Sempre polèmic, sempre dissident, sempre al marge, com els seus protagonistes, Eduardo Casanova s’ha convertit en el gran rostre de l’actual altre cinema espanyol. Algú que ha construït un viatge intel·ligentíssim a través de Pieles, La Piedad i, ara, Al margen. Després de la seva presentació a l’Atlántida Film Fest, el film s’estrena a Filmin sense passar per les sales.
En la seva primera incursió al documental, amb el qual ja jugava al final de La Piedad, mostra la vida de Moisés i la seva relació amb una família que no el comprèn. Després de sortir per les notícies fa més de deu anys en cremar-se en ple Madrid, l’home creu estar controlat mentalment pel sistema i no ser-ne l’únic. Casanova, amb un format documental que deforma la imatge amb l’ull de peix i transita per escenes oníriques que compensen la cruesa del relat amb onirismes que el connecten amb la seva anterior filmografia, en cap moment jutja moralment els seus protagonistes, sinó que s’hi apropa com un fotògraf del realisme més pertorbador.
Parlem amb ell del seu vincle amb la història de Moisés, les decisions per acostar-hi, com aquest documental juga amb la seva filmografia, la seva implicació amb la salut mental, l’herència de John Waters i el futur de la seva carrera.
Quan acabem l’entrevista, malgrat la fredor que implica una trucada telefònica, li agraeixo el seu temps i m’hi sincero, dient-li que el considero un dels directors espanyols amb major personalitat, llibertat creativa i capacitar de crear imatges seductores. Ell m’agraeix les paraules, però també poder donar espai no només a físics diferents, sinó també a pel·lícules diferents, pel·lícules que poden estar al marge. Aquí la teniu.
Eduardo Casanova en una imatge promocional d'Al margen. // Filmin
- Al margen és el teu primer treball dins del documental. Vas conèixer el protagonista, Moisés, al metro. Què és el que tant et va atreure d’ell i com això es va convertir en la pel·lícula?
La veritat és que la trobada va ser casual. Sempre que vaig caminant pel carrer o, bé, en general, sempre a la vida, els meus ulls se'n van al que la gent no se li solen anar els ulls, o sí, però des d'una altra forma. A mi m'interessa molt allò que a la gent li costa veure o allò que a la gent no li interessa veure per moltíssims motius. Fa molts anys, ja més de deu anys, era al metro, com tu dius, i va entrar un noi demanant diners amb tota la cara coberta, amb una calça d'aquestes que cobreixen pel fred, unes ulleres de sol, una gorra... Va ser molt impactant. Ja no la seva cara, que evidentment ho és, encara que soni frívol, però és una realitat, sinó veure la reacció de tot el món, de tots els que estaven al vagó, les mirades amagades, moltes vegades fins i tot fent la foto des del mòbil, o gent que l'ajudava o gent que hi tenia por. I jo en soc un, no estic fora del sac. La veritat és que em va impressionar molt la idea del que ha de ser, del que havia de ser en aquell moment, no poder viure una vida normal o allò que s'entengui per normal, amb un físic tan dissident, amb un físic amb unes cremades tan greus... Enfrontar-se al dia a dia, convivint en una societat amb més gent, a la capital d'Espanya, a Madrid...
Havia de ser molt difícil. Aleshores, jo li vaig demanar el telèfon per parlar amb ell, per saber-ne més, però no em vaig atrevir en aquell moment a trucar-li fins que anys després vaig fer el meu primer llibre de fotografia i li vaig trucar per fotografiar-lo. Aquí és quan va començar tota aquesta història que, al final, s'ha convertit en una pel·lícula de la qual n'estic molt orgullós i una pel·lícula també que és molt tremenda i que mostra la realitat d'aquesta persona, que tothom coneix, en realitat, perquè la notícia va ser molt sonada al seu moment, i tothom que viu a Madrid sempre l'ha vist en algun moment al carrer demanant. Aquest documental explica la història que hi ha darrere i crec que, tant a les espectadores com als espectadors, els produirà el mateix que em va produir a mi la primera vegada que ho vaig sentir, i és moltíssima sorpresa perquè és tremend el que hi ha darrere d'aquesta cara. Al final, aquest rostre és el menys important.
