Crítica ‘Beau tiene miedo’ (2023), d’Ari Aster | ‘Beau Is Afraid’

Després d’haver-se convertit en els principals empoderadors del terror actual amb la nova onada de l’anomenat “terror elevat”, Eggers (‘The VVitch: A New-England Folktale, ‘The Lighthouse’) i Aster (‘Hereditary’, ‘Midsommar’) han ampliat les seves filmografies amb els seus projectes més ambiciosos, jugant amb nous territoris, però, això sí, sense abandonar el gènere que els va consolidar. ‘The Northman’ era l’èpica i brutal llegenda nòrdica purament shakespeariana que aprofitava tota l’herència mitològica que ja prèviament demostrava el seu autor en una història de venjança, ambició i amor. Aquí, Aster no abandona en si el cinema de gènere i en el fons tampoc les càrregues dramàtiques de família desestructurada amb què ja havia treballat; l’evolució en el seu estil ha sigut d’afegir-hi molta més mala gaita i sàtira enmig de tanta desesperació i solitud.

En una societat novaiorquesa apocalíptica, de constitució radicalitzada, però tampoc tan lluny de la realitat perquè aparenti una paròdia d’aquesta i la consumició emocional, de seguretat i de personalitat que hi ha, actuant tots com ho fa el del costat i, tanmateix, de forma egoista, convertits en morts vivents destinats a la seva pròpia destrucció. Beau encara no ha pogut marxar de casa seva per emprendre el camí de visita a la seva mare que el malson del seu èpic viatge ja el comença a perseguir sense fi. Davant de contínues persecucions, lluita per la supervivència i pèrdues d’una pròpia casa, ja comencem a entendre el nostre protagonista. Abandonat, traumatitzat, sensible a tota mena d’estímuls i estressos, rep la desbocada notícia de la mort per decapitació accidental de la seva mare. A partir d’aquí, és la necessitat d’emprendre la seva pròpia Odissea la que l’encararà de forma directa amb els seus temors i l’obligarà a lluitar contra ells, encara que sigui per amor a qui els va provocar.

L’èpic poema d’Homer ha estat adaptat en contínues ocasions a la pantalla gran, des dels viatges transcendentals que definiran als nostres herois en el seu camí a les pel·lícules de Pixar (‘Finding Nemo’, ‘Inside Out’) a la també paròdica, però més directa adaptació que van fer els germans Coen amb ‘O Brother, Where Art Thou?’. Aquí, sota aquell primer títol de ‘Disappointment Blvd.’ que es converteix en aquest Beau que té por, la qüestió no és sols haver de fer front als seus traumes acumulats durant la infància, sinó el si serà capaç de superar-los. D’estar ingressat a la casa d’un metge que li impedeix seguir el viatge per a retrobar-se amb la seva mare abans es compleixi el funeral, a ser perseguit per un maníac exmilitar que pateix síndrome posttraumàtic o a trobar-se en un càmping de teatre amateur que explica la història del nostre propi protagonista...

A Aster no li falten idees, referents ni vies per analitzar els problemes socials actuals. No obstant això, les seves intencions en desinflen el pes dels resultats. Davant la seva pròpia comparació amb “un ‘The Lord of the Rings’ jueu, però que simplement va a casa de la seva mare” entens que problemes evidents de base pel que fa a guió i al seu posterior últim retoc en el muntatge esgoten a l’espectador davant de tanta immensitat d’estímuls i resten èpica en tot el que s’està relatant.

Recordar que Joaquin Phoenix està enorme a cada pel·lícula que protagonitza acabaria sent tan repetitiu com Aster amb les seves idees (brillants, però justament es requereix subtilesa i tacte per aconseguir enlluernar). Justament pel fet d’aquesta dedicació absoluta del seu actor amb unes imatges tan exigents d’atenció, aquestes perden pes i es converteix en un llast majúscul per a una pel·lícula que busca l’emoció de l’èpica més demandant i emocionalment transcendental.

Aster considera que la principal arrel del mal en la nostra societat és la seva herència, la de generacions que veuen de les seves passades i que els van formar. Parteix d’una base interessantíssima i arriba a la millor comèdia per parodiar-ho, la por a morir en assolir el teu primer orgasme, el teu moment de màxima llibertat i que és el que dona pas a aquesta pròxima nova generació. El record d’amors impossibles de la infància, l’espera a la virginitat fins a retornar a l’alliberació amb aquests, la por a la vellesa en la solitud, l’atreviment a un empoderament com a resposta davant dels traumes generats per la seva mare i la pèrdua del pare... Aster treballa amb una quantitat d’idees transcendentalment molt potents i que, malgrat el seu desgast, enmig de contínues mescles de diferents llenguatges cinematogràfics que, sens dubte, enriqueixen la densitat de les imatges barroques que la constitueixen, semblen evolucionar per a una excel·lent resolució del camí del nostre heroi.

Malgrat tot plegat, després de tanta exigència, Aster creix en excés i confia més a seguir en la ridiculització de totes aquestes idees i en l’escala exponencial de bogeria per bogeria que no en l’atreviment i la via més madura i intel·ligent d’arrodonir-les i equilibrar la comèdia delirant amb l’arc dramàtic que requereix, just quan la història i el relat més ho demanda. El que podria haver sigut una bona obra, irregular, però interessant i on voler retornar, al final esdevé un regust amarg de broma pesada i repetitiva que es basa en la simple acumulació de sketches.