Crítica ‘La sustancia’ (2024), resurrecció de la nova carn | ‘The Substance’

Vivim temps on res és clar. Les identitats es desdibuixen i queden diluïdes, les singularitats es fusionen i es perd allò pur, aquella innocència de l’acte. Ja és innegable als ulls la corrupció deshumanitzadora que suposa una societat totalment globalitzada, aquella on es perd aquella cosa genuïna de l’ésser natural. Ens convertim en productes consumidors que sostenim el sistema nosaltres mateixos i Carolie Fargeat, a través de la seva meravellosa La sustancia, assenyala feroçment les conseqüències.

Amb tot el rebombori que va generar a Canes, el nou film de la directora francesa arriba al festival pel qual sembla idoni. A Sitges, Fargeat ja va guanyar els premis de millor direcció i millor direcció novell amb Revenge, un film que ja construïa un poderós i violent relat feminista, en aquest cas amb una dona que es venjava dels tres homes que ja l’havien donat per morta.

Demi Moore en un fotograma de La sustancia. // MUBI

Promocionada com una pel·lícula passadíssima de voltes, de la qual la gent sortia vomitant de les sales, sens dubte ja s’ha convertit en tot un fenomen, especialment pels més devots defensors del cinema de gènere. Tal com anuncia la premissa, un projecte misteriosament revolucionari arriba a les mans d’Elisabeth Sparkle, una actriu guanyadora d’un Oscar, però amb una carrera professional ja vinguda avall amb els anys i que es dedica a un programa televisiu on balla i fa esport davant la càmera. Rere ella, hi ha una totèmica Demi Moore, clara candidata a les nominacions d’aquest any, que encarna aquest metarelat on la mateixa pel·lícula s’enriqueix de la figura de l’actriu i de suposar el seu retorn. Ja hi ha qui ho compara amb el que va fer Tarantino amb Travolta als noranta i la veritat és que la pel·lícula dota d’una entrega absoluta; Moore dedica cada racó de la seva carn a aquest projecte i s’atreveix a tot el que cap altra actriu reconeguda podria fer. A partir d’aquesta substància, el seu personatge crearà un doble, aquí una Margaret Qualley que continua proclamant-se com una de les actrius joves del moment i mereixedora d’un rol protagonista de categoria; cada cos estarà despert durant una setmana en què haurà de cuidar l’altre, però ja no cal mencionar què acabarà comportant l’egocentrisme d’una jove plena de passió, desig i èxit.

Fargeat incrementa la brutalitat que ja havia mostrat a Revenge, oferint una obra molt més singular i arriscada, amb una ambició que convergeix l’elegància i estilització del cinema d’autor amb la bogeria de les propostes de sèrie B. Tal com feia Julia Ducurnau a Titane, Fargeat contextualitza en la modernitat el tema de la nova carn, reinventant el body-horror més físic des del feminisme i la crítica d’un sistema clarament patriarcal; explora la mitologia cronenbergiana de Kafka, de la metamorfosis dels cossos i les dilucions de les identitats, justament en el moment social on aquestes es veuen més explotades i prostituïdes. La sustancia és un divertidíssim exercici d’elogi a la irreverència autoral, que demostra com el fantàstic, a través de l’exploració dels límits del natural, és la millor forma de retrat sociològic i psíquic. És cert que és el que és i el que tothom s’imagina sabent-ne quatre titulars; no està plegada de grans girs de guió i pot suposar un conjunt de seqüències que totes giren al voltant del mateix; ara bé, cada una d’elles està concebuda amb tal genialitat com per ser úniques i bastar amb tot el que promet, que no és poc.

Fotograma de La sustancia. // MUBI

La desestabilització entre un cos i un altre, l’ambició d’allò jove i efímer, l’explotació del director televisiu que desitja la seva carn en primer pla movent-se, però també directament l’explotació que exerceix tot un sistema sobre l’individu, genera un extraordinari i potent diàleg sobre la creació de complexos i l’enveja del que ja no es té, desembocant en un meravellós i desenfrenat culte a la monstruositat.

El rebombori del film pot suposar d’aquelles grans rareses a rebre amb els braços oberts; de tant en tant, hi ha onades d’elogis populars a propostes desenfrenades i estilísticament ultraatractives. Ja és el que va passar amb Pobres criatures l’any passat, sostingut pel seu contingut social. La sustancia ho té tot per ser un esdeveniment, una porta al gran públic per descobrir noves formes de dialogar sobre els límits de la societat.