Crítica ‘Mantícora’ (2022), de Carlos Vermut

Carlos Vermut ja va irrompre en l’escena cinematogràfica espanyola amb ‘Diamond Flash’, però va ser amb ‘Magical Girl’ que es va consolidar com un dels futurs ja presents, una de les noves veus amb més força per analitzar amb profunditat i cert sarcasme de mala gaita la societat espanyola, el poder dels rols i el com estan establertes les nostres relacions. Almodóvar la va catalogar de la millor pel·lícula espanyola del segle (i això que tenia a les pròpies ‘Hable con ella’ o ‘Volver’ per competir-hi). A partir d’aquí les comparacions van ser evidents en un relat tan almodovarià i marcat per les relacions femenines que el conformen com és la intimista i desesperançada ‘Quién te cantará’. ‘Mantícora’, sense suposar el rebombori de l’obra mestra indiscutible del 2014, va arribar amb el mateix rigor i talent que aquesta.

Una mantícora és un ésser de la mitologia persa que significa “devorador d’homes”. El seu monstruós cos a base de lleó i cua d’escorpí o drac amb un cap humà implica una mescla de terrors i perills que s’amaguen rere un rostre humanitzat que els pot fer passar per desapercebuts; a partir d’aquí s’estableixen clares rimes immensament potents cap als conjunts de problemes socials, a vegades silenciosos i misteriosos, que formen part del nostre dia a dia quotidià, però d’una actuació despietada i mortífera.

Vermut traça una història amb la mateixa delicadesa i detall que el seu protagonista els dissenys de monstres fantàstics de videojocs. Al parlar de privadesa ens podem referir a allò que més mal ens fa i som incapaços de compartir pel coneixement de la incomprensió externa; però tots tenim secrets, ferides familiars, amors, desitjos impossibles, silencis ensordidors... i en especial en la filmografia del director madrileny. Si els anteriors films destacaven per un fosc retrat social a partir de diferents històries encreuades, aquí redueix l’acció a una parella jove per, fins i tot encara més, incrementar la intimitat assolida en l’anàlisi.

El director sempre havia treballat amb aquest hermetisme narratiu on paciència i atenció són requerits, exigint una posada en escena detallada i seductora entre el neorealisme i l’estilització per a poder profanar la privacitat de les vides dels protagonistes. Ell els dissecciona i obre les seves imperfeccions ennegrint el to de la pel·lícula a mesura que avança, com si d’una obra de Cronenberg es tractés. No sols aquesta referència sinó també la seva cita a ‘Mantícora’ estan lluny de ser banals; Vermut s’endinsa en el fons més profund del desig macabre i la impossibilitat d’alliberació del ser. La contínua i lògica maduració de la seva mirada conjuga de forma monumental amb la necessitat de major intimitat. És tal l’exigència d’aquesta que l’erotisme desemboca en un terror que pot recordar al kubriquià d’‘Eyes Wide Shut’, però el malson és diferent. El seu estilisme defuig de barroquismes tècnics, s’associa amb el minimalisme d’una Madrid buida i grisa, tal com la casa del protagonista, o amb l’absència de banda sonora per acompanyar els personatges; aquests queden abandonats a les conseqüències dels seus actes per sobreviure en un apocalíptic món solitari de tanta immensa corrupció de les emocions i pors que desencadenen en crims.

‘Mantícora’ és un drama pertorbadorament terrorífic on els monstres interns s’amaguen rere rostres misteriosos. Se’ns parla de la necessitat de complementar-nos socialment, que les relacions que ens envolten ens defineixin. Però és tan despietat i egoista aquest món solitari que fins i tot els monstres que s’amaguen rere rostres misteriosos necessiten equilibri per sobreviure i el troben en la tendresa de la innocència més pura, on tot el mal que corromp a les mantícores no té cabuda. De la mateixa manera, la tendresa també és interpretada com a resposta i mecanisme de defensa en la ja experimentada percepció del mal o la tristesa. Davant els pecats, el perdó, l’amor, la soledat, la necessitat, la por, la vida i la mort, sols queda la delicadesa en aquesta relació.

El film de Vermut dota de la mateixa intel·ligència narrativa de ‘Magical Girl’ per colpejar amb contundència l’espectador rere cada frase, gest o mirada, esdevenint-lo transcendental, però amb una pertorbació immensa que deixa més preguntes que respostes. Fins i tot en el seu nus, quan adquireix una espècie de to de “noi coneix noia”, la importància amb cada frase i la poètica rere la unió dels dos éssers guanya en un suspens romàntic digne dels narradors moderns més importants.

És la necessitat d’imposar sobre la taula els conflictes que ens abandonen la que, ja desmarcant-nos de l’enorme talent cinematogràfic de Vermut (ja a un nivell de mestre), converteix aquesta pel·lícula en una obra de majúscula importància social per no només normalitzar l’existència de tabús, sinó trencar-los completament.