Crítica ‘Jackie’ (2016), de Pablo Larraín

La ficció sempre ha permès retratar i acostar-nos al màxim nivell possible a la realitat, immortalitzant i fent justícia a fets o visions que no trobarien camí per fer-ho sense ella, n’és exemple el neorealisme italià; de la mateixa manera ha servit per ser una abstracció d’aquesta realitat, una il·lusió onírica on escapar i on les fantasies són la nova realitat per defugir o justament rebuscar en la pressió que ens envolta, podent ser Lynch qui més n’ha depurat les formes. A ‘Jackie’, i de la mateixa manera com aconseguiria a ‘Spencer’, Larraín se situa enmig dels dos mons.

Després del potencial demostrat amb produccions xilenes i d’haver-se endinsat en el biogràfic amb ‘Neruda’, aquesta era l’oportunitat de fer el salt a una producció americana on, això sí, la senya de l’autor marca el to del film de principi a fi. Si bé ‘JFK’ d’Oliver Stone era un thriller centrat en la investigació policial de l’assassinat del president, aquí Larraín s’uneix al club d’aquells interessats en les segones figures (tal com feia Bellocchio a 'Vincere' amb Ida Dalser, amant de Mussolini), les ocultes i de les que ningú parla, aquelles que necessiten que s’hi faci justícia i la seva realitat sigui també retratada.

L’estil del director xilè immortalitza la figura de Jacqueline Lee Bouvier, la persona que també hi havia a banda de Jackie Kennedy. L’abstracció de la realitat confereix un cos en forma de malson asfixiant i és aquest impressionisme estilístic el que, al seu torn, millor funciona per aproximar-se a la realitat més profunda.

Natalie Portman no havia estat tan immensament a punt de trencar-se a cada segon i a la vegada amb una força interior descomunal des del paper a ‘Black Swan’ que li va conferir l’Oscar a millor actriu protagonista. Portman i Larraín conjuguen perfectament perquè els primers plànols l’asfixiïn i perquè ella es faci petita enmig de tanta multitud, poder i secretisme en els plànols generals o oberts; a cada fotograma d’ella sola entre les enormes sales de la Casa Blanca sembla que aquestes estiguin a punt de menjar-se-la. La tragèdia l’envolta i la persegueix mentre aparenta una peça de porcellana que balla solitària en els espais buits que la conformen a partir d’ara. El vestit rosa tacat de sang serveix de meravella per trobar aquesta tendresa enmig de tant terror. La figura dels fills, de la mateixa manera en com Diana Spencer s’hi relacionava a la pel·lícula del director xilè dedicada a ella, és clau per aportar en el personatge femení una força innocent i pura enmig de tanta opressió i corrupció emocional. La mirada de condescendència d’una persona destruïda i abandonada no implicaria una nova i més revolucionaria visió; és l’empoderament assolit al llarg del film i a mesura que ella pren partit i poder sobre la decisió de com serà la cerimònia del funeral on s’imparteix la justícia que la història i el personatge requereixen. Mentre ella lluita per preservar l’honor i memòria del seu marit, Larraín homenatja la d’ella i la seva força interior.

Movent-se en aquests abismes dramàtics on l’emoció pren tan partit és arriscat i per moments pot jugar en contra, en especial quan es trenquen o exploten altres personatges secundaris, com és el cas del germà Robert Kennedy, pels que no sentim la mateixa empatia. Tret d’ocórrer molt ocasionalment, peca de jugar amb la morbositat dels fets i l’atracció previsible que es pot sentir en retratar el moment de l’assassinat; la seva importància és vital per ser l’incident incitador de la història, però aquests són els fets que ja es coneixen i quan la pel·lícula juga amb la seva omnipresència a l’aire, perceptible, però invisible, confereix molta més potència; rebuscar en ells dota a l’obra d’una plasticitat emocional que xoca amb tota l’enormitat de la resta del relat, on la introspecció en el desconegut pren el paper protagonista i ja sols la presència d’ella amb el vestit tacat agafa molta més força sobre la tragèdia.

L’evolució de la pel·lícula i, per tant, del personatge amb les escenes històricament posteriors de l’entrevista d’ella amb el periodista permeten mostrar aquesta fortalesa, guanyada a base de supervivència en un món de què ella no en formava part (el contrast de la seva serenor i intel·ligència amb la seva innocència i timidesa és clau en revisitar les imatges d’ella, encara sent la Primera Dama i parlant de les diferents sales remodelades de la Casa Blanca), i que és el millor homenatge que es podia fer al seu paper.