Crítica ‘Spider-Man: Cruzando el multiverso’ (2023), la impecable continuació de la madura interpretació de l’home aranya | ‘Spider-Man: Across the Spider-Verse’

La primera entrega d’aquesta nova saga del veí Spider-Man arribava al principi del crepuscle de la tendència superheroica amb un extraordinari nivell d’auto i metaconsciència en clau d’acudit no sols cap a les contínues reinsercions del jove home aranya, sinó de tota la indústria comercial de l’última dècada. Tanta ha sigut la intel·ligència del nou equip que ha continuat amb el projecte, això sí, mantenint al guionista Phil Lord com a eix central creatiu, que ha reprès la mateixa força per ara situar-se com una rara avis tremendament exitosa i artística enmig de les darreres davallades del subgènere, condemnat a la seva mateixa falsedat i prostitució talentosa.

Entre tanta sobresaturació de noves i repetitives pel·lícules, és divertidíssim que una nova entrega d’un dels personatges més reutilitzats, junt amb Superman i Batman, i que aprofundeix en els límits i el ventall de possibilitats del multivers, tal com ja anaven marcant les recents pel·lícules d’aquest àmbit, sigui la que pel seu ampli llenguatge cinematogràfic més se’n pugui desmarcar i constituir-se amb identitat no únicament pròpia, sinó singular.

El film del 2018, ‘Spider-Man: Into the Spider-Verse’, aprofitava el sorgiment popular de les capacitats del multivers per enfrontar a l’adolescent superheroi amb les altres escissions d’ell mateix; cada una amb les seves diferències, marcaven les claus del personatge amb la seva destinació a una soledat i deure que són el camí per al seu descobriment personal. Aquí ja quedaven lluny els intents tendenciosos de Marvel amb la trilogia de Tom Holland per revitalitzar l’essència pop dels còmics de Stan Lee d’un adolescent perdut amb qui empatitzaven els joves estudiants i lectors.

Adoptant amb excel·lència la constitució de seqüela, la nova entrega retorna amb descarada soltesa als propòsits temàtics que venien marcats, dimensionant-los a extrems inimaginables que sobrepassen en tot moment a l’espectador amb innovacions en les profunditats dramàtiques del protagonista i que travessen visualment a una velocitat psicodèlica. Si el resultat de la primera part havia sigut aplaudit pel seu domini en l’animació i el fet de representar cada univers amb una tècnica diferent, aquí l’explosió de la dimensió il·lustrativa és proporcional a la dramàtica. La pel·lícula avança amb una personalitat digna generacionalment de ser comparada amb les forces i autoritats totèmiques d’obres com ‘Pinocchio’ i ‘Spirited Away’.

Si la primera entrega aprofitava les oportunitats de la història per confrontar al protagonista amb les condicions existencials i essencials d’un mateix a fi de trobar la seva motivació per esdevenir un heroi i començar la seva història, aquí l’obertura d’oportunitats constitueix una lluita constant d’algú que ja coneix el seu viatge i, assumint-lo amb totes les seves dicotomies i tragèdies, ha de lluitar per mantenir-s’hi. Amb tot el camí de l’heroi de Campbell present, Morales haurà d’acceptar amb una maduresa definitòria la seva destinació a la incomprensió social i la solitud que el defineixen i el porten a esdevenir el superheroi que tots coneixem. L’exploració dels diferents representants dels universos no sols personifica l’etern conflicte amb un mateix del personatge, sinó que també serveix per assolir un impecable retrat de la societat moderna enfonsada en la depressió, crisis identitàries, incomprensions adolescents i pors a la pèrdua. L’empoderament a totes les traves i temors de Morales es manté com a ressò d’enfortiment per a les audiències, tal com també n’era icona el personatge als còmics originaris.

Per molt que la pel·lícula actuï com a mirall convertit en acudit cap a la resta de pel·lícules que han ocupat les cartelleres els últims anys, cal remarcar que a vegades cau en les mateixes traves de guió on certa simplicitat o recursos fàcils comuns en els majors productes audiovisuals són la via ràpida a l’espectacularitat i l’entreteniment. Vist això, un pot entrar en els dubtes de si realment es tracta d’una pel·lícula amb prou identitat pròpia i que a vegades cau en les vies fàcils que la influeixen, o si encara forma part del grup de produccions que la conformen, però amb la singularitat suficient per ser-ne amb diferència la que més se’n destaca.

Sigui com sigui i amb les poques traves que la imperfeccionen, dota d’un dinamisme admirable per sorprendre, enamorar, emocionar i entretenir sense davallades en tot el seu metratge, fins i tot amb tanta intel·ligència que les repeticions de bromes funcionen de meravella a cada aparició. Al final, la nova entrega amb Miles Morales se supera i recorda allò que al final no seria gens desbaratat que se’l considerés tant com la més excelsa interpretació del personatge, com una de les millors de tota l’herència còmica a la pantalla gran.