Autor de la cloenda d’aquest festival de Sitges, Alexandre Aja presenta ja a les sales la seva nova pel·lícula. Nunca te sueltes és un conte de terror d’uns nens que conviuen amb la seva mare, abandonats en una casa enmig d’un bosc i que sols poden sortir lligats d’una corda que els connecti amb la casa per poder afrontar la pandèmia d’uns morts que sols pot veure la mare. La pel·lícula parla del poder dels lligams, trencar amb aquests, les relacions maternofilials sobreprotectores i la presa de consciència pròpia.
Parlem amb el director de la seva evolució en el terror, com ha sigut treballar amb Halle Berry i els nens protagonistes, què l’inspirava d’aquesta història i com se sent en poder concloure un festival que, a més, el reconeix amb el Premi Màquina del Temps.
Alexandre Aja durant la presentació de Nunca te sueltes a Sitges.
- Des del mateix plantejament de la pel·lícula, amb aquesta mare unida als seus fills, aborda el tema de les relacions maternofilials. Per què li interessava aquest tema?
Com a pare mateix, i com a nen, és una cosa que em va cridar l’atenció quan vaig llegir el guió per primera vegada. Era quelcom sobre com poder estimar-te els teus fills tant, com poder protegir-los tant, estar llest per fer qualsevol cosa per salvar-los, però alhora ser l'element més perillós per a ells. Era alguna cosa sobre la naturalesa tòxica i la manera de com els protegiràs massa, o la manera com mantindràs els teus fills llestos, com els donaràs aquest trauma que tens tu mateix. Si protegeixo els meus fills d'una cosa sorprenent, això és sorprenent per a mi? No li faig aquesta mateixa por? Aquest tipus de preguntes es van quedar amb mi després de llegir el guió. Volia explorar la complexitat d’aquesta espècie de conte de fades, com bregar amb tallar el fil.
Anthony B. Jenkins, Halle Berry i Percy Daggs IV en una imatge promocional de Nunca te sueltes. // Lionsgate
- Sempre treballes amb guions originals, però hi ha referències importants a la novel·la The Other de Tom Tyron i la pel·lícula que l’adapta. Què en vas treure?
La pel·lícula de Tom Tyron és una pel·lícula molt emocionant, veig molta influència d’escriptors, però també de Calfred a The Other, The Innocents, La nit del caçador, Carrie, d'alguna manera, amb la mare tòxica, Canino... Hi ha un munt de pel·lícules en què vivim, però la que es va quedar amb mi quan estava fent la pel·lícula va ser Carrie, pel que he dit, però també Onibaba, la pel·lícula japonesa dels seixanta. Hi ha alguna cosa a Onibaba en el tractament de viure al mig d'aquests arbres, d'aquestes dues dones que són posseïdes, o no, per màscares sobrenaturals que les converteix en unes bruixes... o és simplement una malaltia psicològica atrapada pel genocidi que pateix. Aquesta va ser realment la pel·lícula, el model que tenia al cap.
- A Nunca te sueltes, el mal no queda clar si és real o és imaginari. Per què decideix aquesta ambigüitat?
Quan vaig llegir el guió, vaig tenir una visió molt clara del que era. Vaig parlar amb les traductores i em vaig adonar que tenien una idea completament diferent del guió, com una interpretació diferent. Hi vaig tornar, vam començar a discutir-hi... «Això, és real? És supernatural?» En lloc d'anar d'una manera o altra, vaig intentar mantenir les diferents possibilitats. De la manera, com a The Innocents, o fins i tot a la literatura gràfica d’Edgar Allan Poe, pots tenir alguna vegada una explicació que sigui realista o psicològica, o a la vegada sobrenatural. Sento que totes dues poden viure al mateix món, al mateix lloc.
- Hi ha una gran força al film, que són els dos nens, i sempre diuen que és difícil treballar-hi. Com va ser afrontar-ho?
