Crítica ‘Perfect Days’ (2023), el retorn de Wim Wenders a l’exploració de la humanitat

Lluny dels èxits de ficció que catapultaren a Wenders com a un dels directors autors més respectats tant en l’àmbit europeu com americà, és cert que en els darrers anys aquest camp s’ha vist ple d’irregularitats. Molt més aplaudits han estat els seus projectes documentals, on, en el fons, mai ha deixat de fer el que sempre l’ha caracteritzat. Marcat per la seva educació filosòfica, el cinema del director alemany s’ha acabat reduint a allò tant complex que és la nostra presència en aquest món.

Wenders torna a situar-se rere la càmera per retratar la vida des de la ficció en un any ple de grans estrenes on destaquen justament els retorns o les continuïtats de grans mestres d’aquest llenguatge. És l’any del Cerrar los ojos d’Erice, The Killers of the Flower Moon de Scorsese, The Boy and the Heron de Miyazaki, Napoleon de Scott, Coup de chance d’Allen, Ferrari de Mann, Fallen Leaves de Kaurismäki, Il sol dell’avvenire de Moretti, si m’ho permeten del The Killer de Fincher, i del Perfect Days de Wenders. Cadascú dins el seu to i amb les seves irregularitats, però són els grans autors d’èpoques passades i que demostren gaudir d’una omnipresència en la imatge i el relat que els atorga una autoria absolutament admirable i per reflexionar de l’evolució d’aquesta indústria.

Kôji Yakusho en un fotograma de Perfect Days.

El mateix pas del temps és el que impregna la nova història del cineasta alemany, ara situat al Japó. Hirayama, home adult de mirada ferma i paraules justes, executa cada acció des de la màxima dedicació i detall, com si cada gest fos part de la coreografia d’una dansa. La càmera de Wenders, delicada com sempre, és capaç de percebre cadascun dels moviments, mirades i passos del nostre protagonista. S’allunya dels radicalismes formals d’avantguarda que confeccionaven de meravella amb el to d’aquella fantàstica Wings of Desire, possiblement la seva màxima obra mestra; allà, la seva mirada modernista permetia la creació d’un món fantàstic on gest i emoció convergien a l’existencialisme més ambiciós.

Tampoc és el cas de Paris, Texas, segurament la seva obra més emblemàtica i on la ficció sobrepassava a la mateixa realitat per poder capturar a aquesta, aportant-li el to d’odissea màgica per abraçar totes les emocions. Aquí, Wenders, amb un acte d’absoluta autoria i autoconsciència del que es relata, rebaixa totes les floritures per anivellar-se amb el seu protagonista i la seva història. Adopta un to molt més minimalista, superficialment simple per així omplir de totes les complexitats allò que es percep i no es mostra. Si bé és el major problema del film, doncs es mostra amb una aparença d’obra menor, condemnada a la seva pròpia simplicitat i a ser catalogada en el marc d’aquelles mal anomenades feel-good movies, que sembla que no puguin aspirar a majors pretensions, ens situem davant d’un munt de capes que permeten desglossar-la i dessimplificar-la com a la vida mateixa.

Kôji Yakusho i Arisa Nakano en un fotograma de Perfect Days.

D’una manera similar a la que Berger ha situat aquest any a Nova York com a un personatge que pot corrompre als seus habitants, immersos a la constant voràgine de la immediatesa i el seu dinamisme, a Robot Dreams, Wenders retorna a l’omnipresència de l’entorn. Si a Wings of Desire Berlín era el cultiu d’una societat que prenia la rebel·lia com a resposta per a una depressió que encara resultava de la Segona Guerra Mundial i a Paris, Texas era Texas la que actuava com a vehicle per a la desmitificació del somni americà, aquí Tokio és la màxima esplendor de la globalització i el capitalisme que justament capitalitza amb els individus com a unitats de mercat i amb les seves emocions. Així, situa als habitants en la dicotomia dels corromputs i els encara purament humanitzats.

Hirayama, amb un Yakusho solemne, és la prova d’esperança. Un home que pren la simplicitat com a motor per trobar felicitat en la bellesa i aquesta en les petites mostres de la presència de la natura encara infrangible. No escolta la música completament sintètica i reduïda als estímuls bàsics d’ara, sinó aquella que formava part d’una època de rebel·lia i expressió de les emocions; no s’entreté de pantalles i continguts banals, sinó que llegeix confiant en les paraules dels altres; no s’envolta d’aquells que pertorben el seu espai, sinó que sols confia i dedica la seva energia en aquells que se la mereixen, malgrat això impliqui, en un gest dolorós però ferm, deixar altres persones pel camí.