Crítica ‘Canina’ (2024), Amy Adams falla en l’intent de transformar-se en gossa | ‘Nightbitch’

Rigoberta Bandini començava cantant a Perra, de les seves primeres cançons a convertir-se en himnes feministes: “Si jo fos una gossa, totes aquestes pors es dissiparien i viurien en harmonia i llibertat. Crec que tota la meva existència seria molt més amable i liberal.” Just un any abans, Rachel Yoder publicava Nightbitch, llibre on la protagonista es transforma en gossa, i ara és el torn del cinema, on Marielle Heller adapta la novel·la.

Després del seu pas pel festival de Toronto, la pel·lícula ha arribat a Sitges dins la competició oficial i, sens dubte, sent una de les pel·lícules amb més renom. La sempre imparable Amy Adams ara es metamorfitza en gossa com a metàfora del salvatgisme de la maternitat, convertint-se en un relat sobre l’empoderament femení i la seva contraposició amb la paternitat.

Amy Adams en un fotograma de Canina. // Fox Searching

En efecte, la pel·lícula resulta tan desastrosa com la seva premissa pot anunciar. En el fons, no podem evitar sentir simpatia per ella, la frescor amb què avança i la causa que defensa; però la transformació canina des del realisme que pot suposar una pel·lícula molt més pròxima a la banalitat d’un culebró de la tarda és, sens dubte, ridícula. Canina és d’aquells exemples d’obres plegades de bones idees, però terriblement executades. En aquest festival ha sigut molt més funcional Animale, un drama francès més proper al suspens que pot generar el fantàstic; en ella, Emma Benestan, la directora, s’endinsa en la regió de Camargue, especialitzada en la cria de toros pels espectacles, on aquests s’enfrontaran amb els homes; enmig de tot plegat, la protagonista s’introdueix en aquest món tan masculí, descobrint que els seus habitants són bèsties molt més perilloses, acabant convertint-se en un toro que, alliberant-se dels prejudicis de la natura, desafiarà a aquells que l’envolten.

Animale està molt lluny de ser una gran pel·lícula, cau en el previsible i li manca exploració en la mitologia kafkiana de la metamorfosi, però assoleix retratar una societat fosca on crear l’ambientació necessària d’aquesta transformació. En canvi, Marielle Heller es limita en un entorn clarament estatunidenc i convencional, disposat a poder funcionar amb un gran públic que sols necessiti discursos mastegats i senzills. És innegable que Amy Adams, sent mitja pel·lícula total, vaja, com sempre, és divertidíssima arrossegant-se per terra, tocant-se els ullals o bordant i rugint, però la pel·lícula en cap moment acaba de saber si busca ser una comèdia, un drama amb missatge social o un film fantàstic. En el fons, podria acostar-se més al drama social amb agilitat divertida en els diàlegs, però aquests tons es mostren com dos pols que es contraposen en la narració i anul·len pràcticament qualsevol efecte del resultat.

Scoot McNairy i Amy Adams en un fotograma de Canina. // Fox Searching

De tot el que ofereix, hauria sigut molt més interessant endinsar-se en el que Animale es queda a mig camí, que és el terror de la metamorfosi, el que, portant-ho en un extrem, hauria ofert un body-horror tremendament aplaudit a Sitges, especialment per la imprevisibilitat en una pel·lícula estatunidenca d’aquestes característiques.

Si Amy Adams és mitja obra, no hi ha dubte que l’altra meitat recau en el personatge del seu fill, un nen divertidíssim que accepta totes les bogeries d’una mare que busca el misticisme de la maternitat. Ofereixen una dupla que, les coses com són, sostenen amb gran entreteniment una pel·lícula condemnada a ella mateixa per falta d’ambició i personalitat. En canvi, el personatge del pare és d’allò més monòton i previsible, una contraposició de rols sense sorpreses ni desenvolupament. En fi, com pràcticament tota la pel·lícula. Una llàstima pel cinema de gènere.