Crítica ‘Rustin’ (2023), el biopic antiracisme amb Colman Domingo nominat l'Oscar a millor actor de l'any

Des la irrupció de Spike Lee en la indústria cinematogràfica com al principal portaveu de la cultura negra i la seva lluita, Hollywood ha anat acceptant les seves propostes i que els rols negres no fossin solament tractats com a individus delinqüents, sinó com a altres membres de la nostra societat amb les mateixes vides però diferents perspectives.

No obstant això, el mateix classisme blanc de Hollywood, així com sols contempla el feminisme des del liberalisme, només és capaç d’acceptar algunes pel·lícules entorn de la causa negra, les quals, evidentment, hauran de connectar amb els cànons americans establerts sistemàticament, quedant molt lluny propostes alternatives i transgressores. És el cas de Rustin, una pel·lícula per moments notable però amb carència d’iniciativa i valentia.

George C. Wolfe és el director d’una pel·lícula tan sòlida com és Ma Rainey’s Black Bottom; si bé falla en l’exposició del rerefons dels seus protagonistes, és seductora commovedora, característiques que li manquen al nou projecte del seu autor. Inclassificable per a la societat, la condició de negre i gai de Bayard Rustin el deixa traumatitzat en una societat a la qual no forma part i sols la lluita en defensa de la seva persona i, com a conseqüència, de la seva llibertat, és l’única manera de trobar-se a ell mateix. Insegur, i obligadament solitari, necessita envoltar-se de gent que l’estimi millor del que se li va ensenyar que era falsament estimar. L’anàlisi del personatge està executat notablement i amb el respecte requerit en tractar-se d’una semibiografia on, a partir d’un esdeveniment concret, que és la intenció acèrrima de convocar una marxa en els temps de crispació contra la comunitat negra viscuts, s’aprofita per desglossar passat i present de la seva vida. Allò que va viure per entendre allò que viu.

Tanmateix, la brotxa de la pinzellada és tendenciosa i gruixuda. Cau en el sensacionalisme i la simplicitat característica de gran part de les pel·lícules manifest, on la necessitat de calar el missatge supera el com aquest es narra. La política desequilibra la connexió realitat-ficció i aquesta última és incapaç d’arribar a la primera. És el mateix que li ha pogut passar a obres recents com Don’t Worry Darling d’Olivia Wilde, on, per molt definits que estiguin els personatges, aquests no estaran profunditzats, no s’establiran unes relacions humanitzades entre el que els envolta. Falta cor, pausa i passió.

Pel que fa a Colman Domingo, nominat a l’Oscar com a millor actor de l’any, és evident que tota la pel·lícula és ell. Pràcticament, no hi ha fotograma on no aparegui i quan la tensió narrativa falla ell és qui la manté. Hi ha qui podria dir que està immens, ja que la seva interpretació sembla infrangible, constant durant tota l’obra. La veritat és que es mostra artificiosa, massa sintètica. És la mostra d’aquelles interpretacions que tant agrada a Hollywood, tantes vegades premiades i on els actors es metamorfosen en personatges històrics pel simple fet que tenir una referència a què semblar-se hagi de valorar-ne el resultat. És la mostra empírica de la falta d’històries originals.

En els seus millors moments, Rustin explora els temors causats pel passat no des de la sobreexposició dramàtica, que és altrament quan més peca, sinó sobrepassant la realitat amb una modificació de la imatge. A la vegada, hi ha moments en què sí s’assoleix la pausa necessària, on es nota el poder de la càmera capturant el moviment dels cossos i recordant aquells travelling in que deïficaven a Viola Davis a Ma Rainey’s Black Bottom. No obstant això, quan s’atrapa el drama aquest es manté present sols per segons i la mateixa pel·lícula el destrueix canviant radicalment a un ritme frenètic a base de jazz. És inconsistent i està terriblement executada.

En la mateixa situació ens trobem en el que hauria de ser el moment climàtic de l’obra i on s’hauria de centrar tot o gran part del tercer acte. L’assoliment de la marxa, on es podria haver capturat la força i energia d’aquesta amb la seducció visual del seu moviment. El talent de Wolfe queda patent quan introdueix la marxa amb imatges registrades del moment real, obtenint el millor equilibri realitat-ficció possible. És el mateix que assolia Spike Lee amb Da 5 Bloods, on l’acostament al documental incrementava la intensitat del relat. Però és la irregularitat mostrada al llarg de tot el film la que impedeix arribar a aquesta catarsi, sols durant uns instants i finalitzant anti-climàticament amb una pel·lícula que el desaprofitament del talent l’acosta molt més a la mediocritat.