Crítica ‘Los asesinos de la luna’ (2023), l’antiwestern de Scorsese com a retrat del mal nord-americà | ‘Killers of the Flower Moon’

Un cotxe groc travessava la boirosa Nova York com si d’un taüt es tractés i un boxejar ballava sobre el ring enmig d’una ennuvolada seducció. Martin Scorsese. Nom i cognoms que realment no necessiten presentació perquè tothom sàpiga que es parla d’un dels grans mestres. Una mestria que des que es va consolidar com un talent reconegut s’ha sabut mantenir i reinventar al llarg de les dècades. Per molts, considerat com el millor director viu del moment i que ho continuarà sent fins que decideixi abandonar un món que porta tota una carrera situant davant el seu propi mirall. Tant és el plànol que obri qualsevol de les seves obres, erotisme visual i gamberrisme narratiu convergeixen per sempre demostrar-nos que en podem aprendre més.

Drama de personatges, romanticisme clàssic, tragèdia religiosa, comèdia pura, thriller, crim organitzat... El domini excels de tanta quantitat de gèneres no es deu a un cineasta qualsevol o fins i tot notable, sinó a algú que realment domina tot el llenguatge cinematogràfic, màxim exponent d’aquella generació d’amics que sortia de les acadèmies en plena dècada dels setanta i feia renéixer al vell i clàssic Hollywood, adoptant-ne els gèneres i mesclant-los amb el modernisme crític i europeu. Amb l’excepció del musical, fita ja assolida pel seu company Spielberg en la gran reinvenció de West Side Story, sols se li podria recriminar no ser capaç de mirar de tu a tu al mestre John Ford i a aquell The Searchers que tant menciona admirar.

Molts som els que esperàvem amb obsessió el western que s’anunciava de les mans de Scorsese i alguns els que van sortir de les sales decebuts en no trobar-se el que esperaven. Estem lluny del western clàssic que es podria imaginar, molt més propers als thrillers del seu autor. No en va, la decisió és ultraconscient. Una desmitificació de la llegenda, de l’estètica i la temàtica. Un antiwestern. No és tan sols un neo-western. És un sòlid pla contraplà plenament clàssic, de mirades, silencis i personatges desencaixants i incòmodes. El seu modernisme pràcticament innat es barreja amb una sobrietat que troba lloc i identitat en aquest classicisme per esdevenir absolutament responsable amb el que s’està narrant.

A molts directors se’ls pot retreure la seva condescendència amb les víctimes quan, des de la superioritat que els dona el bàndol vencedor, recriminen a aquest els seus abusos i excessos. Argument totalment acceptable i més en la recta final del film, però la serietat executora de l’autor mostra un respecte i responsabilitat sobre el que es narra impecables. L’omnipresència de Scorsese el porta a una obra peculiar. Robert McKee escrivia a The Script que, bons o dolents, hem de poder empatitzar amb els protagonistes de la pel·lícula per no sentir-nos exclosos en cap instant; amb una decisió tan arriscada com madura, el director nord-americà situa la història des de la perspectiva colonitzadora i abusadora. És un viatge a la incomoditat.

Des d’una de les primeres seqüències on se’ns situa en el mateix plànol encerclador als personatges d’Ernest Burkhart i William Hale som conscients del que es proposa; dues cares totalment diferents del mateix mal; la ridiculització de la ignorància absoluta amb un DiCaprio reafirmant-se en el toro interpretatiu en què s’ha convertit i el retrat de la manipulació totalitària amb aquell De Niro que controla la mirada i els silencis com el millor, respectivament; l’obsessió pel poder. A l’altra banda, i és aquí on acceptem la proposta i joc de Scorsese, tenim a la immensa sorpresa de Lily Gladstone com a Mollie Burkhart, filla d’una família nativa rica i esclava dels interessos de Hale; els seus silencis i les seves mirades, conscients de la seva condemna i destí preescrit, aporten tanta integritat al personatge que resulten demolidors a cada acte de la dupla protagonista.

Intel·ligent com ningú, el director situa el terror en l’ambient des de la construcció d’idees i estímuls seductorament suggerents, però mai sobre explicatius. És d’aquelles pel·lícules que requereixen el mateix repòs per construir-les com a fotografia general que per analitzar-les i desglossar-les en sortir de la sala de cinema.

Ens trobem a la recta final d’un dels grans mestres i és la seva justa mestria que el porta a ser-ne conscient. Queden lluny les desenfrenades The Departed i The Wolf of Wall Street. Les darreres tres obres de l’autor ja adopten un caràcter revisionista i contemplatiu, de la metafísica religiosa Silence, a la màfia crepuscular de The Irishman i ara a la denúncia del mal encarnat amb The Killers of the Flower Moon.