Crítica ‘Misión Imposible: Sentencia mortal, parte 1’ (2023) | ‘Mission: Impossible - Dead Reckoning Part One’

Des que Tom Cruise va ser per primera vegada Ethan Hunt sota la mirada del mestre De Palma en aquella meravellosa ‘Mission: Impossible’, alguns sempre l’hem continuat escollint com la millor interpretació del que ha de ser aquesta saga. Les irregularitats de Woo i Abrams (tanmateix, aquest últim rescatable) que la van seguir no semblaven oposar-hi massa resistència, però ja amb l’èxit de Bird en la quarta entrega i l’assentament de la visió de McQuarrie, no és que l’autoria de la càmera de De Palma es vegi amenaçada, però queda palès que no és l’únic capaç de revitalitzar amb tanta força la franquícia.

Una de les claus de l’èxit de ‘Mission: Impossible - Ghost Protocol’, la quarta, era el retorn a l’esperit d’equip, defugint dels intents de centrar-se sols en el protagonisme evident de Cruise com si hagués de ser un altre James Bond o Jason Bourne de torn. Es basa en la creació d’una família dedicada a una feina que els ha fet perdre la seva pròpia família. Una germanor no basada en les perícies d’un únic protagonista que haurà de salvar el món, sinó que aquest s’enforteix de les relacions que ha aconseguit crear, i aquestes d’ell. És l’estima cap als que t’envolten la que obre camí cap al descobriment de la seva pròpia identitat al llarg de les pel·lícules.

Ja la cinquena entrega, ‘Mission: Impossible - Rogue Nation’, ampliava i enfortia aquestes relacions. Si bé l’aclamada sisena part servia per utilitzar aquests vincles ja establerts per aprofundir amb una sensibilitat innovadora en la psique de Hunt, la setena, i a l’espera de la conclusió amb la segona part, ha depurat com mai la temàtica. No deixem de tractar amb pel·lícules d’acció i amb la cerca de l’espectacle per davant de tot; estem lluny de les densitats narratives de Bergman, però aquesta no és la seva lliga. L’hem de situar en el marc de les obres més comercials i justament desmarcar-s’hi quan pràcticament ningú ho aconsegueix i aportar-hi  tal personalitat mantenint el to és digne de ser considerada possiblement la millor saga d’acció dels últims temps.

L’acumulació de subtemes, antagonistes terroristes que atempten contra la població o fins i tot la seguretat mundial i escenes d’acció una rere l’altra poden cansar l’espectador i és aquí on més es requereix l’enginy dels guionistes per, emmarcant-nos en el seu context, no perdre mai la veracitat. La recerca d’un perill que supera els anteriors ja vistos pot desequilibrar això explicat, però és l’anàlisi de la situació social actual i el nostre desenvolupament interpoblacional els que en mantenen la magnitud del que s’està relatant. Al nivell de com George Miller aprofitava la crisi del petroli per introduir-se en una societat apocalíptica basada en la supervivència a ‘Mad Max’, McQuarrie utilitza tot el debat de les noves tecnologies i la globalització per assentar un terror d’inseguretat on l’equip protagonista del FMI requerirà més que mai del seu vincle per fer-hi front. Amb ecos del Bourne perseguit per la seva pròpia agència o John Wick fugint sense parar al llarg de les tres últimes pel·lícules de la saga, és l’excusa perfecta per retornar al Tom Cruise que no para de córrer, escala gratacels i s’agafa a avions.

L’espectacularitat i dedicació al públic no decau, sinó que segueix en escala i li afegeix el to èpic necessari per iniciar-ne la culminació. Un doble inici tal com passava a ‘No Time to Die’ ja n’estableix els preparatius, així com noves introspeccions de major maduresa en la soledat i el passat de Hunt. McQuarrie dota d’enorme equilibri entre autoconsciència per poder homenatjar les anteriors entregues (amb especial afecte a l’obra de De Palma) i un desplegament tècnic majestuós.

Allargant més el metratge a cada entrega es podria creure que és resultat de les tendències actuals, i segurament n’és el cas, però aconsegueixen omplir de misticisme, desenvolupament de personatges o tensió cada escena de manera que no sembli que cap d’elles pugui ser retallada. Al llarg dels anys, s’ha assolit un balanç increïble entre els diàlegs dramàtics sent la calma abans de l’espectacular tempesta, i l’arribada d’aquesta.