Crítica ‘Joker: Folie à Deux’ (2024), cant a la nul·litat

A les acaballes del festival de Venècia, ja exhausts d’estímuls visuals, escasses hores de son i excessives de butaques on seure, arriba la clara pel·lícula-esdeveniment del festival d’aquest any. Una que està destinada a omplir les sales de tot el món quan s’estreni a l’octubre i a ser, en teoria, candidata als Oscar. Reprendre la visió que construïa Todd Phillips amb Joker no era feina fàcil; l’èxit tant de crítica com d’audiència van convertir a la pel·lícula del 2019 en un emblema instantani. 2 estatuetes Oscar (amb 9 nominacions més) i el Lleó d’Or de Venècia.

Ara, amb l’efecte sorpresa esgotat i les expectatives altíssimes davant d’una possible proposta formal extravagant, però ambiciosa (ja es va anunciar que aquesta segona entrega es construiria en forma de musical), el film de Todd Phillips torna a competir en la Secció Oficial del festival italià. No obstant tot plegat, la reacció general és demolidora.

Joaquin Phoenix en un fotograma de Joker: Folie à Deux. // Warner Bros.

La primera entrega sorprenia per una visió fosca i adulta, una proposta que no escatimava en violència crua i que dialogava sobre les injustícies socials, la moralitat de les revoltes contra el sistema i, en especial, les malalties mentals i famílies desestructurades (clarament relacionades amb un sistema també desestructurat). Era una hereva total de l’univers de Christopher Nolan, és a dir, una aproximació al cinema pop de superherois des del punt madur i seriós, on el cinema d’autor sobrepassava al de productores. És cert que era una pel·lícula lluny de ser perfecta, queia en les pretensions de buscar ser una obra superior i diferent, estilitzant en excés allò trist, però, sens dubte, suposava una proposta innovadora i prometedora pel que vingués després. Doncs bé... Això, el després, ja ha arribat. Joker: Folie à Deux és una seqüela i, per tant, se l’ha d’entendre com a tal. Tendeixen a ser pel·lícules més difícils de realitzar, ja que poden partir de personatges ja coneguts i aclamats pel públic, però tenen el deure tant de ser justos amb ells com d’innovar-los i fer-los progressar. És per això que molts podien esperar que la segona entrega ampliés les possibilitats socials i d’anàlisis polítiques, que fos una conseqüència dels actes del nostre protagonista, ja que aquests haurien de ser un punt de no retorn.

Malgrat tot, Phillips resta a la superfície; això sí, sembla ser una superfície on li encanta banyar-se, per molt plana i monòtona que als espectadors els resulti. La gran ambició del film és la de l’extravagància formal. El musical suposa una eina ultraintel·ligent per endinsar-se de forma artística en la paranoia mental d’Arhur Fleck. Un viatge de llums, números musicals onírics, fantasies, temors... Ara bé, si despullem a Joker: Folie à Deux de les seves construccions estilístiques ens quedem en el res. El mateix títol de la pel·lícula n’és un exemple; és una expressió francesa que es tradueix en “bogeria de dos”, un trastorn psicòtic on dos o més individus propers desenvolupen símptomes psicòtics similars, però que, en el fons, és l’excusa pretensiosa de poder tenir un títol francès. La pel·lícula no progressa narrativament, anul·la el concepte de seqüela i manté el nostre protagonista sense pràcticament evolucionar en cap moment. Tot és parafernàlia, extres additius a una obra inexistent de personalitat. L’únic gran avenç seria la progressió arriscada en el to, el musical com a metàfora de l’estat mental, però aquest ja era el gran tema de la primera obra.

Lady Gaga i Joaquin Phoenix en un fotograma de Joker: Folie à Deux. // Warner Bros.

A tanta carència sols ens queda poder gaudir d’un, com sempre, imperial Joaquin Phoenix, en la mateixa línia que a la primera pel·lícula i on va aconseguir el seu Oscar. Lady Gaga com a Harley Quinn funciona correctament, però no assoleix alliberar-se de la seva figura d’artista pop quan arriben les actuacions musicals, de tal manera que és com si veiem a Joker, perquè Phoenix sí que ho assoleix, cantant amb Lady Gaga.

Tenim una pel·lícula que és més del mateix i menys del que ja era. El punt sobre què dialoga és repetitiu i, a més, oblida tota la resta. Era una oportunitat per, sense oblidar la força de les malalties mentals, donar més pes a la resta de subtemes, a una Gotham sotmesa al caos per la revolució de les classes baixes, dels més desfavorits; en canvi, es manté en el que ja teníem i sense progressió. A més, la seva dilatació en el metratge resulta tediosa, esperant un moment que no arribarà mai on la pel·lícula exploti.