Crítica ‘Mi única familia’ (2024), Mike Leigh brilla en el seu nou melodrama | ‘Hard Truths’

El britànic Mike Leigh dota d’una descomunal carrera on sempre ha demostrat gaudir d’un domini ultraintel·ligent sobre el drama familiar i com retratar el dolor i la desestabilització del nucli, acompanyats d’un divertidíssim humor anglès, sense caure en excessos de sensacionalisme ni sentimentalisme. Secrets i mentides és, sens dubte, la clara i més popular mostra d’això, però, a partir d’ara, sempre podrem mencionar també Mi única família.

La pel·lícula ja va presentar-se a Toronto i l’hem pogut veure ara a Sant Sebastià, competint en la competició oficial per a la Conxa d’Or com a millor film. Tant director com protagonista van ser presents a la ciutat basca, el mateix dia que Almodóvar rebia el reconeixement a tota una carrera i per La habitación de al lado, pel·lícula que, justament, també dialoga sobre l’acceptació del dol i del dolor.

Marianne Jean-Baptisteen un fotograma de Mi única familia. // Creativity Media

Mi única família arranca amb la Pansy i, des de llavors, no hi haurà ni una sola escena, pràcticament, on ens separem d’ella. La càmera s’hi acosta per l’habitació i, de cop, com si la nostra presència la inquietés, es desperta d’un malson i deixa anar una mescla entre crit i esbufec que ja ens suposa la primera incomoditat d’aquests meravellosos menys 100 minuts. Riem davant d’una reacció clarament exagerada i estrambòtica? Ens mantenim tensos i respectuosos amb un rostre que clarament pateix? A partir de la primera declaració d’intencions, no hi haurà cap més pregunta davant el que Leigh planteja, tot és senzill i ens deixem emportar. Dibuixa un personatge enfonsat en la tragèdia i anem descobrint el seu passat a mesura que avança, mentre ella no para de discutir-se, cridar i insultar a tothom que li replica qualsevol tonteria. D’entrada, aquesta seria la pel·lícula amb què molts no ens podríem sentir més allunyats; un serial de la tarda, convencional i construït per obligar-nos, pràcticament de forma violenta, a plorar amb els seus personatges. Però molts ja coneixíem a Leigh i com converteix la tragèdia en comèdia. No eren ni les nou del matí i el Kursaal de Sant Sebastià arrencava a riure a cada mirada assassina de Jean-Baptiste o a cada queixa sobre ves a saber què.

Jean-Baptiste sols havia rebut nominació als Oscar com a millor actriu secundària, justament per Secrets i mentides. No és gens d’estranyar que pugui tornar a competir, ara com a protagonista, i consolidant-se com una d’aquelles actrius de talent tan pur que sols ments molt concretes han sabut llimar, com el cas de John Wayne amb John Ford o Philip Seymour Hoffman amb Paul Thomas Anderson. Aquí assoleix una intensitat reclosa que resulta divertidíssima fins que la mateixa pel·lícula decideix aturar-la; és llavors quan la sala de cinema calla. Tota la preparatòria, còmoda des de la comèdia, presentant el drama de tots els personatges, deixa via lliure a un seguit de mirades en silenci i explosions dramàtiques desoladores. Si el film hagués arrencat des d’aquí, hauria funcionat amb tots aquells que sols busquessin el més fàcil i una excusa per plorar davant la pantalla, però tots els que poguéssim demanar més ens hauríem sentit manipulats i hermèticament rebutjats. Mi única família construeix una sincera i absolutament sensible història de dues germanes òrfenes, cadascuna havent pres una decisió vital de com acceptar la pèrdua; mentre la Chantelle és una perruquera que viu feliçment soltera amb dues filles emprenedores i alegres, la Pansy és una dona de casa que ni estima el seu marit ni mostra afecte per un fill rebutjat pel sistema, sols conviu violentament amb la por de quedar-se sola i la convicció d’estar-ho.

David Webber, Michele Austin i Twaine Barrett en un fotograma de Mi única familia. // Creativity Media

A mesura que els personatges despullen les seves màscares, tots els banals crits de la Pansy es converteixen en clares mostres de causes justificades, de sentiments de soledat comprensibles, d’una falta d’amor descomunal, fins al punt que la sala de cinema s’acabava convertint en un centre d’aplaudiment a algun dels seus discursos.

La societat protagonista d’aquesta pel·lícula és la classe negra més mitjana possible del Regne Unit, aquella que podria conviure amb qualsevol de nosaltres i presenta, justament, les mateixes injustícies sistèmiques que la resta de famílies. Mi única família és una classe magistral de com tractar el drama, no des de la crueltat o la prostitució sentimental, sinó des del silenci de les mirades, el respecte de la integritat de tots els seus personatges i, fins i tot, la comèdia.