Crítica ‘Oppenheimer’ (2023), de Christopher Nolan

Steven Spielberg va necessitar dirigir ‘Schindler’s List’ per ser considerat per la mal anomenada comunitat cinèfila un autor i no director de pel·lícules d’espectacle i familiars per a qualsevol públic, encara que no fos entès en l’art. El mateix elitisme no podia alabar als germans Coen per fer comèdia fins a ‘Fargo’ i posteriorment l’encara més solemne ‘No Country for Old Men’.

L’èxit popular de Christopher Nolan, qui va pràcticament iniciar tota l’onada de pel·lícules de superherois, algú que s’ha volgut superar film rere film amb clares densitats narratives, plenes de conceptes científics i girs de guió, l’ha portat a ser contínuament criticat pel purisme cinèfil. La sobreexplicació narrativa o tot de trampes argumentals per a una innecessària complexitat per generar imatges més grans que la pròpia vida han servit d’excusa per perseguir-lo per ser capaç de meravellar a qualsevol espectador. Haver convertit en blockbuster el cine d’autor ha desencadenat en una irregular però atractiva filmografia, de vegades més equilibrada i d’altres més extravagant. És ‘Dunkirk’ contra ‘Tenet’. En aquest cas, ‘Oppenheimer’ juga a la lliga de la primera.

El director londinenc torna a abandonar els terrenys de la ciència-ficció i cine negre tal com va fer per explorar el bel·licisme el 2017. En aquest cas emmarcar-se en el biopic dramàtic no podia semblar gir més radical en la seva carrera. Les claus, però, hi continuen sent. Homes pertorbats per les seves relacions personals que s’endinsen en la recerca d’una heroïcitat individual pel bé col·lectiu que els permeti el reconeixement extern per a redimir-se, diferents línies temporals que s’intercalen en un relat altament rigorós i tens i el valor científic per augmentar-ne la càrrega dramàtica.

El millor Nolan no és el que es creix sense fi i on la magnitud dels fets es menja la veracitat o el control narratiu, sinó l’íntim. El Nolan contingut i més personal. Aquí hi ha la clau d’‘Oppenheimer’. És la major declaració de maduresa del seu director. Malgrat les tres hores i on la tensió d’algunes seqüències sembla reduir-se, en cap d’elles es deixa d’endinsar en els seus personatges, que mai havien semblat estar tan ben definits per les seves relacions interpersonals. En un món de guerra, secretisme i persecució civil, ple d’odi i de gent que no sap trobar-hi l’amor, Nolan centra tota la càrrega en el seu protagonista i les persones que decideixen envoltar-lo. És la definició continguda i personal la que li permet fer un enorme retrat de tota una època nord-americana. Mentre les figures femenines sempre havien sigut importants i de clara motivació (‘The Prestige’) o el propi late-motiv de la pel·lícula (‘Memento’), mai havien resultat tan icòniques. La primera aparició de nudisme i contingut sexual en l’obra de l’autor no és gens gratuïta, sinó una nova declaració d’intencions que permeten ser dels majors moments de definició en la psique dels nostres personatges; nudisme físic per donar pas al psicològic. Altrament, ens trobem amb el clar empoderament de Kitty Oppenheimer (Emily Blunt), reconvertida en una espècie de Lady Macbeth de moralitat menys reprovable per ser la força del nostre heroi redimit.

Si bé estem acostumats a una densitat temàtica que ens traspassa la sensació del propi pes de la càmera, en la mateixa línia d’autors com Bigelow o Fincher, mai Nolan havia sigut tan radical en la forma. Malgrat el classicisme temàtic, aquest radicalisme formal s’estableix en perfecte equilibri amb el fons, desembocant en un malson psicològic en la ment del pare de la bomba nuclear que ens endinsa en els terrenys del terror, deformant la pròpia imatge i vorejant l’onirisme del millor Aronofsky.

Nolan ja es troba en una plenitud artística on cada plànol és important i perfectament controlat al detall, amb un domini del fons que, fins i tot en silenci, pot parlar més que el personatge central. A ‘Oppenheimer’ sols se li pot retreure la capacitat de generar una de les majors seqüències dels últims anys i que després no pot superar (ni tan sols igualar) al clímax del tercer acte i de tota la pel·lícula. Tanmateix, el viatge val la pena per redimir-se amb el director, com si fóssim un dels seus turmentats personatges. Nolan mai havia deixat de ser tant Nolan seguint sent Christopher Nolan.