per Scorsese. Com compararies el Scorsese director del Scorsese productor? Hi ha una relació?
No l'he vist mai dirigir, però... És difícil definir Scorsese com un home de Hollywood. La seva història és gairebé d’algú que sobreviu a Hollywood i que aconsegueix fer sonar la seva veu en un món gairebé dissenyat per ofegar veus. D’aquesta manera, com a productor és enormement respectuós amb les veus, no intenta ofegar-les ni imposar la seva. Ell volia formar part de la pel·lícula i vaig trobar-me, després de moltes situacions i converses amb executius de Hollywood, amb la persona més... No ja amable, sinó respectuosa, prudent i cauta del món. No dona mai notes sinó que fa preguntes. Es disculpa abans i després de fer la pregunta. Va estar molt connectat amb la pel·lícula... des del guió, li vaig enviar material mentre rodava, li vaig enviar escenes mentre muntava, després va veure el muntatge... Però sempre va ser enormement respectuós i, a més, va ser un gran entusiasta de la pel·lícula.
- Citant l’Arrebato de Zulueta, que són paraules grans...
Quina gran pel·lícula.
- ... sents aquest “arrebato” quan arribes a un projecte? Com intentaries descriure què sents per una idea quan t'arriba i com et va consumint per dins?
És difícil de definir i mai he sentit una cosa tan poètica i dramàtica com que alguna cosa em consumís per dins. Probablement, altres que m'hagin vigilat des de fora em contradirien, però jo no n'he estat tan conscient. Sí que hi ha alguna cosa que no saps què és que és el motor d'això. Hi ha un impuls pel qual decideixes que val la pena intentar remuntar una paret vertical, cada pel·lícula és una escalada. De vegades és un i, de vegades, és un altre. En aquest cas va ser aquest impuls contradictori, aquesta premissa contradictòria d'algú que té com a objectiu una cosa de la qual tots els altres fugim. La presó és perfecta com a amenaça en primera instància i com a càstig en segona, però si decideixes anar a la presó, amb què se't maneja? Amb què se t'acota el teu comportament? Amb què se't manipula? Un motor tant contra intuïtiu es converteix en un material immanejable, difícilment doctrinari que em resulta d'un irresistible atractiu.
Mario Casas en un fotograma d'Escape. // Beta Fiction Spain
Añadir comentario
Comentarios