Fotograma d'Al margen. // Filmin
- Com va ser intentar tractar la introspecció cap als personatges? Entres en un terreny tan personal on tothom té la seva versió, una contrasta amb l'altra... Tenies por de caure en la pornografia d'allò emocional en tractar una cosa tan íntima? Com va ser desenvolupar-ho per a tu?
El que dius de la pornografia d'allò emocional era una cosa que em feia pànic, crec que és un tema en què no s'ha de frivolitzar, en què també hi ha l'element de la morbositat, de voler veure, de voler saber. Però per mi aquest no era el meu motor, la veritat. Jo tinc un compromís amb la salut mental; el primer, com a persona que ha patit i que pateix ansietat, que ha tingut depressions. Em vaig adonar del que li passava a Moisés, encara que Moisés potser no ho identificava d'aquesta manera. No seré jo qui li porti la contrària. Per mi el que era important era retratar-ho des d'allà. Sobretot, una cosa que vaig entendre des del primer moment per no caure en una història que fos morbosa, que és una cosa que a mi no m'interessa, almenys al cinema o a la meva feina (en altres costats, la morbositat sí que em pot interessar), és que crec que el truc, diguem-ne, o la màxima, l'axioma que jo sempre vaig respectar, és explicar fins on ell o les protagonistes volguessin explicar. No forçar ningú que no volgués explicar res. Crec que això és el que fa que sigui tan real. Bé, tan real, per començar, perquè és un documental, però també perquè no hi ha res forçat. Ho he tractat amb el màxim respecte als personatges, més enllà del que jo pugui pensar d'ells o dels seus actes.
- En aquest realisme, hi ha un equilibri amb un to més fantasiós, oníric, surrealista... Tenies clar des del principi aquest to que volies aconseguir?
No, la veritat és que no. Mai havia fet un documental i tenia por per molts motius. El primer és perquè a mi em defineix, per sort, o a vegades per desgràcia, una estètica. I és molt important, que et defineixi alguna cosa. Per a mi, almenys, és important que em defineixi alguna cosa, que es reconegui la meva feina per alguna cosa. Però, per altra banda, això pel que se'm reconeix pesa molt. El que he fet jo sempre, bàsicament, és matar la natura per després rodar-la. Aleshores, quan jo vaig veure tot el documental muntat, només la part documental, la idea de rodar una part més onírica, que ocupa un 5 o un 10% de la pel·lícula, no era tant per una necessitat de posar una part esteta, reconeixible de la meva feina, sinó era més per suavitzar la cruesa del documental i per buscar o donar el meu punt de vista sobre la bellesa, del que jo entenc com a bellesa.
Fotograma d'Al margen. // Filmin
- Estilísticament, com deies, hi ha com un joc amb Pieles i La piedad. Al final de La piedad, veiem com deixes enrere tota aquesta part estilística que hi havia a Pieles, d'aquell rosa, aquell color més pastel, i entrem en una fotografia més neutra, a la ciutat, realista perquè ja és documental. I això porta a Al margen.
