Crítica ‘Disclaimer’ (2024), la sèrie amb Cate Blanchett que suposa el retorn d’Alfonso Cuarón

Malgrat totes les discussions i polèmica de la projecció de sèries al festival de Venècia, no es pot negar que el nou projecte d’Alfonso Cuarón ha despertat gran interès. Amb uns sempre totèmics Cate Blanchett i Sacha Baron Cohen al capdavant, Disclaimer és el primer que dirigeix el director mexicà després de guanyar l’Oscar el 2019 per Roma, adaptant la novel·la homònima de Renée Knight.

Uns apuntant-la com una de les sèries de l’any i directa als Emmy, altres dient que resulta redundant i avorrida... Sigui com sigui, hi ha un punt on tothom està d’acord, que Cuarón es manté com un dels millors directors contemporanis, capaç de crear unes imatges de tal calibre i presència estètica que sobrepassen a l’espectador, i més amb l’oportunitat de veure a la pantalla gran aquesta sèrie de televisió, producció d’Apple TV+ que arribarà l’onze d’octubre.

Cate Blanchett en un fotograma de Disclaimer. // Apple TV+.

La veterania i valentia de Cuarón es demostra en haver escollit una idea com aquesta, on cap personatge és perfecte o arquetípic, tots amb secrets, pors i manipulacions. Disclaimer es teixeix com un thriller dramàtic de prosa pausada, que no lenta; es construeix amb pausa i misteri. Tres escenaris històrics diferents s’entrecreuen sense saber-ne la relació, si els personatges que hi apareixen són els mateixos, però en temps diferents, si no té res a veure i ja coincidiran entre ells... La inquietud de la seva proposta manté el suspens en l’espectador i augmenta l’excel·lència de la narració al llarg dels primers episodis. La veritat és que, a Venècia, la projecció ha vingut en dues parts, del primer al quart i del cinquè al setè capítol, quedant massa descompensades i provocant una davallada en assolir el màxim clímax al quart episodi, on totes les peces semblen poder encaixar.

L’obra de Cuarón potser no hauria sigut ideal per a un film, però segurament sí per a una minisèrie de tres o cinc capítols més extensos, evitant excessos de redundància, repeticions i situacions desinteressades. Davant de tot plegat, Disclaimer es mostra com una obra irregular, lluny de què podria haver imaginat el director mexicà; per moments voreja, sense atrapar-lo, el ridícul. Si un actor pot caure en la sobreactuació, Cuarón dialoga amb la sobredramatització. Malgrat tot, en els pitjors moments cau en l’avorriment, en especial quan menys arrisca i més s’estanca; ara bé, és quan més arrisca, quan sembla buscar una excel·lència narrativa, que s’acosta a aquest ridícul, però acabant en un racó molt més peculiar, al que podem trobar Bardo d’Iñárritu o Babylon de Chazell. Són obres d’una ambició desmesurada, però concebudes amb un cor tan descomunal que són incapaces de caure en la pretensió, aprenent a valorar-les molt més pel que imaginem que volen apel·lar que pel que són realment.

Cate Blanchett en un fotograma de Disclaimer. // Apple TV+.

La meravellosa convergència entre la càmera de Cuarón i la fotografia de Lubezki ajuda a empaquetar d’enormitat el projecte del mexicà. Tant quan més falla com quan més ben filada narrativament està, el nivell formal sosté la sèrie amb una presència descomunal i dona la sensació d’experiència total, malgrat aquesta pugui desinflar-se després al pensar-la massa.

Cate Blanchett sobrepassada pel seu passat, Sacha Baron Cohen en el paper del marit fatal que no entès res, Kevin Kline amb una entrega física brutal com un home vell que ho ha perdut tot... Disclaimer parla de famílies que es trenquen, d’altres que ja ho estaven, del perdó i la culpabilitat, la fidelitat i la confiança, la justícia i la venjança, la incomprensió i la soledat. Malgrat les seves falles, és un obra a rebre amb aplaudiments i a seguir de prop de cara a les entregues de premis.