Crítica ‘Get Away’ (2024), reconeixement a Nick Frost a Sitges i un film que prometia molt més

Nick Frost va ser premiat el passat dissabte al Festival de Sitges amb la Màquina del Temps; reconeixement a una dedicació completa al cinema irreverent, a aquella convergència entre el terror i la comèdia que tan bé defensen al salvatgisme britànic. És pràcticament inseparable la carrera de Frost de la d’Edgard Wright, amb qui ha col·laborat contínuament com a actor, sempre amb el rostre del Simon Pegg al costat: Zombies Party, Arma fatal i Bienvenidos al fin del mundo.

Però Frost també acumula en el seu viatge aquelles que ha escrit, com Paul amb aquell alienígena maleducadament divertidíssim. En aquesta ocasió, i d’aquí el premi honorífic, Frost protagonitza i escriu el guió de Get Away, el nou film de Steffen Haars, un divertidíssim conte de terror, encara que mancat de lògica narrativa.

Fotograma de Get Away. // XYZ Films

Get Away narra les suposades desventures d’una família britànica i convencional que busca gaudir de les seves vacances. Un marit en baixa forma, despistat i tot un recull de mals acudits, com a clara paròdia del pare de família; una mare que sols desitja poder complir el somni d’aquell desconnectar per reconnectar; uns fills adolescents incapaços d’allunyar-se dels mòbils. Viatgen a una illa remota de Suècia durant una festivitat religiosa que commemora, amb una representació teatral, el seu alliberament dels anglesos. Temàticament, però especialment en el to, és impossible no recordar el Midsommar d’Ari Aster. És evident que no podrien trobar-se més separades per la sobrietat del film del 2019 i, evidentment, Frost i Haars no escatimen en acudits i adulacions del fatalisme dels seus protagonistes, però la pel·lícula arranca amb una molt ben trobada mescla de comèdia i terror que promet un resolutiu equilibri entre una història densa i fosca i una comèdia que li permet transportar-la de forma fresca i àgil. Visualment, si bé no ens trobem amb el dinamisme ultraestilitzat de Wright, Haars ofereix aquesta frescor, sempre acompanyada d’un guió que mani es manté quiet.

Ara bé, tot el que pintava prometre s’acaba diluint com una aspirina en aigua (això sí, amb unes bombolles que en cap moment avorreixen l’experiència). De l’atractiu de la proposta inicial, poc queda a la segona meitat del film. A mesura que aquest avança, la comèdia deixa de construir-se com un mitjà de transport per la tensió terrorífica. Just quan tota l’atmosfera construïda ha d’explotar i desembocar en el salvatgisme, aquest pren el camí de la comèdia divertidíssima i una entrega al gore més desmesurat, però allunyant-se de qualsevol mena de malson o terror. D’entrada, no seria un impediment pel visionat, però venint d’oferir tot el que aquesta història podia ser i convertint-se en una entrega total en el gaudir i no pensar, es converteix en una obra molt més funcional en l’experiència que en la reflexió posterior, molt més efectiva en les reaccions instantànies que en el que ens ofereix pel record.

Fotograma de Get Away. // XYZ Films

Get Away pren un seguit de decisions i extremats girs de guió que impedeixen perdre l’atenció en cap moment i asseguren riallades constants, però és una aposta al tot o res on tot funciona en el visionat, però res en el repòs de després. Es mostra com una entrega de la violència per la violència, de la sorpresa per la sorpresa, afectant de tal forma als nostres protagonistes que ens és inevitable exigir explicacions de per què actuen com actuen; tot s’acabi acostant molt més a la gratuïtat.

No hi ha dubte de la funcionalitat de la pel·lícula, tant en la seva primera construcció com en la diversió final, però aquesta pluja d’idees suggereixen que voldria ser quelcom, no un sols divertiment, i no acaba arribant-hi.