Crítica ‘La Casa del Dragón’ segona temporada (2024), torna imbatible el xoc Targaryen | ‘House of the Dragon’

La passada matinada de dilluns va arribar l’últim capítol del qual ha tornat a ser la meravella del moment. Juego de tronos va omplir les sales d’estar de mig món i estava en boca de tothom, liderant una onada que ha portat la televisió a la primera línia de l’entreteniment cinematogràfic. Ara, La casa del Dragón pren el testimoni i torna a mostrar com es poden defensar els codis narratius i l’estilització de la imatge des de la petita pantalla.

La globalització ha implicat que la influència de la sèrie vagi més enllà del boca a boca, convertint-se en un fenomen social i modern i establint un culte a través de les xarxes socials a dracs, dones empoderades i homes misteriosos, tots capaços de desafiar deus i destí per protegir el seu llinatge o plaer individual. La primera temporada d’aquesta sèrie-preqüela va ser tota una sorpresa que, si bé irregular amb molts salts temporals i una clara preparatòria per a les següents temporades, ara veu fins i tot el seu nivell superat per la nova entrega.

Olivia Cooke en un fotograma de La casa del dragón. // Max

Sense suposar avenços d’aquesta segona temporada, però sí de la primera, ens trobàvem amb l’inici de la Dansa de Dracs, amb Rhaenyra, filla i proclamada hereva del difunt rei Viserys, defensant el seu dret al tron des de Rocadrac; mentrestant, Alicent, segona dona de Viserys i millor amiga en l’adolescència de Rhaenyra, defensa el seu llinatge amb un Aegon, nom sorgit de l’últim respir del seu pare, proclamat rei. La primera temporada va impactar amb la seva intel·ligència per convergir, de nou, l’espectacularitat en el seu sentit més lúdic amb l’intel·lectualisme formal cinematogràficament i la densitat política. La reducció de personatges ja suposava que el carisma de cadascun d’ells fos doblement important respecte Juego de tronos. Si bé la sèrie està plegada de grans línies de diàleg i personatges maquiavèl·lics, corruptes, nobles i seductors, qualsevol comparativa passada resultarà inevitablement en contra; almenys, fins al presentat  abans que arrenquessin els nous capítols.

Aturar-se en una ininterrompuda línia temporal permet assentar amb molta més calma les tensions dramàtiques. El conflicte i els seus principals jugadors ja estaven presentats. Ara, cal definir-los, aporta’ls-hi dimensió narrativa. De forma intel·ligent, Alicent i Rhaenyra continuen sent protagonistes, però els seus fills, amants i parelles cobren molt més espai per veure’s enriquits. Personatges pràcticament insignificants, com el de Tyland Lannister, conseller reial, o ultra interessants, però presents en un rerefons, com el de Larys Strong, també ampliaran les seves possibilitats. La reducció a vuit episodis pot resultar en contra a la consciència dels espectadors, en especial en conèixer els conflictes amagats per a una més espectacular tercera temporada. La segona de Juego de tronos, ja amb batalles i avenços narratius importants, també servia per a una preparatòria pels moments més interessants de la sèrie, mentre que les converses venecianes, les manipulacions i els excessos sense complexos omplen els passadissos i barris medievals d’un escenari que es prepara pel xoc de les passions més pures i innates.

Fotograma de La casa del dragón. // Max

Hi ha hagut tota una corrent que li ha retret aquesta disminució de conflicte bèl·lic, sobretot ja portant una temporada de preparació. Les necessitats immediates de grans estímuls de la societat moderna ignoren el foc lent que va glorificar la qual era, per molts, la millor sèrie mai feta. És cert, La casa del Dragón avança amb menys èpica, amb més meticulació, però la foscor dels actes dels seus protagonistes, els conflictes shakespearians que ressonen en tot el que mou (amor, desamor, honor, lleialtat, traïció, ambició, tirania, perversió, bondat) i un retorn a l’abstracció i misticisme fantàstic, ja present a la sèrie passada, suposen un gran avenç a les possibilitats d’aquest nou projecte.

Restem, doncs, a l’espera de les noves entregues. De moment, sols cal aplaudir la feina present; s’avança lentament, però amb bon pols, sense desdibuixar les singularitats de cada personatge; al contrari, tots ells es veuen enriquits per un guió immaculat i disposats en el pla per una direcció que estableix sense parar poesies visuals que els defineixen, pintures en moviment.