Crítica ‘Extraña forma de vida’ (2023), la sensual desmitificació del western d’Almodóvar

Després de revisitar amb The Human Voice a Jean Cocteau i la seva òpera homònima, Pedro Almodóvar torna a jugar amb el curtmetratge internacional. El to intimista encarnat amb el sempre icònic rostre de Tilda Swinton passa el relleu a la parella formada pels seductors Ethan Hawke i Pedro Pascal.

El western, i en especial el clàssic, des d’aquella fundació oficial a partir de l’ull del mestre John Ford i el seu The Stagecoach, és un dels gèneres més purament cinematogràfics, creador de devocions entre els seus devots. Un mitjà d’estudi humanista i com la nostra espècie es relaciona amb la naturalesa, tot el que ens envolta i compon. En la forma més emocionalment assolida podria considerar-se un gènere enormement romàntic. De la mateixa forma, rere les botes dels John Wayne i Gary Cooper en el seu moment, Clint Eastwood i Steve McQueen en l’altre, sempre ha sigut un gènere enormement i heterosexualment masculí.

En aquest 2023 ja hi ha hagut una certa desmitificació del western, allunyat del to almodovarià superficialment però no tant en aprofundir-hi l’anàlisi, que era aquella contraposició a la llegenda de Scorsese amb The Killers of the Flower Moon. En aquesta ocasió, el director madrileny debat sobre aquesta llegenda i el concepte de masculinitat des d’una perspectiva totalment moderna i que es pot relacionar també amb la del director italoamericà. Vestits de Saint Laurent, els cowboys d’aquest curtmetratge conjuguen a la perfecció amb una mirada ja experimentada en una seducció que dansa en un equilibri ultra personal entre l’excentricitat i l’intimisme. En el cinema d’Almodóvar, aquí altre cop més pròxim al drama, tal com marca sent-ho la seva filmografia d’aquest segle, qualsevol gest, mirada o moviment de mans és capaç d’esdevenir extraordinàriament transcendental. En aquest sentit, la seva sensibilitat per les emocions i tot el que les acompanya recorda a obres mestres de l’última dècada com poden ser el Portrait of a Lady on Fire de Céline Sciamma o el Phantom Thread de Paul Thomas Anderson.

No obstant això, ja queden lluny aquelles meravelloses Hable con ella i Volver, possiblement les dues obres més ben assolides del director i on el drama ja sobrepassava la comèdia i aquesta trobava lloc en un suport de la tragèdia en resguardar-se en una espècia de comoditat i espai segur, tal com ja feia des de Todo sobre mi madre. Amb els anys, a aquest equilibri s’hi suma una mirada experimentada que trobà punt àlgid i pràcticament insuperable en la crepuscular Dolor y Gloria, però que ja va demostrar irregularitat amb la posterior Madres Paralelas. És innegable la preciosa cohesió de l’autoria i sensibilitat del director amb la seva maduresa (també ho demostrava l’anterior curtmetratge ja citat).

Tanmateix, aquesta nova visió dota d’un surrealisme emocional que juga amb un desequilibri i abstracció de la realitat, on aquest espai serveix per experimentar aquelles emocions més absolutes. El mateix surrealisme funciona en majúscules amb l’excentricitat que tant havia definit a Almodóvar, aquí més continguda en un to minimalista davant la grandiloqüència de la sensibilitat. Ens trobem, doncs, en un clar cas d’un creador transcendental i autor, irregular com ho havia estat sempre amb aquella excentricitat i com ho està ara en la seva abstracció, però, de nou, i això per davant de totes les consideracions preses, agradable i benvingut, sigui quina sigui l’obra.

A tot plegat se li pot retreure també la decisió de convertir aquesta petita història en un curtmetratge, justament perquè podria no ser tan petita. És cert que aquesta espècie d’abstracció li confereix un to de conte preciós i que funciona amb el format, però el carisma de les imatges del director i, evidentment, de dos rostres fora de sèrie obliguen l’espectador a voler-ne saber més. Aquesta sensació creix davant d’el·lipsis o talls d’unes escenes que podrien haver aprofundit més en el relat, en lloc de voler-lo agilitzar. Són aquestes traves les que converteixen aquest metratge en una història que, malgrat el potencial, es converteix més aviat en anecdòtica quan ja apareixen els crèdits finals.