Crítica ‘Strange Darling’ (2024), el thriller eròtic que podria guanyar Sitges

Mitjanit. Consumits totalment, ja en ment i carn, per la injecció en vena de cine de gènere. La sala a les fosques. Apareix un títol en anglès que diu “Rodada en 35 mm”. El públic de l’auditori esclata en aplaudiments. Aquesta sols va ser la primera mostra de la devoció absoluta que va sentir Sitges per una de les grans pel·lícules presentades al festival, si no la millor. N’hi ha molts que diuen que Strange Darling és clara candidata a guanyar el festival, tocarà sortir de dubtes aquest cap de setmana...

El que és segur és que ja s’ha estrenat avui divendres a les sales d’arreu i és d’aquelles oportunitats on l’audiència general podrà gaudir sense cap mena de dubte del cinema d’autor que mescla intel·lectualisme formal i entreteniment brutal. Mollner, a qui he pogut entrevistar i en qüestió de dies serà publicat, desborda cinema per tot arreu i apel·la a aquells clàssics instantanis que no semblen formar part de l’època en què es conceben.

Willa Fitzgerald en un fotograma de Strange Darling. // Miramax

Fent un avenç del que trobareu a l’entrevista, li pregunto per com creu que el seu film es relaciona amb la societat, entre la possible herència dels thrillers eròtics dels anys 90 i l’onada de reflexions sobre la posició de la dona en el cinema actual. És allà on saps que et trobes a un autor de veritat. Algú que es posa a riure quan se l’intenta encasellar en les etiquetes que sempre busquem els crítics per trobar referències i adjectius. És un director amb un món personal tan clar i ben definit que, sent conscient de què l’haurà format, es limita a voler explicar aquella història que, obsessionant-lo al màxim, ja és d’ell i se la fa seva. Strange Darling arranca amb una dona rossa, vestida de vermell, corrent cap a la càmera, desesperada... Pausa. Ens detenim davant el seu rostre consumit pel gra de l’analògic. Títol i ens n’anem al capítol 3. A partir d’aquí, la resta, un viatge total a allò que ens recorda perquè vam decidir el cinema com a expressió de la realitat, ho haurà de descobrir l’audiència.

La pel·lícula es teixeix de forma meticulosa, però sense abandonar en cap moment el sentit de l’espectacularitat. No l’espectacularitat de l’acció banal, sinó la d’un thriller que no oblida la construcció de la tensió a base de contínues sorpreses i girs de guió. Si de per si la mateixa pel·lícula és una ultraatractiva història de personatges complexos, que no són el que diuen, pren una decisió artística que la catapulta a ser narrativament brillant, recordant l’esperit manipulador dels grans autors del thriller. Construeix un relat tarantinià de sis capítols més un epíleg final, on l’ordre d’aquests és alterat. Del tercer podem passar al cinquè, per anar al primer i tornar al tercer, per exemple. D’aquesta forma, el que podien ser personatges misteriosos i complexos, ara són divertidíssims fills de la seva mare i sense escrúpols, alternant-se sempre els conceptes de víctima i assetjador, presa i caçador.

Willa Fitzgerald i Kyle Gallner en un fotograma de Strange Darling. // Miramax

No hi ha cap mena de comparació entre el digital i una pel·lícula rodada en film; en tota escena es nota el pes, la presència del que omple el pla, rere la saturació i vivacitat d’uns colors que copulen entre ells per oferir la millor de les fotografies. Mollner és brutal en la seva història de persecucions i ofereix una atmosfera que transporta a l’espectador de gaudir dels diàlegs immersos en el fum del tabac i el blau del neó a la tensió del suspens i la revelació dels secrets dels personatges.

És cert que l’alteració dels diàlegs és un recurs que ja avança que hi ha quelcom ocult, però ens rendim a la fermesa de la càmera de Mollner, el magnetisme de la parella protagonista i una brillant banda sonora que catapulta el film a allò més sobri i monumental, incrementant el pes de les imatges. Quedem rendits a un autor en majúscules, sent sols el seu segon llargmetratge i que, havent-hi parlat amb ell al llarg del festival, puc explicar que no hi ha altre motiu pel qual actua que l’amor al cinema.