Crítica ‘Daniela Forever’ (2024), la fantasia romàntica amb què Vigalondo ha regirat Sitges

Durant la presentació de Daniela Forever, Nacho Vigalando, entre bromes, explicava que encara no sabia si és director de cinema i agraïa a l’equip per creure en aquest projecte, fins i tot quan ell ja no ho feia. Hi hem pogut parlar i l’entrevista sortirà sols en qüestió de dies, però puc avançar que ens trobem davant d’una persona que manté les seves inquietuds i preguntes, la seva passió per explicar i dialogar.

És algú que no té en compte el seu propi cinema i com aquest dialoga amb ell mateix, sinó que, simplement, com si fos poc, decideix endinsar-se en allò l’interessa. Després de les seves incursions en la televisió, aquest és el seu retorn al cinema i busca fer-ho per la porta gran. Vigalondo no s’amaga de les seves obsessions, d’allò que l’inquieta, al contrari; s’hi capfica i s’hi recaragola en un bany on ambiciona allò màxim i absolut.

Henry Golding i Beatrice Grannò en un fotograma de Daniela Forever. // Filmax

El director càntabre pren el camí de molts altres autors previs, on la metafísica de les emocions i els records permet un profund i intens viatge a allò més pur i innocent, al cor de la identitat. Després que la Daniela mori, el Nicolas, la seva parella, viurà un esgotador camí del dol on es negarà a acceptar aquesta pèrdua i allò que és, volent viure en la memòria del que va ser, així, en pretèrit. Quan s’assabenta que hi ha un projecte revolucionari que permet controlar els somnis, s’hi embarcarà fins a la bogeria màxima, des del descontrol absolut que provoca aquella soledat on ja no hi ets ni amb un mateix. Vigalondo apel·la a aquella màgia intensa que suposava el guió de Kaufman a Oblida’t de mi (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, que el canvi de títol no té comparació), on s’aplicava el procés invertit, per poder oblidar a l’altre. L’amor, com a representació màxima del que ens defineix, és tan capaç d’omplir-nos de joia com d’abandonar-nos en la desolació; tan cert, que ho donaríem tot tant per retornar a allò que se’ns ha pres com per fugir-ne en la desesperació de la supervivència.

És impossible situar-se contra la voluntat de la pel·lícula; desborda de bones intencions i missatges a aplaudir. Suposa un cant a la problemàtica de la nostàlgia i al poder de l’acceptació, a aquell amor a un mateix que tant ressona en el cinema i la societat en general d’avui en dia. Ara, també pateix la gran problemàtica del cinema actual; la pel·lícula s’enrosca tant en ella mateixa que dilata en excés el conjunt de grans idees que la configuren, acabant sent una pel·lícula d’hora i cinquanta minuts, però que perfectament li sobren vint o trenta. Defuig del viatge de Nolan a Origen, encara que jugui amb la mateixa idea dels somnis creuant-se; en lloc de l’espectacularitat de la ciència-ficció, Vigalondo s’acosta a un intimisme que hauria funcionat molt millor en forma de petita història, de conte senzill, però tremendament ric i filat, com el Petit Maman de Céline Sciamma, per exemple.

Henry Golding en un fotograma de Daniela Forever. // Filmax

Daniela Forever, com un viatge on el jazz del cotxe combat contra la tempesta que ressona de fons, creix en el record per la seva proposta i combat la tediositat que un pot sentir durant el visionat. Plegada de brillants idees i més enllà del seu guió, la introspecció fantàstica de Vigalondo suposa un desplegament visual descomunal, on el racó dels somnis són d’una experiència cinematogràfica descomunal, combatent la imatge en format quadrat i de fotografia grisa quan es retrata l’opressiva realitat.

És, segurament, impossible no sentir decepció, sobretot entenent la grandiositat que busca el director amb el recull de tan valuoses idees i el resultat final. No obstant això, tant de bo moltes més Daniela Forever en moments en què cinema està tan plegat de filtres i mancat de personalitat.