Crítica ‘Following’ (1998), de Christopher Nolan

El debut de Christopher Nolan és de tanta autoria i força que s’hi palpaven de forma general totes les futures claus del director més important que ha tingut el cinema comercial els últims vint anys. Purament cinematogràfic, el film arranca en clau d’un fals documental urbà on el nostre misteriós protagonista, de qui mai sabem el nom, espectador de les vides alienes, segueix a desconeguts per trobar la inspiració que li manca per convertir-se en escriptor.

El continu moviment de la càmera ens manté inquiets en els seixanta-nou minuts que dura el metratge i la seva màxima esplendor és en les seqüències de voyeurisme, on més s’assoleix aquest to documental i els passos de la mateixa càmera ens introdueixen completament en les escenes, sentint nosaltres també aquesta espècie de tensió sexual prohibida per les vides desconegudes, ja que són aquestes les que més ens poden impulsar a fluir la imaginació i les nostres fantasies o desitjos.

Sota el seu especial codi moral que el limita a la seva ètica, hi ha ressons bressonians de la justificació dels robatoris a ‘Pickpocket’ en clau de lluita de classes, aquí impedint-li establir vincles amb les seves seleccionades víctimes del morbo o que el seguiment es convertís en persecució.

L’incident incitador de la pel·lícula és la metamorfosi del nostre humil criminal en víctima del joc d’un dels seus personatges. Enmig d’una contínua estètica neo-noir passada per filtre londinenc, els 16mm de la càmera i la fotografia en blanc i negre conjuguen amb el vestit i maletí del jove Cobb per envoltar-lo d’aire misteriós. Mentre el nostre protagonista tenia clara la seva moral en l’introspecció a les vides dels altres, el lladre de poca munta que acaba de conèixer amplia tota aquesta atracció pel desconegut i el perill, interessant-se en les relacions dels qui viuen a les cases on entren i l’apoderament del seu record.

Mentre el relat continua avançant, l’estructura narrativa es dispersa intencionadament, tal com veuríem posteriorment en la filmografia del director britànic. ‘Memento’ encaixava passat i present per introduir-nos en el desordre mental del personatge de Guy Pearce, ‘The Prestige’ ho feia per desubicar-nos en tot el joc obsessiu dels dos protagonistes, ‘Dunkirk’ era per exponenciar la magnitud de la tensió bèl·lica des de diferents percepcions i ‘Oppenheimer’ per implicar-nos en el judici moral al qual el científic va estar sotmès, per no mencionar les exuberants ambicions sci-fi d’‘Inception’, ‘Interstellar’ i ‘Tenet’. Molt en la línia de la posterior ‘Memento’, l’òpera prima de Nolan alterna present i futur per descol·locar-nos i mantenir la nostra atenció atenta, seduir-nos a interpretar el que se’ns ha avançat i sorprendre’ns quan se’ns mostra i totes les peces del trencaclosques encaixen.

De la mateixa manera que les alteracions temporals, les herències misterioses del suspens, tal com amb altres coetanis directors com Fincher, són notables. La figura femenina en forma de femme fatale que manipula amb la seva sexualitat com a impuls a la corrupció és un factor múltiple en la filmografia de Nolan. L’evidència més clara seria Carrie-Anne Moss a ‘Memento’, però en certa forma també la seducció de Scarlett Johansson a ‘The Prestige’ i el tràgic record de Marion Cotillard a ‘Inception’. Aquí, Lucy Russell en el paper de The Blonde s’acosta molt més a la figura que apareixeria a ‘Memento’ com a la clàssica manipulació seductora al pecat.

Filosòficament, per exemple, el subtext sexual de l’obra és molt interessant, i si bé la sexualitat sempre s’havia desmarcat del seu estil, hem vist com l’aconseguia utilitzar a ‘Oppenheimer’ per definir al protagonista. L’aposta per la potència d’un últim gir final de guió arrisca la lògica o el tema de tot el camí construït (n’és el cas el ‘Shutter Island’ d’Scorsese o ‘Insterstellar’ del mateix Nolan); de la mateixa manera, si hi ha una enorme diferència entre la força del camí i el clímax assolit, es perjudica l’interès per segons visionaments (sols mestres com el Hitchcock de ‘Psycho’ saben narrar amb perfecte equilibri).

Si bé la pel·lícula funciona increïblement com a punt de partida del director i amb unes bases tan ben marcades, és molt perceptible la seva evolució en el següent projecte. Mentre el poder de la càmera i les idees són molt potents, la intel·ligència narrativa de Nolan s’ha arrodonit amb els anys, trobant personatges més ben definits, lluny de tants arquetips i on els fets condueixen a situacions crítiques de major interès. La falta de ganxo emocional el converteix en un film interessant, però dels que perillen en voler tornar-hi.