Crítica ‘L’altre costat de l’esperança’ (2017), el cant a la solidaritat de Kaurismäki | ‘Toivon tuolla puolen’

Kaurismäki s’ha mogut com una de les veus més contundents entre la crítica social de les classes finlandeses i un retrat dels moviments migratoris per altrament obtenir una fotografia general, però enormement perfilada, de la condició humana, des de la seva adaptació de ‘Crim i càstig’ de Dostoyevski el 1983 a la recent guanyadora de les votacions de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI), ‘Fallen Leaves’.

L’anterior a aquesta i guanyadora de l’Ós de Plata a la millor direcció de la Berlinale, enmig d’una plena crisi migratòria tacant tota Europa, continuava perpetuant la força del discurs de l’autor a través de la seva hipnòtica posada en escena i una mala llet on, enfonsats en el terror solitari i la desesperació, els protagonistes busquen trobar aquest altre costat de l’esperança.

Dues històries paral·leles es creuen, conviuen i s’alimenten conjuntament en un relat realistament demolidor. Venut en el seu moment com una adaptació de la seva anterior entrega, ‘Le Havre’, els protagonistes del film deixen de fugir, sinó que arriben. Esdevenint la consolidació de tota l’obra del director, el refugiat de la guerra de Síria no sols fuig del terror, sinó que arriba a la seva nova casa, una Finlàndia de la qual justament els anteriors protagonistes de les pel·lícules de Kaurismäki fugien.

Enmig la misèria humana que abandona els altres països a la fam, una imperfecta Hèlsinki lluita per sobreviure d’ella mateixa en tota una crisi identitària i de moral per convertir-se en terra de benvinguda i salvació pels que ara la necessiten. El jove Khaled protagonitza l’escena més demolidora del film sols a base d’un primer pla estàtic que ens obliga a ser els mateixos oients de la seva desgràcia, tal com també ho ha de ser la mateixa Finlàndia, recordant aquella lectura d’Ingrid Thulin de la seva desgraciada carta completament mirant a càmera a ‘Winter Light’, de Bergman.

La mateixa manca de moralitat que avui dia governa el país nòrdic és la que persegueix a l’abandonat Khaled, convertint Hèlsinki en la mateixa desesperança ja present en les anteriors entregues del director. Tanmateix, la irrupció en pantalla d’un fred i calculador Kuosmanen, aquí com al jugador de pòquer Wikström, obra una petita, però entranyable, porta a l’altre costat del país, a l’esperança. El seu personatge permet a Kaurismäki retornar a la còmica incomoditat ja marca de la casa, on es demostra que la sàtira i ridiculització surrealista és el millor camí per detractar i desconstruir la malícia que ens condiciona i condemna, guardant també un racó per a la tendresa dels personatges que no sols la requereixen, sinó que també se la mereixen.

Amb ecos de l’absurditat fosca del Lynch més hermèticament absurd, Kaurismäki s’endinsa en la pèrdua d’identitat i la consegüent busca d’aquesta, tan realista com la que ens defineix socialment en l’actualitat i ha reflectit la temàtica cinematogràfica de l’última dècada, des del ‘Lady Bird’ de Gerwig al ‘Blade Runner 2049’ de Villeneuve. La pèrdua d’una mateixa constitució del ser conjuga tràgicament i divertida en la solitud silenciosa i l’alcoholisme dels clàssics protagonistes del director, movent-se entre totes les contradiccions del que són per naturalesa, el que aparenten ser i el que aspiren a esdevenir, convertint-se en les seves pròpies condemnes en desgràcia.

Malgrat tot plegat, Kaurismäki guarda amb tot el cor possible un petit espai per a l’esperança d’aquest relat, on, sapastrament i entre ridículs intents d’imitació de cultures i identitats externes, els protagonistes d’aquest petit racó assoleixen acceptar la seva constitució i, ja dins ella, oferir aquesta esperança pel futur.