Crítica ‘What Does That Nature Say to You’ (2025), el viatge a la veritat de Hong Sang-soo

Molt pocs autors són mereixedors de les qüestions més existencials en l’art. A pocs escriptors els permetríem atrevir-se a dialogar entre les seves pàgines sobre el qui som, com ens relacionem i per què, quins actes ens defineixen i qui som realment rere la màscara que portem. De la mateixa manera, i mai infravalorant les seves possibilitats narratives, a molt pocs els permetríem fer-ho a través de la imatge.

A les acaballes de la Berlinale d’enguany, Hong Sang-soo retorna a la seva segona casa per tancar la competició d’un festival que, amb un nivell alt, encara no havia sorprès amb cap excel·lent pel·lícula. El mensaje d’Iván Fund, Blue Moon de Linklater i Dreams de Johan Haugerund són obres increïbles, però no amb la capacitat de destacar amb mestria absoluta. En efecte, havia de venir el director sud-coreà per capgirar-ho tot, remoure’ns per dins, de dalt a baix, retratar-nos de ple en una pantalla convertida en mirall, fer-nos sentir persones totalment diferents de les que havien entrat a la sala de cinema per veure la seva pel·lícula, i recordar-nos de què va tot això del cinema.

Ha Seongguk, Kwon Haehyo en un fotograma de What Does That Nature Say to You. // Berlinale

La nova història del director parteix d’una parella jove quan ell la porta a casa. Fascinat per la seva grandesa, la noia el fa acostar-se a l’entrada perquè la vegi de més a prop. De cop, s’hi aproxima el pare; entre uns primers silencis incòmodes i tota la sala de cinema rient pel pols còmic del moment, els personatges flueixen. El pare acaba emportant-se’l a fumar per conèixer-lo, el noi dina amb la parella i la seva germana i sopa amb tota la família. Amb l’aparença narrativa de la pel·lícula més enlluernadora i positiva del director, el film es construeix com una obra plena de felicitat, de personatges que troben en les paraules i la cosa més comuna la forma d’entendre’s, descobrir-se i estimar-se. Però hi ha molt més enllà. La pel·lícula es transforma dues vegades, metamorfitza doblement. La primera, en la pantalla, alterant el to de la història i desxifrant què ens vol explicar realment el Hong Sang-soo; la segona, en les nostres ments en acabar el visionat, parasitant-nos i hibridant en una raó irrefutable, una que no deixa de ser una verbalització del que tots som conscients que ens acompanya com a individus complexos d’una societat recarregada d’hipocresia supervivent. Som tan bons com sembla? Quanta veritat hi ha rere les nostres paraules? Fins a quin punt podem jutjar la veritat dels altres?

What Does That Nature Say to You és tan ferotge com misteriós el seu títol. És una pel·lícula d’allò que no s’explica, l’imperceptible a primera vista, però que sí que s’olora, que es percep des de la sensibilitat, amagat entre silencis ensordidors i mirades perdudes. El film del sud-coreà debat sobre qui hi ha darrere els personatges que interpretem en el dia a dia, entre tantes paraules llençades vàcuament, del que construïm al nostre voltant i ens difumina dels nostres fantasmes i passat o allò que no volem afrontar.

Soyi Kang, Ha Seongguk, Cho Yunhee, Park Miso, Kwon Haehyo en un fotograma de What Does That Nature Say to You. // Berlinale

Amb els anys, el director s’ha desprès al màxim de tota la sobreestètica i estilització possible; el mateix que molts ja han assenyalat en Pedro Almodóvar, per exemple. Són autors que, amb el temps, es rendeixen a la causa narrativa de les seves pel·lícules, destil·lant tot allò que la pot aclaparar. Però el cas de Hong Sang-soo és encara més extrem, recorrent a càmeres de vídeo, fins i tot a una imatge que, en altres casos, titllaríem de lletja, però que en ell tot cobra sentit. Al final, tot és un moviment homogeni, una dansa sincronitzada per arribar al cor de què ens commou, un viatge radical a l’essència, a la nostra natura, com diu el títol.

Sense voler entrar en les seves decisions artístiques a la roda de premsa del festival, el director semblava no donar-li importància als detalls del seu film, els simbolismes i el seu vers, com si simplement li hagués sortit així. En el fons, Hong Sang-soo decideix no explicar-se per què ja es despulla en la pantalla, i això el converteix en un grandíssim autor.