Crítica ‘Kontinental ‘25’, Radu Jude triomfa en la seva nova sàtira distòpica

On va el cinema? Metamorfitza, es transforma, sens dubte. Però on? En què? Ja no es tracta de classicisme contra modernisme. Les avantguardes contemporànies exploren l’ultramodernisme, un diàleg sobre les formes possibles del llenguatge cinematogràfic, buscant les diferents mirades de l’hiperestilització davant d’una destil·lació del poder de la imatge, devaluada per la seva normalització i sobreexposició a les xarxes socials.

Guanyador del Festival de Berlín el 2021 amb Un polvo desafortunado o porno loco, el romanès Radu Jude s’ha convertit en pura irreverència, un rostre que mai deixa indiferent, provocació total, la cara d’un nou cinema, capaç d’atraure tant els amants de la mala gaita, pluja d’insults descontrolada i llibertinatge absolut, com els exigents d’allò encara mai vist. Després d’un èxit descomunal en el nínxol de la cinefília d’autor amb No esperes demasiado del fin del mundo, retorna a la Berlinale amb Kontinental ’25 per competir, de nou, per l’Ós d’Or.

Eszter Tompa en un fotograma de Kontinental '25. // Berlinale

Jude es manté en la seva proposta d’una crítica i retrat social tan feroç com el seu mateix cinema. Hipertrofia tant en excessos les situacions delirants, defugint clarament de la realitat i recreant-se en fatalismes i clixés del poble romanès, que capgira la seva imatge i aquesta es transforma en un poder pràcticament documental. No esperes demasiado del fin del mundo era un dilatat relat on el blanc i negre d’una jove consumida per la bogeria globalitzadora del turbocapitalisme convergia en el color d’un passat on, individus que ja es trobaven cap a aquesta fi del món, eren capaços de trobar-se des de la simpatia i la sensibilitat (mai deixant la comicitat de la seva fredor, com si de personatges de Kaurismäki es tractés). Ara, amb Kontinental ’25, el director es manté des de la mateixa mirada, mai oblidant la cosa delirant del descontrol i surrealisme dels temps d’avui dia, però capficant-se encara més en la desgràcia que els provoquen, com si tant els nostres protagonistes com nosaltres mateixos ja ens trobéssim en aquesta fi del món.

Molt més reduïda en la seva durada, Kontinental ’25 pot semblar una pel·lícula més senzilla i petita. De fet, dins la grandesa en què es troba, podria arribar a ser-ho, sense acabar d’atrapar l’èpica fatal de la seva anterior obra. La veritat és que, en el fons, tampoc sembla voler fer-ho. La pel·lícula parteix d’un home abandonat pel sistema que reclama monedes a la resta de ciutadans, busca pels boscos i escombraries i vol ser desnonat per les institucions. Però ell no és el nostre protagonista, sinó l’Orsolva, interpretada per una magnífica Eszter Tompa que, com ja feia Ilinca Manolache a No esperes demasiado..., és una mescla mordaç de comèdia innata i desesperació explosiva. Ella és qui s’encarrega del procediment i que, després d’haver intentat ajudar sempre al rodamon, presencia com aquest se suïcida. El que semblava ser una nova incursió en el fantasiós retrat de la (pseudo)realitat (o post-realitat), es transforma en una pel·lícula que creix amb el metratge, que dota d’una impressionant crítica cap al silenci capitalista.

Marius Panduru, Eszter Tompa, Vlad Semenescu, Dan Ursu en un fotograma de Kontinental '25. // Berlinale

El món creat per Jude és orfe d’esperança, tots són intents desesperats de supervivència, de respondre a uns instints primaris indomables que ens converteixen en espècies salvatges, habitants d’un terror urbà tan arrelat que ni espanta, ja tothom ha acceptat la distopia. En el fons, la ciència-ficció és la nova realitat. Al llarg del viatge de la nostra protagonista, som testimonis de la seva pèrdua de fe en tot, la seva culpabilitat per no haver sigut capaç de salvar un home que ja no volia que el salvessin.

No sabrem cap on va el cinema, però, sens dubte, cineastes com Radu Jude són necessaris per demostrar-nos les possibilitats i dependències ultramodernes de la imatge. Aparentment, des de l’extrem oposat, Jude s’acosta molt més del que podria semblar al cinema de la georgiana Dea Kulumbegashvili. Són mirades incòmodes, d’ultradescontrol o crueltat, però enormement valents, dilatant les escenes i situacions per trobar la veritat en el que retraten i lluitant contra l’homogeneïtzació de la imatge.