Crec que la major part de la feina va ser trobar-los perquè són actors espectaculars i increïbles. Un cop ja els teníem, va ser un plaer complet i molt fàcil, treballar-hi. Però el procés de trobar-los va ser llarg. A Amèrica hi ha molts nens molt talentosos, des de Broadway fins als programes de televisió, n'hi ha molts. Però estàvem buscant i buscant, vam tenir moltes opcions bones, però, al final, havíem de triar, i no teníem aquell que fos obvi. Halle Berry, que també és productora del film, ens va impulsar a continuar buscant, a estendre el procés de recerca. Vam acabar trobant el que fa de Nolan, que va ser una opció òbvia. El rodatge també va ser desafiant perquè només tens 5 o 6 hores al dia amb els nens; han d'estar preparats, han de saber què faran. Vam tenir molt de temps parlant del guió, parlant del tema, de les coses espantadores perquè no volíem traumatitzar-los gaire... A vegades va ser difícil, eren a la casa, al mig del bosc, a la nit... A vegades havíem de parar de gravar, riure entre tanta intensitat.
Alexandre Aja i Anthony B. Jenkins durant el rodatge de Nunca te sueltes. // Lionsgate
- Quines van ser les condicions del rodatge?
Fa dotze anys, vaig fer Cuernos, amb Daniel Radcliffe, i vaig gravar al bosc, fora de Vancouver. Em vaig enamorar d'aquell lloc. Va ser màgic, viu, un llibre d'aventures. Així que, quan vaig llegir el guió, vaig pensar que sabia on havia d'anar, que només havia vist una petita part del que oferia en termes de natura i paisatge. Vam ser més profunds, vam buscar dies i setmanes per trobar aquests arbres bojos. Podria haver fet dues hores més de Nunca te sueltes, només pel bosc. Teníem molt de material i havíem de triar i tallar, però el lloc era molt important. És com el personatge fals al film. El bosc és on el dolent els està esperant. El bosc és on tota la imaginació pot crear monstres. Hi viu i, alhora, és mort. No hi ha vida, no hi ha animals. És un lloc molt específic.
- Com va ser la col·laboració amb Robin Coudert a la banda sonora?
Vaig conèixer en Rob a Maniac. He de dir que és el meu compositor preferit que he treballat. És generós i creatiu. El que fa, que no és el procés comú, i ho hauria de ser, és escriure música després de llegir el guió. Comença el procés immediatament. Quan estem gravant, cada dia, cada setmana, estic rebent molta música, moltes escenes, moltes versions. Així, quan estic muntant, tinc una llibreria completa de temes que estan inspirats en la història. Puc crear, amb l'edició, la banda sonora, basat en aquests materials. Ningú fa la vella escola de no tenir música, al final envies el film i els compositors comencen a fer alguna cosa. Això no existeix. El treball amb la música és, simplement, fer-la part del DNA de la història, part de l'emoció. Vam parlar molt de la influència d'Onibaba, la bateria, l'atmosfera japonesa, però també, gairebé, com una mena de flauta de Michel Legrand. És la trobada de la infància i la foscor.
- Com és treballar amb artistes com Halle Berry?
He estat molt afortunat de treballar amb moltes persones talentoses. Ho he fet amb persones molt difícils que no anomenaré, però Kaya Scodelario, Cécile de France, Marion Cotillard, Mélanie Laurent... i, per descomptat, Halle Berry, Daniel Radcliffe, Elijah Wood... Tots són actors espectaculars, que no només són actors, són realment històrics. La seva feina va més enllà de ser a l'escenari i agafar la direcció, són els personatges. La col·laboració entre nosaltres és parlar dels personatges i assegurar-nos que tot està bé. La primera vegada que ens vam conèixer, ella volia assegurar-se que no ens comprometéssim en els nivells de personatges, en la complexitat d’ells, l’interessava el contrast entre la mare amable i la mare tòxica que volia portar. Això no és obvi a Hollywood. Al final del film, la gent va començar a preguntar-nos si la podíem fer una mica més agradable, més familiar. Ella, quedant-se al costat meu, va dir que no. Aquest és el film que vam fer.
Halle Berry i Alexandre Aja durant el rodatge de Nunca te sueltes. // Lionsgate
- Aquesta pel·lícula posa en relleu l'evolució que ha tingut el seu cinema. Des d'unes primeres pel·lícules que eren molt violentes, més dirigides cap al fan del gènere, a aquestes més de terror psicològic per a la gran audiència. Com valora aquesta evolució que ha tingut?
No sé si és una evolució. Sento que no vull fer coses violentes, encara que tinc moltes ganes de tornar a una violència més gràfica i terror clàssic. Tampoc estic buscant una cosa sorprenent. No ho sé, és la manera com respons. És un procés molt íntim en què llegeixes un llibre i saps què és el que vols fer. Llegeixes moltes històries i a vegades només en treus alguna cosa. Però estic emocionat de poder tornar-hi.
