Crítica ‘Megalópolis’ (2024), l’últim sospir d’un Coppola somiador | ‘Megalopolis’

Sempre hi ha pel·lícules maltractades per la crítica i que acaben envellint com els millors vins. D’exemples actuals, Babylon és el que més ens pot venir al cap, un clàssic instantani, però també podem anar al maltractament en el seu moment a El resplendor, o a films de culte com el Calígula de Tinto Brass. És molt atractiu, i ja sense haver-se estrenat, com reaccionarà el públic i com afectarà el pas del temps a un projecte tan desmesuradament obsessiu i entregat a ell mateix com Megalópolis, el testament de Francis Ford Coppola.

És impossible no sentir simpatia des de la cinefília per a algú que ha dedicat tots els seus últims esforços a una obra tan descomunal, una èpica shakespeariana, que ha conviscut amb ell des de fa quaranta anys. Un projecte tan personal i singular que ningú el volia finançar, ningú era capaç de recolzar-lo, excepte de la mateixa ment que el va concebre i sempre creure en ell. Amb bona part d’un finançament propi, Megalópolis va projectar-se a Canes i demà ja arriba a les sales de cinema.

Adam Driver en un fotograma de Megalópolis. // American Zoetrope

Què és Megalópolis? La gran pregunta. Són tants anys que han passat sobre el guió que es nota la seva edició, la convergència d’un batibull de moltes idees. És aquesta èpica clàssica de confecció moderna que dialoga sobre el futur de la nostra societat, però també és l’últim sospir d’un dels grans genis del segle passat. L’ambició, sempre present en la filmografia de Coppola, es desboca de ple en aquest film estranyíssim, inclassificable, irregularment totèmic, situant-se en paral·lel les seves intencions d’un llegat esperançador amb l’ambició del personatge d’Adam Driver per construir una ciutat cosmopolita futura i utòpica. Coppola ja ha parlat del moment clau dels Estats Units i, mantenint viva aquella flama de la irrepetible generació dels setanta, crítica i conscient de la seva veu, aquí compara la civilització estatunidenca amb l’Imperi Romà, tant poderós com condemnat a la seva mateixa cobdícia i tirania.

És veritat tot el que s’ha dit del film? No sobra ni una sola paraula. És excessivament barroca, extravagant i d’un imaginari tan dissociat i abstracte que sembla inconnexa amb ella mateixa. Una pel·lícula tan obsessivament desbocada que frega el ridícul. Ara, davant d’una irregularitat clara i irrevocable, què fem? La rebutgem en contraposició a la monotonia i uniformitat del cinema actual? Cancel·lem la seva valentia i singularitat davant la fredor, impersonalitat i correccionalisme de tota la resta? Megalópolis es mostra com les grans èpiques clàssiques que dialoguen sobre les societats com a motors de cultiu de les emocions més pures i innocents, creadores del bé i el mal, però des de l’experimentalisme acadèmic i intel·lectual que sempre hi ha hagut en la filmografia de Coppola. Si Corazonada va suposar la mort del Nou Cinema Americà, en una societat que ja no creia en projectes únics i arriscats, Megalópolis serà l’últim respir del seu creador, el segell final a un llegat impressionant i que s’escapa més enllà de les evidents quatre obres mestres que va dirigir als setanta. La barreja de tot allò en què creu el director, tot allò que vol expressar, crea una obra condemnada, molt més pròxima a l’horterada i a ser fallida, però tal és l’ambició i obsessió que l’han confeccionat, que dota d’una singularitat i una passió innegables; una, a la que, per responsabilitat social i cinèfila, ens hem d’entregar.

Adam Driver en un fotograma de Megalópolis. // American Zoetrope

En el film, un Adam Driver entregat, com sempre, a aquest viatge psicolèdicament pompós, és un arquitecte que decideix erigir una nova ciutat a través d’un material únic, controvertit, però que pot oferir un futur brillant i ple d’esperança. En la seva lluita contra l’alcalde, s’iniciarà un viatge de passions, traïcions, tiranies, venjances... Tot allò que pugui ressonar als grans clàssics de la literatura, passat pel filtre d’una societat de puresa prostituïda per la globalització, que dialoga amb l’actual, i de bogeria romànica màxima.

Enmig d’aquesta proposta, Coppola presenta unes tendències a la comèdia bàsica i simple que es contraposen totalment amb la sobrietat del relat i el missatge, incrementant l’hermetisme del film i la seva estranyíssima identitat. És increïble, tanmateix, observar com el director es desviu per a cada pla i cada idea, apel·lant a quelcom tan magnífic i sublim que, malgrat que no ho assoleixi, sols podem rendir-nos-hi i creure en allò que explicita.