Em fa molta il·lusió aquesta pregunta perquè, per mi, Pieles, La Piedad i Al margen són gairebé un tríptic. És una mena de trilogia no confessa. Pieles és una pel·lícula que parla de persones que pateixen el rebuig per les seves malformacions, encara que la paraula “malformació” no m'agrada, però perquè la gent em pugui entendre; La piedad és tremendament estètica, on tot és bonic, acabant, tot i això, en un format documental; Al margen recull aquest llegat del final de La piedad en un format completament documental i, alhora, recuperant un dels personatges més icònics de Pieles, que és el que va interpretar Jon Kortajarena amb tota la cara cremada. Sento que aquestes tres pel·lícules pertanyen a un tríptic, amb un principi i un final, i que, si es veuen de seguit, si algú té les ganes de fer-ho, pot entendre aquesta evolució i el que intento fer, que és oferir sempre alguna cosa nova. Crec que també es pot veure la meva maduresa, i no parlo de la maduresa professional, sinó també de la que fa molts anys que treballo i tracto. De fet, si algú veu les tres pel·lícules, podrà veure com, a La Piedad, el fill menja uns cereals amb la cara de Samantha, el personatge que interpretava Ana María Polvorosa a Pieles; de la mateixa manera, Moisés a Al Margen està a un cementiri amb els seus pares i, per casualitat, la làpida estava amb la imatge de La pietat. Em sembla que aquests tres elements uneixen les relacions materno-filials i les malformacions; els físics dissidents transiten al darrere el kitsch o el camp, però des de perspectives diferents, crec que primer més immadures i després més profundes.
- Si no m’equivoco, ja portaves molts anys treballant, en secret, en aquest documental. Ja tenies clar aquest viatge entre les tres pel·lícules mentre estaves fent les altres dues?
D'alguna manera sí, perquè la idea de fer un documental sempre hi ha estat. Potser no tenia la història, però sempre hi ha estat. Des que conec a en Moisés, jo ja estic rodant Pieles i després el rodatge d'Al margen travessa el de La Piedad; és a dir, aquesta pel·lícula travessa totes dues. Aleshores, sabia que seria un documental, sabia que volia que aquest tríptic acabés amb un documental, em semblava que era lògic, orgànic. Va ser abans de rodar Pieles que me’n vaig adonar que aquesta era la tercera pel·lícula.
Fotograma d'Al margen. // Filmin
- És coneguda la teva fascinació per John Waters, pel trash, que crec que és una cosa que està molt més present en la teva filmografia, potser sobretot a Pieles, però, fins i tot, a La piedad. Com creus que trobem aquest esperit en aquesta pel·lícula, que és molt més crua?
Bé, és que cal fer una apreciació aquí. Adoro al John, a John Waters, el seu treball em va transformar, però sento que més com a adolescent i com a persona, com aquell nen rebel que volia i que vol provocar amb la seva feina. Potser, aquest esperit de John Waters estigui més a Pieles, que la vaig dirigir amb vint-i-quatre anys, però ara en tinc trenta-tres. Aquesta part trash de John Waters sempre està tractada a les seves pel·lícules des d'un lloc humorístic, però jo no li dono aquest lloc; no m'atreviria a anomenar trash una persona. La influència que jo tinc actualment, i la que porto tenint pràcticament sempre, és la realitat i els conflictes que a mi m'importen i m'interessen, els que m'interpel·len, com poden ser les relacions maternofilials, la salut mental, o fins i tot la salut sexual.
Fotograma d'Al margen. // Filmin
- Ara que deies que has anat madurant com a persona, i estilísticament també, a la filmografia, cap on creus que es dirigeix el teu cinema?
Doncs no ho sé i, la veritat, m'angoixaria molt saber-ho. Si sabés cap on evolucionés, no tindria cap interès a fer la meva següent feina. Crec que el més bonic del cinema, que per a mi és com una teràpia, és que té alguna cosa tenebrosa, que és com un salt al buit on no saps on cauràs, però, on caiguis, encara que al principi et faci sentir incòmode, saps que hi haurà una evolució, i aquesta evolució no la pots saber, evidentment. No sé cap on anirà el meu cinema, només sé que seguiré dirigint cinema de la manera que sigui possible, i sí sé que sempre em representarà a mi, perquè soc un director que em costa molt que el meu cinema no em representi. Evidentment vaig canviant, sent una persona diferent, en essència la mateixa, però diferent, així que el meu cinema sempre em representarà a mi, però de formes diferents, i les formes diferents no les sé jo... no les sap ni la meva psicòloga! A vegades li pregunto «Què passarà?» I ella em diu «Soc psicòloga, no la teva padrina, no tinc una vareta màgica».
Fotograma d'Al margen. // Filmin
Añadir comentario
Comentarios