- Et sents partícip o responsable, en certa manera, d’una generació de cineastes on tu vas obrir camí?
Quan faig cinema és com un missatge d'amor veritable a tots els cinemes que em van agradar, de Carpenter a Wes Craven, William Lustig, Tobe Hooper i a tot aquest tipus de cinema dels setanta i vuitanta que era molt terrorífic i gràfic. També va venir de la frustració de no veure aquest tipus de cinema a les sales els anys 2000. Va passar que, al mateix temps, molts altres autors de tot el món, d'Eli Roth a Zack Snyder i Rob Zombie, van tenir la mateixa intenció. Va venir de la mateixa frustració de tenir la seva excitació cinèfila que venia del videoclub i no de les sales. Algunes persones ens van començar a anomenar The Splat Pack; no ens coneixíem, però teníem el mateix desig. Em va cridar l’atenció. A més, a França no hi havia cap cinema nou en aquell moment, tots estàvem mirant Espanya per veure per què funciona allà i no a França. Va ser molt frustrant per a molts autors. La carrera que tenia fora de França es va convertir en un altre model de negoci pel productor per trobar maneres de finançar tots els cinemes a França. Sento que tots compartim la mateixa passió. Tanmateix, no nego que en aquell moment vaig tenir l'oportunitat de fer pel·lícules als Estats Units. Tothom sent la mateixa frustració d'estar tancat en aquest petit territori on la violència extrema es converteix en l'única manera d'expressar-se, però no et dona prou eina per explicar una gran història.
- Respecte a la relació filoparental, sempre era amb una figura materna o tenies al cap que hagués estat amb el pare en lloc d'ella?
El guió va sorgir d'aquesta manera... El títol original de la pel·lícula no era Motherland. La història que em resulta interessant és la d'una mare, dos fills, un que creu en tot, l'altre que comença a fer-se preguntes. D'alguna manera, especialment al món d'avui, i potser fins i tot més als Estats Units, hi ha aquesta divisió entre la gent que creu i la gent que fa preguntes o la gent que creu massa i fa les preguntes equivocades i tot es fon. No vaig pensar mai a canviar-la per un pare. Crec que podria haver estat possible. Bill Paxton va fer una gran pel·lícula sobre el pare dels nens, Calfred.
Halle Berry en un fotograma de Nunca te sueltes. // Lionsgate
- Què significa per a tu que la teva pel·lícula estigui a la sessió de cloenda del festival i què significa el Premi Màquina del Temps?
Aquest és un dels meus llocs favorits. Fa vint-i-un anys, quan hi vaig presentar High Tension, em vaig enamorar d'aquest festival. Desitjaria poder estar-hi cada any, amb alguna cosa o no. Presentar la pel·lícula aquesta nit, tancar el festival... És realment important per a mi, compartir-ho amb l'audiència de Sitges. Estic molt feliç. I rebre el Premi Màquina del Temps... és clar, un gran honor. Em vaig sentir com al principi. Després de més de vint anys fent aquestes pel·lícules tot ha passat massa ràpid. Potser amb el premi pugui tornar enrere i gaudir una mica més.
- Com va ser el treball amb Maxime Alexandre a la fotografia per crear aquest entorn? Quina va ser la paleta de colors i quin va ser el model i la referència amb què vau treballar?
En Maxime és un altre germà meu. És algú amb qui treballo des del 2001. Crec que en total hem fet setze pel·lícules junts que hagi produït o dirigit. Cada vegada intento desafiar-me a mi mateix, però també intento desafiar-lo a ell, a través seu. En aquest cas, no hi ha electricitat, així que tota la llum havia de ser natural i venir de l'exterior. Hi ha alguna cosa gairebé fosca. Sempre és el millor tipus d'efectes de llum, el que impliquen construir escenaris més petits i afegir-hi un motiu fosc, un patró que absorbeix la llum; crees aquest tipus de coses que realment controlen el que reveles i tota la textura que vols revelar. Però l'altre element és capturar el bosc en tota la seva bellesa. Vam fer servir una càmera de 65 amb sensor doble i ens donava més informació, encara que també la vam fer servir al lloc petit, donant a les cares dels personatges molta més intensitat.
Anthony B. Jenkins, Halle Berry i Percy Daggs IV en un fotograma de Nunca te sueltes. // Lionsgate
Añadir comentario
Comentarios