Crítica ‘El asesino’ (2023), el retorn de Fincher al thriller més hermètic | ‘The Killer’

Sempre amb l’ombra de Hitchcock al darrere, segurament la silueta més emblemàtica de la història cinematogràfica, David Fincher retorna al suspens que tant va dominar el seu mestre. No sols les comparatives rauen en el domini sobre el gènere i estilismes similars. El mateix Fincher s’ha encarregat de citar-lo contínuament mentre dibuixava els seus obsessius i perfeccionistes fotogrames.

Una omnipresència minuciosa que molt pocs directors contemporanis, possiblement sols Paul Thomas Anderson, altre eternament comparat amb un mestre majúscul com fou Kubrick, han sigut capaços d’igualar. És la mateixa persistència, sòbria i infrangible, la que encarna el protagonista del seu nou film. Un Michael Fassbender totèmic des de la contenció, convergint silenci i mirada amb ressò d’aquelles abismals interpretacions d’actors clàssics, sent-ne sempre la referència el solitari John Wayne de The Searchers.

Michael Fassbender en un fotograma de The Killer. // Netflix

A Fincher molt poques vegades li ha tremolat el pols. De fet, deixant de banda aquella irrupció industrial que va ser Alien³, des de la irrupció artística que va implicar Se7en, encara establert com a mite pràcticament intocable i esdevingut llegenda amb les dècades, el tàndem públic-crítica pràcticament mai ha qüestionat la visió del director. Les ocasions que més es podrien destacar serien aquelles on la càrrega emocional ha predominat per sobre de la solemnitat tensional, des del The Curious Case of Benjamin Button a l’encara recent Mank. Després de la sentimentalitat de l’anterior, l’hereu del suspens retorna a casa i ho fa com mai. Tant, que el seu propi hermetisme ha sigut capaç de ser qüestionat per ambdues bandes de l’opinió.

La veritat és que la història d’aquest assassí a sou, ara venjatiu amb ressons del ja figura pop John Wick, es desinfla al llarg de dues hores que, al seu torn, resulten incansables i sempre gaudibles. A mesura que avança la trama i es perd la càrrega política del còmic francès adaptat, sols queden la força de la mirada de Fassbender, la contundència dels plànols de Fincher, el seu ritme picat pràcticament innat i el ritme musical de The Smiths. Efectivament, suficient per a una de les millors tardes que ha pogut entregar el cinema del ja any passat i, tanmateix, un finalitza el visionat amb una sensació més pròpia a la d’una anècdota tant atractiva com intranscendent. Davant d’aquesta possible decepció, inevitablement desestimuladora, un s’acaba plantejant-ne els motius. A aquesta incògnita sempre acaba responent la metaconsciència de l’autor, altrament omnipresent en totes les decisions executades. El ritme picat, la mirada de Fassbender... Tot meticulosament equilibrat per establir un relat diferent. No serà la carismàtica Se7en ni la fosca, però fàcil d’empatitzar, Zodiac. Aquí tot és fred, hepàtic, impenetrable. Una proposta de desconnexió emocional plenament autoritària que, des de la seva marcada personalitat, funcionarà en funció d’expectatives i exigències de l’espectador.

Michael Fassbender en un fotograma de The Killer. // Netflix

Després d’un dels gestos més humans que protagonitzarà el personatge de Fassbender a la pel·lícula, fallar el tret en un assassinat mil·limètricament planificat, haurà d’enfrontar-se als mateixos que el van contractar. És un món solitari i despietat, de mirades calculadores i mancats d’emoció, doncs, si aquestes sorgeixen mínimament, seran perseguides i castigades per l’egoisme evolutiu dels qui també lluitaran per sobreviure.

Després d’un immens principi on aquí és el Hitchcock de Rear Window el citat, malgrat pertorbar-se a la màxima obsessió, el film tendirà a un viatge psicològic a la paranoia on hi haurà ressons del blockbuster d’espies amb diferents escenaris, més o menys exòtics, encara que tot tendit al minimalisme reclusiu. És possible que el viatge es percebi com a fallit per no mantenir la tensió cronometrada de la immensa primera seqüència ni per no explorar la bogeria absoluta d’aquesta paranoia, com ho va fer Lynne Ramsay a l’absorbent You Were Never Really Here. De fet, narrativament, la pel·lícula es mostra com un viatge clàssic on els escenaris conjuguen de forma artificiosa, massa fragmentada, com a diferents pantalles d’un videojoc, i aquí és on unes poden funcionar més que altres. Tanmateix, és segurament l’expectativa que el nom del director crea la que més en contra juga, ja que, si se li accepta la proposta, l’elegància de la creació de cada un d’aquests escenaris continua mostrant un dels majors dominis sobre la imatge del cinema contemporani.