Crítica ‘Sexy Beast’ (2000), de Jonathan Glazer

Des del desig de defugir a un món millor a ‘Heat’ o ‘Thief’ de Mann als crepuscles d’‘Unforgiven’ d’Eastwood o ‘Se7en’ de Fincher, el subgènere d’un últim treball sempre ha permès la introspecció a una esperançadora nova forma de viure o al terror del solitari pas del temps i el poder del mal en els ulls de qui ha viscut les transicions entre diferents èpoques. Lluny d’aquest intimisme, el caràcter britànic de Glazer encaixa molt més en el to rocker de la posterior ‘Layer Cake’ de Vaughn (salvant-ne les distàncies), on la mala gaita còmica permet guanyar en brutalitat al dramatisme del món criminal.

Si bé el to desenfadat de ‘Layer Cake’ és perceptible, a mesura que avança el metratge ‘Sexy Beast’ es transforma en un malson immensament molt més gran. L’allau d’un enorme roc que per simple atzar no esclafa al nostre protagonista just en arrencar el film ja assenta les bases de la sàtira desbordant a la qual ens trobem. Podent semblar d’entrada una burla de les altes classes on la seva incultura i ineptitud gaudeix dels seus privilegis socials, estem lluny de l’estilització  de la mateixa elegància d’aquesta burgesia que aprofita Sorrentino a les seves pel·lícules; ens apropem molt més a la ridiculització portant als personatges a l’extrem del descontrol que feia Buñuel amb ‘Le charme discret de la bourgeoisie’, però amb un humor negre on el surrealisme situacional busca la desubicació dels seus personatges, recordant també als germans Coen o al millor Guy Ritchie.

Amb totes les diferències pel mig, coincideix amb l’obra mestra immensa d’aquell terrorífic documental urbà seu que és ‘Under the Skin’ en tenir dues parts molt marcades que desencadenen a un camí cap a una bogeria asfixiant. Ben Kingsley irromp a l’obra amb la mateixa força que el seu personatge a la vida de Gal i converteix la seva perillositat descontroladora en una sàtira torturadora on res té sentit. L’extremització del seu caràcter recorda al que anys més tard Heath Ledger faria a ‘The Dark Knight’, on la incògnita caòtica de la seva moral és pertorbadora i sempre va un pas per davant de la resta de personatges i de nosaltres com a espectadors.

La pel·lícula entra en un bucle incansable de Logan insistint en la nova missió des de la retòrica o la violència, banalitzant i normalitzant aquesta última a un mateix nivell de la paraula que et descol·loca com a audiència al mateix estadi d’incertesa i impotència que el personatge de Gal Dove sent al no poder expulsar de la seva pròpia propietat i bona vida al sàdic que l’ha interromput. El malson i despertar del passat desencadena les bèsties que tots portem a dins i ens porten a les situacions més extremes imaginables.

Amb la mateixa sensació d’estar sol enmig d’una ciutat en plena matinada, cansat de caminar, però sense poder entrar enlloc perquè tot està tancat ni estirar-te a un banc amb por a ser robat, ‘Sexy Beast’ és una acumulació d’emocions on totes les imatges es mouen a una velocitat que et sobrepassen i ets incapaç de comprendre amb atenció, els estímuls són majors a les accions que els provoquen i tan sols pots limitar-te a situar-te al límit i sobreviure.

El talent narratiu de l’obra permet no sols definir a la perfecció cada personatge, sinó també les classes socials on formen part. Mentre els adinerats protagonistes conviuen en la seva amistosa estupidesa, és el poder de les elits el que en surt més mal parat. A la vegada, la intel·ligència narrativa dels guionistes permet definir amb hàbilment cada escenari, sent d’aquelles obres amb múltiples i icòniques petites pel·lícules que funcionen de meravella amb les seves curtes aparicions, però totes elles amb una essència pròpia que les defineix, des del gag a l’avió al terror dels malsons o a l’exasperant final.

La seva breu durada de metratge, tan sols vuitanta-vuit minuts, pot generar la sensació premeditada d’una obra menor, però la manipulació de les emocions de l’espectador és del nivell d’un dels majors realitzadors del moment (tal ho demostren la ja mencionada i sempre merescuda ‘Under the Skin’ i el ressò generat aquest any a Canes amb ‘The Zone of Interest’). La seva radicalització estètica pot extreure a l’espectador per moments, però és la mescla de la contundència de les imatges amb l’asfixiant muntatge, la comèdia absurda i amagada rere cada gest o situació per carència de lògica, les evidents càrregues dramàtiques i les actuacions desbordants dels protagonistes el que generen l’aura d’un malson amb la contínua sensació que tot pot detonar en qualsevol moment.