Crítica d’‘El sol del futuro’ (2023), la necessitat utòpica de Nanni Moretti | ‘Il sol dell’avvenire’

Moretti, en una clara, però especial seqüela de ‘Caro diario’ i ‘Aprile’, retorna al seu peculiar Woody Allen italià. La paròdia d’ell mateix com a un exigent i paranoic director de cinema frustrat, bloquejat d’idees i com aquestes es creuen en la seva vida personal, ha marcat segurament el punt més àlgid de la seva filmografia, segurament junt amb la seva interessantíssima, però debatible, Palma d’Or a Canes, ‘La stanza del figlio’.

Inquiet, insegur, solitari, ple de conviccions i amb moltes més preguntes que respostes, el director italià retorna a l’anàlisi no sols de la societat italiana, sinó de la global. La principal clau rellevant i enormement de poder és la seva autoconsciència com a pel·lícula, sabent de quines beu i utilitzant-les com a referència per a retornar als seus missatges; encara més, no s’amaga de la importància dels seus films anteriors, ja que contínuament els cita per enriquir la potència del seu missatge, crític però esperançador.

L’aparent simplicitat a primera instància tant en fons com en forma junt amb la forta càrrega còmica davant el drama sempre pot allunyar a l’espectador de les seves obres en consideració de films menors o menys madurs; lluny d’aquesta visió, Nanni Moretti s’ha convertit en un dels directors amb més poder sobre la càmera i intel·ligència sobre tot el que es relata i mostra. Si ‘Caro diario’ eren les obsessions i diàlegs interns sobre la societat italiana i ‘Aprile’ era el desbocat trajecte d’una producció cinematogràficament política a l’espera de ser pare, aquí Moretti unifica els dos films i n’eleva el terreny.

El viatge a l’alter ego de Moretti, divertidíssim com feia temps perquè com espectador ja creus en la poca distància ficció-realitat del seu personatge, permet l’ús de diferents línies narratives que s’intercalen per retornar a aquella sensació desestructurada i plena del seu caos mental. Les escenes del film de Moretti en el circ d’un poble comunista italià, les complicacions matrimonials, les visions crítiques d’una indústria cinematogràfica reflex de la societat moderna que la consumeix (sent-ne clau aquest darrer terme), la banalització de la violència i les idees de tots els projectes que té en camí el director conjuguen divertidament però irregular amb davallades del pols narratiu, en especial amb subtrames com la de la falta de comunicació amb una filla ja independent, molt més interessants del que es poden mostrar i que sols apareixen de vegades i en forma de gag.

No obstant això, totes les virgueries mentals de Moretti entren amb la mateixa força i carisma que les de l’excels director inquiet dels noranta. La seva intel·ligència no resta en la interacció de diferents línies narratives, sinó que el potencial resideix en un mateix missatge a través de diferents pel·lícules dins la mateixa pel·lícula. Un circ hongarès que posa fi a l’herència dictatorial soviètica en un poblet italià que abraça el sentit comú i la unió entre pobles; la idea de Moretti de dirigir la història d’un home que neda per retornar a casa mentre s’enfronta a tots els seus temors, encarnat per ell mateix en la ficció principal movent-se entre escenaris i converses per retornar a l’amor i convivència amb la seva dona, la seva casa; la seva idea obsessiva ja expressada a les citades anteriors pel·lícules de dirigir un musical aquí retorna volent dirigir una parella i retratant els seus anys amb les cançons que escolten. ‘Il sol dell’avvenire’ és tant que, malgrat tot, té aparença de film majúscul, trans-generacional i d’absoluta actualitat, un musical no-musical on amor i esperança són capaços de ballar al ritme del vals del ‘Voglio vederti danzare’ de l’etern Battiato.

Moretti utilitza el passat per desconstruir el present i parlar al futur. Enmig de tanta ràbia, odi, misèria, desesperació, desamor i solitud, el director italià abandona qualsevol mena d’alter ego per parlar directament a càmera amb una enorme assumpció de responsabilitat col·lectiva i social. Crític amb els extrems polítics i pecador d’utopies romàntiques basades en la unió per l’amor i solidaritat entre persones, la fina línia que decideix recórrer en els moments clau del film voreja en tot moment les problemàtiques respostes fàcils a preguntes difícils, molt més properes als somnis il·lusos.

Tanmateix, amb setanta anys i cinquanta fent cinema, és admirable que la visió de Moretti perduri sense defallir; les seves crítiques afinaran els objectius, però l’experiència, lluny de convertir en ranci el seu discurs, l’enforteix cap al més bell dels oasis, convertint en necessària la presència d’una utopia per a la qual lluitar. A hora d’ara sols ens resta callar i escoltar als mestres perquè ens condueixin al més brillant dels sols del futur.