Crítica ‘La habitación de al lado’ (2024), un emocionant Almodóvar que trenca Venècia | ‘The Room Next Door’

La habitación de al lado. The Room Next Door. La primera pel·lícula d’Almodóvar en anglès. Julianne Moore i Tilda Swinton. 17 minuts d’ovació a la seva estrena a Venècia, el rècord. Molt s’està parlant i escrivint sobre el nou film del manxec. La raó és clara. Mentre totes les projeccions són tranquil·les i sèries, en sortir en pantalla el nom de Pedro Almodóvar tota la sala va aplaudir. El director ha sabut construir una carrera descomunal a base d’obres mestres totals i el públic ho sap apreciar.

Ara bé, és el de sempre, l’expectativa màxima també pot predestinar el més gran dels desastres. En efecte, tal com era d’esperar d’un dels grans directors vius, no ha sigut el cas. La mateixa sala que irrompia en aplaudiments a l’inici de la projecció, trencava a plorar als crèdits finals... O abans.

Tilda Swinton en un fotograma de The Room Next Door. // Warner Bros. España

La pel·lícula construeix una relació d’amistat que es retroba i s’acompanyarà fins al final. El personatge de Tilda Swinton, exreportera de guerra, pateix un càncer terminal. Per contraposició, Julianne Moore és la vivacitat de la tendresa, una escriptora d’èxit que no dubtarà a poder acompanyar a la seva amiga en allò que necessiti. En retrobar-se, ambdues comparteixen la vida que no s’havien explicat: amants, aventures, tragèdies... La pel·lícula costa d’arrencar. Es construeix com un estrambòtic relat que potencia el valor fictici d’aquest, ultrateatral; en el fons, és el que ha fet sempre Almodóvar, pel·lícules que exageren la seva consciència de relat i creen un univers on viure totes elles. El problema, tanmateix, és que resulta massa artificiós, plàstic, un conjunt de flashbacks on es perd el ritme narratiu i tot resulta massa expositiu per a un espectador que just s’incorpora. En certa manera, és el mateix problema del seu curtmetratge Extraña forma de vida, l’últim que havia dirigit fins ara, on una gran història queda concentrada en vint minuts. Ara bé, quan finalitza el primer acte, personatges presentats i establerts, és quan la pel·lícula explota i guanya una força impecable.

És llavors quan funciona increïblement la dupla entre dues actrius que ja no han de demostrar el seu talent, i continuen desbordant-lo a cada paper. Tilda Swinton mostra una fragilitat a punt d’esmicolar-se a través d’aquella mirada penetrant i misteriosa; Julianne Moore, en canvi, és la bellesa de la tristesa, d’un personatge que no sap com afrontar les últimes decisions de la seva amiga, però que decideix recolzar-la en una entrega absoluta d’amor. Les dues, tancades a la casa, mirant-se, ballant les cares conjuntament en el pla, entrecreuant-se, ressonen a Persona de Bergman. No pel thriller, ni la filosofia del joc de les dues ànimes, sinó per com aquestes es relacionen i comparteixen l’espai-temps. Ara bé, si a un director ressona, és al mateix Almodóvar. Les relacions femenines que van marcar la seva infància, els decorats plens de colors que mantenen un to fantàstic on el poder de les emocions sobrepassa a com les percebem a la realitat... I l’últim Almodóvar, aquell que, des de Julieta, depura a la màxima simplicitat les seves històries, a allò essencial, acompanyat d’unes reflexions de vida i mort (representació màxima a Dolor y gloria) on també es redueix el valor formal per incrementar el fons dramàtic.

Tilda Swinton i Julianne Moore en un fotograma de The Room Next Door. // Warner Bros. España

Molt similar a Julieta, podem caure en l’error de jutjar La habitación de al lado per la seva simplicitat, com si es tractés d’una obra menor. No guarda cap gir de guió almodovarià, ni és exagerada estilísticament, és el que és, el que s’anuncia, i permet gaudir d’un viatge d’amor increïblement emocionant, capaç de trencar a qualsevol. És inútil resistir-se a la ploma d’Almodóvar, sempre sobrepassa amb la seva convergència entre el divertit fatalisme i la tragèdia sentimental.

No, no és perfecta, està lluny de ser-ho. Ens equivocaríem en buscar l’Almodóvar dramàtic d’Hable con ella, Volver o Dolor y gloria, però suposa un viatge total, ple de sensibilitat, respecte i bellesa. Enorme, com sempre.