Crítica ‘Cerrar los ojos’ (2023), el poderós retorn de Víctor Erice

Pocs directors han tingut tanta autoria sobre el temps i la mirada com el cineasta existencialista Víctor Erice. Lluny queden les obres mestres indiscutibles, pilars fonamentals del cinema espanyol, El espíritu de la colmena i El sur. La puresa de la mirada innocent d’una nena en plena infància contrastava amb una societat corrompuda pel franquisme, silencis i secrets. Sempre amb la figura paterna allunyada o turmentada, aquesta ja era part del sistema, com si la mirada infantil de la protagonista encarnés la de la criatura de Mary Shelly que inspirava la primera pel·lícula del director basc.

Lluny també queda la seva obra més radical i metacinematogràfica, on el pas del temps era contemplat des de l’experiència i la vellesa de la mirada d’un artista dedicat al retrat perfecte. El sol del membrillo mostrava la passió d’Erice per acostar-se a la mirada perfecta, a la immortalització de l’instant i detall més simple. Una història on la força del realisme fictici és tan potent que actua com a documental.

Tres dècades després, ha retornat el mestre, com si del coprotagonista de la seva nova i quarta entrega es tractés. Cerrar los ojos és tan necessària com esplèndida. La pel·lícula que la filmografia d’un autor tan singular requereix per culminar de forma solemne, sòbria i emocional el trajecte de la seva mirada. S’acobla amb l’anterior llargmetratge per complir amb la dupla d’una madura perspectiva, de mirades intel·ligents i nostàlgiques, tràgicament conscients de la seva condició.

Molt s’ha dit del que pràcticament segur serà l’últim film d’Erice. Des de ser la seva pel·lícula més commovedora i una nova obra mestra a viure a destemps, una mostra del desencaix de directors clàssics utilitzant el llenguatge modern. Algunes de les majors obres cinematogràfiques esdevenen llegendes per la seva perfecta imperfecció, dotant així d’una personalitat especial que ja s’escapa de les trames i normes preestablertes. De la mateixa manera que l’enorme (literalment) Marlon Brando es presentava al rodatge d’Apocalypse Now i el joc d’ombres que va haver d’improvisar Coppola va aportar a l’obra una seducció terroríficament misteriosa que encaixava de meravella amb la resta de la pel·lícula, el xoc entre l’estil visual d’Erice i la digitalització de la seva imatge genera un desconcert en l’espectador que possiblement pot ser rebutjant; malgrat tot, i de forma absolutament responsable amb la història del cinema, tal com han de ser totes les grans obres mestres, la descontextualització visual impregna a la pel·lícula del mateix conflicte temporal que el que marca la seva trama.

Enmig de tota aquesta digitalització, el classicisme d’Erice és palpable a cada instant, una intel·ligència que el porta a dominar amb enorme omnipresència cada plànol, absolutament tot el que la càmera mostra i com aquesta es mou. Dota d’una pausa ja no present en la gran major part dels nous directors. No és referent a la criticada esgotadora durada, arguments buits i necessitats de continus estímuls processats i incapaços d’acomodar-se a grandiloqüències existencialistes i contemplatives, narrades amb una sensibilitat i respecte immensos. La pausa és justament d’aquesta sensibilitat. Erice no tem a la poesia, al poder de les mirades compartides o als silencis ensordidors. Cada imatge assolida està formada d’un misticisme i un significat emocional descomunals. Hi hauria qui podria témer el retorn del director basc després d’aquestes tres dècades, però continua amb la mateixa genialitat que el van postular (i ara reafirmant-s’hi) com una de les veus més talentoses de la direcció espanyola, al nivell de Buñuel, Zulueta i Almodóvar.

Erice parla cap a la seva pròpia filmografia per enfortir-se aquí, i no sols amb el retorn d'una esplèndida Ana Torrent, protagonista de la seva primera obra i aquí filla (evidentment) de Miguel Garay, el director emocionat que funciona com a perfecte alter-ego d'Erice. El xoc de la innocència amb la corrupció social que es produïa a les seves dues primeres entregues s’inverteix a Cerrar los ojos. És el protagonista, nostàlgic pel pas del temps, les aventures viscudes i les que ja no es repetiran, que entra en una maduresa que l’aproxima a una emoció experimentada i contemplativa que el diferencia dels que no han assolit aquesta memòria i sensibilitat. Directe a esdevenir i proclamar-se com a història del cinema.